La banalitat del mal

El germà d'en Sanou havia estat alguna vegada rei negre i per tant ell deu ser mem­bre de la família reial. Mal­grat tot, fa uns dies, el van dete­nir. No havia assal­tat cap vellet inde­fens, ni des­pat­xava droga en un car­reró fosc, ni tan sols inten­tava ser­vir-se de la pro­xi­mi­tat fami­liar amb sa majes­tat per fer nego­cis tèrbols, només havia sor­tit a com­prar el pa. Mem­bres de la poli­cia naci­o­nal el van con­vi­dar a pujar al cotxe per com­pro­var el pas­sa­port a la comis­sa­ria i, unes hore­tes més tard, el conduïen cap al cen­tre d'inter­na­ment d'estran­gers de la Zona Franca. Un indret on s'emma­gat­ze­men els immi­grants sense papers men­tre es ges­ti­ona la seva expulsió.

En efecte, en Sanou no té la docu­men­tació en regla. Tre­ba­lla sense con­tracte men­tre espera amb ànsia que ven­cin els dos mesos que li fal­ten per acom­plir l'exigència legal dels tres anys d'arre­la­ment. Men­tres­tant és un il·legal. Ja saben, un d'aquells indi­vi­dus que els dis­cur­sos osten­to­sa­ment o dis­cre­ta­ment xenòfobs uti­lit­zen com espan­tall més o menys catastròfic i que no es poden trac­tar amb con­des­cendència sense caure en la ter­ri­ble cala­mi­tat del bonisme. Ha esde­vin­gut una per­so­ni­fi­cació dels pro­ble­mes del país, una càrrega que ens enfos­queix l'horitzó, el futur de la llen­gua, el de la raça i que ens roba la car­tera, la feina i les xico­tes. Ningú ho diria, perquè en Sanou sem­bla un bon jan i pro­ba­ble­ment ho és, però quan la crisi ense­nya les urpes es veu que no ens podem per­me­tre sen­ti­men­ta­lis­mes. Ara ja no voleu els immi­grants? Em va pre­gun­tar fa uns dies el seu germà, l'exrei negre. La res­posta la tin­dria més tard, quan del cen­tre de la Zona Franca, un ter­ri­tori ale­gal, d'auto­le­si­ons, d'indig­ni­tats, d'amun­te­ga­ment, de des­es­pe­ració i de pre­sump­tes mal­trac­ta­ments, van tras­lla­dar en Sanou cap a Madrid. Ocu­pava un dels tres vehi­cles que s'adreçaven a Bara­jas atapeïts d'ocu­pants que tenien el bit­llet de la depor­tació pagat.

Si quan el mer­cat de tre­ball els recla­mava els vam obli­gar a arri­bar clan­des­ti­na­ment, per què hauríem de ser més con­si­de­rats ara que sobra mà d'obra? O ells o nosal­tres, pri­mer els de casa, aquí no hi cap tot­hom, se sent arreu per poc que es pari l'ore­lla. És una remor pro­funda que quan es con­si­dera legi­ti­mada per deter­mi­na­des pre­ses de posició públi­ques, emer­geix com una onada que s'emporta qual­se­vol prin­cipi ètic. Les expul­si­ons tenen aquest ori­gen. Segui­ran aug­men­tant fins que d'aquí a uns anys tor­nem a des­co­brir buits en la nos­tra piràmide demogràfica. Pocs dels que conei­xen el germà de l'exrei negre sig­na­rien la seva depor­tació mirant-lo als ulls. Pro­ba­ble­ment cap l'exe­cu­ta­ria per­so­nal­ment. Molts, en canvi, la recla­men, i és que la bana­li­tat del mal té aques­tes coses.

A en Sanou final­ment no el van expul­sar. Un advo­cat d'ofici admi­ra­ble que va dedi­car una nit a pre­pa­rar un recurs i una jut­gessa sen­si­ble als seus drets ho van evi­tar. No sé si tran­quil·litza des­conèixer el nom dels que omplien l'avió que va sor­tir de Bara­jas.