L'Isidre es fa estimar

Final­ment Mont­fullà i Bes­canó han fet les paus amb un dels seus fills més hones­tos, un home que com va escriure Camús va ser sen­si­ble al seu destí i es va enfron­tar a la der­rota, la presó, el des­ter­ra­ment i l'oblit amb una sola paraula, dig­ni­tat, que il·lumi­nada per la lli­ber­tat li va ator­gar l'opor­tu­ni­tat de ser millor. Par­lem d'Isi­dre Vicens, cone­gut com a ciu­tadà com­promès, artista, mes­tre, pin­tor, però sobre tot arre­lat a la terra que el va veure néixer, resis­tent incan­sa­ble que des de molt jove es va tro­bar que havia de por­tar el pa a la taula d'una família que havia per­dut el pare i no s'ho va pen­sar dos cops per anar a tre­ba­llar a una fàbrica, la Coma Cros, on bullien les idees de redempció i revo­lució social i va deci­dir apun­tar-se a les Joven­tuts Lli­bertàries. Després va venir la guerra, la des­a­pa­rició dels amics en com­bat, el neguit d'una família a la qual van infor­mar que havia mort al front, però com el mira­cle de Llàtzer el van tro­bar després d'anys de camps de con­cen­tració i bata­llons de càstig, con­ver­tit pels gua­nya­dors en un faci­nerós, un ele­ment perillós per a una soci­e­tat der­ro­tada, enco­var­dida, que el va asse­nya­lar quan el mal estat de les vies va pro­vo­car l'acci­dent del tren d'Olot al pas del Gegant a Bes­canó. Imi­tant el capità Louis Renault al final de Casa­blanca, les auto­ri­tats fran­quis­tes el van dete­nir com a sos­pitós habi­tual i així sense judici, ni advo­cat, va anar a raure a la presó. Com va asse­gu­rar diven­dres al ves­pre en l'acte que va obrir la set­mana dedi­cada a l'artista, el mes­tre i geògraf Lluís Solé i Perich, que va ser l'encar­re­gat de guiar la cami­nada cul­tu­ral que ahir va tra­ves­sar els pai­sat­ges més esti­mats de l'Isi­dre: “El van tan­car perquè algú del poble el va denun­ciar i ho van fer en con­tra dels infor­mes de la Guàrdia Civil, que deia que Vicens man­te­nia una con­ducta que no aixe­cava sos­pi­tes.” Allò, però, no li va tren­car la volun­tat i menys després de veure's obli­gat a un exili forçat que el va por­tar a Girona, a com­prar un casa­lot mig enru­nat a tocar la plaça dels Lle­do­ners, que es conei­xe­ria com Bell-Mirall. Esti­mava la pin­tura. L'art l'havia aju­dat a sobre­viure entre els bar­rots del peni­ten­ci­ari de Salt, i la seva vocació pedagògica i l'afecció pel tea­tre li van per­me­tre conèixer Anna Pas­cual, que seria la seva esposa. L'alcalde de Bes­canó, Pere Lluís Gar­cia, no tan sols va rei­vin­di­car l'obra i l'acti­tud política i per­so­nal de Vicens, sinó que va donar pas a Car­les Geno­her, pre­si­dent de l'Ate­neu Repu­blicà de Bes­canó, que va defi­nir l'acte com un actiu de coo­pe­ració i soli­da­ri­tat i va agrir a volun­ta­ris des­in­te­res­sats com ara Llo­renç Car­re­ras, Lluís Bosch Martí, Remei Fer­rer, Pere Cas­ta­nyer i Lluís Soler les mol­tes hores per­du­des, més ben dit gua­nya­des, per recu­pe­rar la memòria històrica i la figura d'un artista que, com va asse­gu­rar Pius Puja­des, que va fer la ponència prin­ci­pal, “es feia esti­mar, era un amic que va llui­tar per tren­car la misèria cul­tu­ral abso­luta en què estava immersa Girona després de la post­guerra i va saber enten­dre que la pin­tura era conei­xe­ment i intros­pecció”. Dues qua­li­tats que van des­ta­car els par­ti­ci­pants d'un lluït debat en què per pri­mer cop a la història de Bes­canó algú va remar­car que l'Isi­dre havia inver­tit el relat inven­tat pels gua­nya­dors de la guerra –actu­al­ment ningú recorda el nom dels que el van denun­ciar i van exer­cir de bot­xins– clos per Anna Pas­cual i Gisela Vicens –la dona i la filla–, que van remar­car que si fos viu segu­ra­ment l'espòs i pare s'hau­ria com­mo­gut pel pas donat pel poble. Els dotze qua­dres de l'expo­sició que es manté oberta al Casal d'Avis ens por­ten a Anda­lu­sia, Extre­ma­dura o a la costa, però tot comença i acaba a Mont­fullà, un món per­dut, recu­pe­rat a l'hora, una ruta de memòria per on va transcórrer la cami­nada que ahir al matí, tot i l'aigua­neu, va recor­dar les vivències i els pai­sat­ges que l'artista havia pin­tat. Davant de la casa que l'Isi­dre i l'Anna van recons­truir, l'Ajun­ta­ment hi ha posat una placa guar­dada per l'alzina gai­rebé cen­tenària que va plan­tar el seu avi quan ell va venir al món. Més avall, la plaça del local social de Mont­fullà avui es diu plaça Isi­dre Vicens. Com va asse­gu­rar l'alcalde de Bes­canó: “És un acte de justícia.” Els assis­tents van aplau­dir. Un any després del seu traspàs, l'Isi­dre es fa esti­mar.