Un republicà diferent

Fa molt, vaig nàixer a la Canonja, poble situat a 6 km de Reus i a 5 de Tar­ra­gona, amb 1.400 veïns fins el 1950, en què l'expansió indus­trial l'abas­segà, arri­bant als 16.000. Segres­tat des del 1965 per Tar­ra­gona, ara s'ha inde­pen­dit­zat amb 6.000 veïns. Entre un bosc de xeme­ne­ies, males olors i fums, és un monu­ment a la inconsciència urbanística.

Des de segles, els Marca havien estat agri­cul­tors vina­ters. Ter­ra­ti­nents impor­tants del Tar­ra­gonès, les herències dis­per­sa­ren les pro­pi­e­tats i alguns Marca cer­ca­ren altres mit­jans de vida. El meu besavi va ser admi­nis­tra­dor d'una gran hisenda de Joan Miret, minis­tre reial. L'avi i el pare segui­ren la tra­dició fami­liar: arren­da­ren i cul­ti­va­ren fin­ques del gene­ral Felip Dolsa, gover­na­dor mili­tar de Cuba, i del comte de Reus. De pri­mer el meu germà gran i després jo vam ser els últims a aban­do­nar. Ja no que­den Marca vina­ters.

Entre el 1863 i el 1904, la fil·loxera des­truí les vinyes d'Europa. A Espa­nya hi entrà per Girona i Màlaga el 1877. El minis­tre Miret orga­nitzà el 1891 una expe­dició als Estats Units per com­pro­var si era cert que havien tro­bat un peu de cep bord resis­tent al temut insecte i adqui­rir-ne. El meu besavi, expert en vinyes i home de con­fiança de Miret, dirigí el grup i l'avi l'acom­panyà. En vai­xell, de Bar­ce­lona a Nova York i amb tren fins a Califòrnia, van com­pro­var que era cert. Però sols els varen ven­dre dotze plan­tes. Pla­ne­ja­ren un roba­tori i de nit se n'empor­ta­ren un miler del viver de Sant Diego. Per no ser detin­guts, usa­ren mules, diligències i car­ros fins arri­bar al cap d'un mes i mig a Hous­ton, a 1.800 km, on van embar­car rumb a Bar­ce­lona. Cul­ti­vats i mul­ti­pli­cats els ceps, es repo­bla­ren totes les vinyes de l'Estat. Del roba­tori no se'n parlà: el minis­tre vestí l'odis­sea i se n'oblidà.

En una finca ran del poble, on el meu pare i cul­ti­vava frui­ters, ver­du­res i lle­gums, un cor­pu­lent gar­ro­fer cen­te­nari feia d'aixo­pluc dels vells que s'aple­ga­ven per par­lar de la salut i expli­car històries. A mig­dia, en sor­tir d'escola, alguns dies li por­tava el dinar i dinava amb ell, sota el gar­ro­fer. Era un home lle­git, sobre­tot d'història, lite­ra­tura i agri­cul­tura. Havent dinat, m'expli­cava històries i anècdo­tes de la família. Bon repu­blicà, enal­tia les dues dis­sor­ta­des repúbli­ques. Una arenga em va que­dar gra­vada. Va dir així: “Mira fill: saps que soc repu­blicà de soca-rel. Per a un país demòcrata que aspiri a la lli­ber­tat, la república és el millor govern. Els repu­bli­cans no tenim sort i el dic­ta­dor Franco ens té gai­rebé segres­tats. Es diu que res­tau­rarà la monar­quia. Ep! Ho he de dir! Tot i ser repu­blicà, tinc un gran res­pecte per la monar­quia”. Aquí vaig per­dre el fil. Con­tinuà: “Ara bé, els page­sos, quan vam viure millor i teníem un duro, va ser amb la dic­ta­dura de Primo de Rivera. Tre­ball i pau, ordre i res­pecte, car­re­te­res i fer­ro­car­rils, els pro­duc­tes del camp a bon preu...” Vaig que­dar deso­ri­en­tat: República? Monar­quia? Dic­ta­dura? A l'escola, el mes­tre enlloc d'acla­rir-m'ho es posà a riure en expli­car-li-ho. En rea­li­tat, els Marca eren dife­rents!