Alts i baixos de Nadal

És ben clar que no em refe­reixo a l'esta­tura dels bípedes implu­mes i tam­poc a la tem­pe­ra­tura. Ni al preu dels esca­mar­lans de mar endin­tre del Cap de Creus, ni de les ostres i cloïsses de les Rías Bai­xas. Els pri­mers, perquè cada gene­ració millora la talla uns 6 cm., més o menys. De l'esbo­jar­rada tem­pe­ra­tura actual, és millor no par­lar-ne, i les injus­ti­fi­ca­des apu­ja­des del marisc fresc, de jut­jat de guàrdia, són ter­reny vedat.

Es tracta d'alts i bai­xos d'humor, d'espe­rit nada­lenc, de rela­ci­ons huma­nes, de compte cor­rent i de fàstic pels esde­ve­ni­ments incon­tro­lats de l'època que vivim. Aquest Nadal no serà com sem­pre: ater­rarà “tocat”. És ben clar que el govern esta­tal no se'n surt de l'aiguat que li cau. La crisi, caprit­xosa i mortífera —traïdora— ataca els menys pre­pa­rats: sem­bla que dels nos­tres repre­sen­tants a la Unió Euro­pea, n'hi ha que encara comp­ten amb rals, duros i pes­se­tes! Les autonòmiques cata­la­nes han estat un avís per a nave­gants: han fet pen­sar en la inse­gu­re­tat política. Tot­hom és vul­ne­ra­ble! Molts, des d'ara fins a les gene­rals, faran poca cosa més que pre­pa­rar-se! S'uti­lit­za­ran grans quan­ti­tats de pro­tec­tors “pants for Men, odour con­trol, level 5”, per al can­gueli polític que impera. La crisi, no pas per les acci­ons que pro­grama el govern sinó per inèrcia, no se situarà en el punt de par­tida, sinó en un replà molt infe­rior i s'hi que­darà a viure com si fos un nuvi de la nena! “És en Pete! Ja el conei­xeu”, fa ella. Ningú no sap qui és!

Lla­vors és ben clar que hi haurà des­encís nada­lenc i a la majo­ria de llars es farà el “passa com puguis”. Els uns perquè no poden gas­tar el que no tenen. Altres que poden, però no volen. Els que “nosal­tres no podem fer-nos mal­veure”, que vés a saber què vol dir. Els que poden i volen i els que bar­ren la porta i bai­xen les cor­ti­nes per tapar la dis­bauxa culinària i després fan el des­men­jat: “Fa temps que no ho fèiem i és molt recon­for­tant: tal­ment un refec­tori con­ven­tual, hem pas­sat el rosari a les hores de men­jar, bo i fent una fru­gal mos­se­gada”, diuen i llen­cen les dei­xa­lles d'ama­gat per no ense­nyar el llautó. La natu­ra­lesa humana és irre­pri­mi­ble i la sin­ce­ri­tat cada dia menys freqüent!

No que­da­ria bé un final pes­si­mista i en brindo un de tra­di­ci­o­nal: Arri­ben els dies entra­nya­bles en què les parau­les con­vivència, amor i família, adqui­rei­xen el sig­ni­fi­cat ver­ta­der, i el món occi­den­tal —cre­ient o no— fa un parèntesi, oblida els pro­ble­mes per uns dies i gau­deix del moment. La tra­dició es repe­teix des de fa mil·len­nis. És molt més que una festa reli­gi­osa: és el zenit en el qual se citen la bona volun­tat, l'espe­rit de viure i la bona taula. Des d'aquesta columna desitjo el millor als lec­tors, al per­so­nal d'El Punt i l'Avui, i als cata­lans de bona fe.

Bé, ja està dit. Com que la bona fe ha min­vat molt, pot­ser ha arri­bat l'hora d'esmo­lar la falç i ense­nyar-la. Sols ense­nyar-la, és clar!