Els rurals ja són urbanites
Un estudi de la Fundació Món Rural mostra els canvis socials, culturals i econòmics dels últims 30 anys al camp català
Els joves de camp i els de ciutat escolten la mateixa música, els agraden els mateixos programes de ràdio i televisió, reben la mateixa formació amb el mateix èxit o fracàs, es relacionen de manera semblant i tenen una visió similar sobre el món i la societat. Les diferències socials, culturals i econòmiques, en els últims 30 anys, s'han diluït fins al punt que ja no es pot parlar, a Catalunya, d'un món rural i un món urbà com a realitats confrontades.
Aquesta és la tesi principal d'Ignasi Aldomà, geògraf de la Universitat de Lleida i un dels impulsors del lobby lleidatà Compromís per Lleida, a l'hora de dirigir la creació de l'Atles de la nova ruralitat (editat per la Fundació Món Rural, 2009), un ampli estudi de la realitat del camp català des de molts punts de vista, com ara la demografia, l'economia, l'urbanisme, els recursos energètics, l'aigua i el patrimoni cultural. «Existeix una nova ruralitat. La societat rural ha fet un gran canvi els últims 30 anys, radical si tenim en compte l'últim mig segle. I aquesta nova ruralitat és plenament urbana», va dir Aldomà dijous en la presentació pública a Lleida de l'Atles.
El paisatge no ha canviat gaire. Però sí les persones que hi viuen, i com hi viuen. L'any 1962 hi havia a Catalunya 204.744 explotacions agràries, i el 1999 només en quedaven 77.839. Si l'any 1982 125.000 famílies es dedicaven a les feines del camp, avui ho fan unes 72.000. I els titulars d'aquestes explotacions familiars són pagesos grans, prop d'un terç de més de 65 anys, i en molts casos els descendents no es volen dedicar a l'agricultura. El sector de serveis s'ha convertit en el sector dominant en els àmbits rurals, segons les dades recollides per l'estudi.
Un canvi que no es veu
Però aquest canvi tan fonamental, de societat pagesa a societat de serveis, encara no ha estat prou percebut pels mateixos habitants de les zones rurals de la Catalunya interior, segons Aldomà, ni tampoc ha fet variar la imatge que tenen de les zones rurals els habitants del litoral urbanitzat. Un altre tòpic que es manté i que caldria anar revisant, segons Aldomà, són els nivells de renda i de serveis de la Catalunya rural en relació amb la Catalunya litoral i urbana. La renda familiar bruta per capita situa les comarques de Ponent, del Pirineu i de Girona, en aquest ordre, al capdavant. La Catalunya Central, el Camp de Tarragona i l'Ebre en segon lloc, i per sota de la mitjana la regió metropolitana. Pel que fa als serveis, excepte al Pirineu, l'oferta d'escoles i centres sanitaris per habitant supera la de les zones metropolitanes. L'estudi trenca el tòpic de la diferència de nivell d'estudis, tot i que, un cop acabada la carrera universitària, els estudiants de zones rurals se'n van a viure majoritàriament a les zones metropolitanes, on hi ha les feines més qualificades. Això sí: les comarques rurals han aconseguit, sobretot a partir dels anys noranta, augmentar de manera sostinguda la població, i trencar definitivament el procés de despoblació dels anys seixanta i setanta.
L'ideal dels noucentistes era la «Catalunya ciutat», l'extensió al conjunt del país de l'ordre i l'equilibri que atribuïen a la cultura urbana clàssica. D'una manera diferent, el país va cap a aquest ideal, segons Aldomà, però en la direcció contrària: el rural és el que s'aproxima al món urbà oferint-hi nous valors relacionats amb la qualitat de vida (natura i patrimoni) i elements estratègics (l'aigua i la disponibilitat de sòl). La igualació de rendes i l'explosió de la mobilitat dels últims 30 anys, sosté Aldomà, han acabat de trencar les barreres que separaven els dos mons.