Societat

El català, encara cosa de tots

suport · El dibuixant de la Norma i la dona que la va encarnar surten en defensa de la llengua

Juste de Nin i Anna Solà fan balanç de la campanya de normalització de 1982

Era el Sant Jordi de l'any 1982. Una nena pen­ti­nada amb la clenxa al mig, ria­llera i ves­tida amb una gra­nota blava s'havia con­ver­tit en la imatge d'un país que aca­bava de sor­tir d'una dic­ta­dura i estre­nava auto­go­vern amb la il·lusió pròpia dels prin­ci­pi­ants. La Norma era a tot arreu: als auto­bu­sos, a les car­pe­tes dels esco­lars, als dia­ris... Cata­lu­nya sen­cera estava empa­pe­rada amb la cara d'una nena de deu anys dibui­xada per un nino­taire for­jat en la lluita anti­fran­quista.

Trenta anys després, el nino­taire, Lluís Juste de Nin –més cone­gut per la seva faceta en el món de la moda–, i la seva model, Anna Solà –la Norma–, recor­den ple­gats aque­lla “boge­ria” i comen­ten el sidral que s'ha mun­tat amb la reso­lució del Tri­bu­nal Supe­rior de Justícia de Cata­lu­nya (TSJC).

“Aquell 82 va ser increïble –explica Solà–, em vaig pas­sar l'any anant amunt i avall, de vega­des en cotxe ofi­cial, a esco­les, al Palau de la Gene­ra­li­tat, al Par­la­ment... fins i tot fir­mava autògrafs!” Amb només deu anyets, la Norma de carn i ossos es va fer un tip de vol­tar d'un acte pro­to­col·lari a un altre i de rodar aque­lles “mini­his­to­ri­e­tes” que li ser­vien “per sal­tar-se algu­nes clas­ses”.

“L'Anna tenia una mirada molt espe­cial, que trans­me­tia segu­re­tat”, recorda Juste, pare de la cri­a­tura jun­ta­ment amb Avel·lí Artís-Gener, Tísner, guio­nista de la cam­pa­nya El català, cosa de tots. Tant l'un com l'altre van for­mar part del jurat del càsting que va triar l'Anna com la nova heroïna de Cata­lu­nya. “Recordo que vaig entrar en una sala plena de senyors que m'obser­va­ven. Jo no les tenia totes, sobre­tot després que m'hagues­sin dit que no havia rigut en la prova de vídeo, però jo no tro­bava cap gràcia a haver d'anar cami­nant fins a una fines­tra que estava tapi­ada!”, explica Solà.

La cara de la cam­pa­nya

Sigui com sigui, la petita Anna va aca­bar sent l'esco­llida per posar cara a la inci­pi­ent nor­ma­lit­zació lingüística. Els ges­tos, els va posar (sense saber-ho) la filla de Juste, un any més petita que l'Anna, en qui el nino­taire es va ins­pi­rar per fer-la seure, cami­nar o ges­ti­cu­lar. La gra­nota blava –explica Juste– era “una picada d'ullet al per­so­natge El més petit de tots de Lola Anglada. A més, es trac­tava d'una peça popu­lar i de moda en aque­lla època”.

L'èxit de la cam­pa­nya va ser espa­ter­rant. “Els dia­ris hi van col·labo­rar molt”, recorda Juste de Nin. “La Norma era pre­sent a tot el país. També a Per­pinyà i en alguns llocs de les Illes Bale­ars i el País Valencià. Fins i tot es va fer una versió de la Norma a l'Alguer que deia: l'alguerès, cosa de tots”, afe­geix. El dis­se­nya­dor i dibui­xant reme­mora que “mesos abans d'aque­lla cam­pa­nya hi havia hagut el cop d'estat del 23-F”. “Eren temps de soroll de sabres i d'incer­tesa”, diu Juste, que recorda que, com ara, hi va haver “atacs de sec­tors pre­o­cu­pats per la cam­pa­nya de nor­ma­lit­zació”.

Cal res­sus­ci­tar, doncs, la Norma ara que pin­ten bas­tos? “La Norma va fer el paper que tocava en el moment que tocava”, res­pon Juste de Nin. “El català encara con­ti­nua sent cosa de tots, però jo crec que la Norma ara sos­tin­dria el lema de Màrius Serra: català a l'atac.” “Jo, si cal, hi torno”, afe­geix Solà.

I és que, mal­grat els avenços evi­dents que l'ara qüesti­o­nada immersió lingüística ha fet que hi hagi en el català, el seu ús social és encara molt lluny de la nor­ma­lit­zació. Segons l'informe Conei­xe­ments i usos del català a Cata­lu­nya el 2010, ela­bo­rat pel Baròmetre de la Comu­ni­cació i Cul­tura, tot i que més del 90% dels cata­lans ente­nen el català i el 77% el saben par­lar, només un 20% el fan ser­vir amb els amics, els veïns i a la feina.

“Tenim massa tendència a pas­sar al cas­tellà. Fins i tot el meu fill de set anys, que té més consciència naci­o­nal que jo quan era una nena, de vega­des parla en cas­tellà a nens de la seva classe. Lla­vors, jo li dic: per què no l'aju­des a apren­dre'l i li par­les en català?” “Hem avançat, però hem de gua­nyar al car­rer i no cedir ni un gram i ho hem de fer per la via de la seducció, de la moder­ni­tat i amb un dis­curs inte­gra­dor”, apunta Juste.

La Norma, perdó, l'Anna fa honor al seu per­so­natge i, en certa manera, encarna la Cata­lu­nya mul­ti­cul­tu­ral i inte­gra­dora. La seva pare­lla, a qui va conèixer a Brus­sel·les, és un den­tista tunisià. Entre ells par­len en francès. Als nens, els par­len en català i ell parla en català a tots els seus paci­ents, mal­grat que molts d'ells s'entes­ten a par­lar-li en cas­tellà. “Com deia el Tísner –intervé Juste–, els cata­lans hem de fer una inte­gració a l'ame­ri­cana, en què tots se sen­ten ame­ri­cans vin­guin d'on vin­guin. La inte­gració és cosa de tots: tant és que et diguis Pérez o Ahmed, l'impor­tant no és d'on venim, sinó on anem.”

20
per cent
utilitzen el català amb els amics.
77
per cent
dels catalans saben parlar el català.
Si cal que torni a fer de Norma per defensar el català, hi torno
Anna Solà
de petita Va encarnar la norma
La Norma avui subscriuria el lema de Màrius Serra: català a l'atac
Lluís Juste de Nin
dissenyador i dibuixant de la norma


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.