Societat

anàlisi

Saviano o contra la decadència

Don Corleone encara pesa molt en els somnis boirosos de la jovenalla de les barriades napolitanes

Són molts els qui havent tor­nat de Nàpols opten per defi­nir-la com una ciu­tat deca­dent. En la immensa majo­ria dels casos no hi ha cap pre­tensió de menys­prear-la endos­sant-li l'adjec­tiu, una mica encar­ca­rat per al meu gust, sinó més aviat tot el con­trari. Ine­vi­ta­ble­ment, al turista ociós, insa­do­lla­ble con­su­mi­dor de tòpics, el tor­ben les buga­des de roba este­ses de banda a banda del car­rer, les boti­gue­tes fos­ques com una gola o les façanes cli­ve­lla­des dels palaus ago­nit­zants, com si a Bar­ce­lona no en tinguérem també, i a manta, d'aquesta mena d'ana­cro­nis­mes difícils de sepa­rar dels esce­na­ris ads­crits a la misèria, molt allu­nyats de la pul­cri­tud estètica que ens ofe­rei­xen les civi­lit­za­des ciu­tats del nord d'Europa. Tant se val. Amb tots els ets i els uts que vul­guem, Nàpols compta, com cap altra ciu­tat d'arreu del món, amb mili­ons d'ena­mo­rats. No és el meu cas. La meva fou una estada molt curta i nota­ble­ment afec­tada per la calor bru­sent de l'agost i pel can­sa­ment. Recordo una ciu­tat de potes enlaire. Amb un trànsit embo­git, del tot immune a qual­se­vol arbi­tratge cir­cu­la­tori, on els matei­xos guàrdies urbans se sal­ta­ven ale­gre­ment els semàfors en ver­mell.

La Piazza Gari­baldi, pòrtic del prin­ci­pal nus fer­ro­vi­ari de la ciu­tat, estava d'obres, sumida en un incendi de pols, tota cosida per dese­nes de tan­ques de metall que con­for­ma­ven un labe­rint ser­pen­te­jant, amb totes les seves entra­des i sor­ti­des fran­que­ja­des per cen­te­nars de vene­dors ambu­lants de mer­ca­de­ries impos­si­bles: un sabata sol­tera amb la sola fora­dada, un tros del marc d'un mirall, un bar­ret, secre­ters de llautó rove­llat, el cap d'una nina rapada, un rellotge inser­vi­ble de corda com els d'abans... Nàpols sen­cera sem­blava que d'un moment a l'altre anés a caure a terra, com el gegan­tesc deco­rat d'una pel·lícula, fent un eixor­da­dor ter­ra­bas­tall. Vore­res, car­rers escros­to­nats i bruts, edi­fi­cis esbu­cats...

A la Via del Duomo, a l'apa­ra­dor d'una petita botiga on es podia adqui­rir des d'una bossa de pata­tes a una pilota de platja, vaig des­co­brir una curi­osa expo­sició de DVD, estètica­ment dis­po­sats sobre una gas­tat drap de vellut ver­mell. Pel·lícules de Bruce Lee, algun enve­llit títol por­nogràfic i Il Padrino de Fran­cis Ford Cop­pola. Mar­lon Brando, Don Cor­le­one, sem­blava mirar-te des de la pro­fun­di­tat abis­sal de l'apa­ra­dor amb aire tan des­ga­nat com des­a­fi­ant. De cop vaig pen­sar en la colla d'ado­les­cents oci­o­sos que a penes uns minuts abans juga­ven als gra­ons de la cate­dral a empre­nyar els turis­tes, a molts escas­sos metres d'aquell ele­gant capo d'ulls gros­sos i immòbils.

Unes set­ma­nes després, no gaire lluny d'aquell mateix esce­nari, les tele­vi­si­ons de tot el món retrans­me­tien l'assas­si­nat a mans de la Camorra d'un cone­gut delinqüent, Mari­ano Bacio Ter­ra­cino. Un sicari exe­cu­tava fre­da­ment Bacio amb dos trets al cla­tell men­tre estava fumant tran­quil·lament a la porta d'un bar recol­zat sobre una màquina expe­ne­dora de jogui­nes. L'assas­si­nat havia tin­gut lloc a la pri­ma­vera. Roberto Savi­ano, l'autor de Gomorra, qua­li­ficà les imat­ges de tràgiques, corprès, tant per la sere­ni­tat del botxí com per la indi­ferència dels tes­ti­mo­nis, via­nants dis­trets, indi­fe­rents i resig­nats en l'infern. També el de la màfia és un tòpic, menys ama­ble, és clar, que el de les buga­des aèries però que, malau­ra­da­ment, i mal­grat la seva llet­jor, té una gran capa­ci­tat de seducció sobre­tot entre els joves d'una soci­e­tat a la deriva. Vull dir d'aquells joves que vaig veure a la porta de la cate­dral o dels de Savi­ano, els de Parco Verde, als vol­tants de la ciu­tat, sem­pre bus­cats dele­ro­sa­ment com a tropa d'infan­te­ria de xoc pels clans de la Camorra.

Molts napo­li­tans, com ara Savi­ano, deuen estar fas­ti­gue­jats dels tòpics, d'aquesta decadència que només pot fer gràcia, i encara no, si es veu des de lluny, asse­gut al sofà de casa, com si ens miréssim l'embol­call d'una alliçona­dora faula de bons i dolents. Sens dubte és prou evi­dent què esco­lli­ria la majo­ria dels napo­li­tans si els demanàvem amb què es que­da­ven: si amb l'herència dels tòpics que els acom­pa­nyen o bé amb un futur desin­fec­tat, això és, lliure de polítics cor­rup­tes, abo­ca­dors enve­ri­nats, pis­to­lers a sou, tra­fi­cants, amb un pai­satge de car­rers nets, habi­tat­ges dig­nes, comerços polits i pròspers i edi­fi­cis esplen­do­ro­sos. Ara com ara, però, no sem­bla pos­si­ble inver­tir la situ­ació. Sem­bla que Don Cor­le­one encara pesa molt en els som­nis boi­ro­sos de la jove­na­lla de les bar­ri­a­des napo­li­ta­nes, un pes que asfi­xia len­ta­ment i dolça com els anells d'una ana­conda.

Fa uns anys un octo­ge­nari notari napo­lità, tes­ti­moni en un repor­tatge publi­cat per un impor­tant diari, es dolia resig­nat de la impos­si­bi­li­tat que Nàpols pogués des­lliu­rar-se del llast de la misèria moral i econòmica sota la que viu, de la impos­si­bi­li­tat de recons­truir-se sobre una nova moral. Curi­o­sa­ment, les espe­ran­ces d'aquest vene­ra­ble ciu­tadà en una rege­ne­ració social no reque­ien sobre cap exèrcit de car­ra­bi­ners invic­tes ni en l'arri­bada d'un tri­om­fant mes­sies polític, sinó en els cen­te­nars de mes­tres d'escola, bibli­o­te­ca­ris i altres espècies amants de la savi­esa i, per tant, de l'home, que entenc que la redi­mei­xen dia a dia en una lluita llarga, lenta i silen­ci­osa, invi­si­ble.

També un bon napo­lità, com Savi­ano, sem­bla com­par­tir aquest mateix anhel. Per al peri­o­dista en terra de la Camorra, saber, enten­dre, esdevé una neces­si­tat. “L'única pos­si­ble”, diu a Gomorra, “per con­si­de­rar-se encara homes dig­nes de res­pi­rar”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.