Matí de diumenge a la catedral

El diu­menge –em refe­reixo a ahir va fer vuit dies– vaig entrar a la cate­dral. Ja ho sabeu, l'edi­fici més impor­tant, més espec­ta­cu­lar, més impo­nent, més domi­nant de la ciu­tat. En altres temps, m'havia agra­dat seure una estona sota la for­mi­da­ble volta gòtica, a la llum mati­sada dels fines­trals, envol­tat de pau i silenci, amb l'aroma dels ciris i el record de l'encens. I l'espe­rança que, casu­al­ment, mossèn Tapi­ola tingués l'acu­dit d'anar a assa­jar algu­nes notes al teclat de l'orgue.

Ara les coses són més com­pli­ca­des. La cate­dral té el cul llo­gat i cal pagar per visi­tar-la. Els turis­tes, amb l'entrada a la mà, han d'amor­tit­zar la inversió i es pas­sen l'estona anant d'una banda a l'altra, de la nau al claus­tre, de la pila bap­tis­mal al tre­sor. Si tenen guia, s'encan­ten sem­pre, perquè s'ho val, davant el tapís de la Cre­ació, que ara s'exposa com Déu mana, amb la llum justa i ben pro­te­git. Durant anys havia estat pen­jat a les sales capi­tu­lars, expo­sat al sol de la tarda que entrava pels fines­trals gene­ro­sos, oberts de bat a bat.

Aquell diu­menge hi havia missa can­tada, solemne, espec­ta­cu­lar, amb encens a dojo i reci­tals remar­ca­bles de musica i cant ritual; però no hi vaig pas veure el bisbe. Li devia tocar una missa més mati­nera. Em vaig col·locar entre els fidels, per tal de par­ti­ci­par de l'acte, lluny dels visi­tants que es man­te­nien al dar­rere de la caixa de l'orgue, sepa­rats per unes cin­tes pru­dent­ment ins­tal·lades. Ens van recor­dar des de la trona el pas­satge evangèlic de la viuda que deixa uns pocs cen­ti­mets a la bacina i la lliçó que aquells diners li eren neces­sa­ris i valien més que les quan­ti­tats més altes de qui només donava el que li sobrava. Feliços aquells temps, vaig pen­sar, quan hi havia gent que tenia diners sobrers. Ara tot­hom en neces­sita més. Qui més en té, més en neces­sita.

Uns amics, gene­ral­ment ben infor­mats de les coses de l'Església, em comen­ta­ven que el nos­tre bisbe va conèixer tres pre­o­cu­pa­ci­ons del Sant Pare quan va ser enviat a tenir cura del ramat gironí. La pri­mera, la insis­tent cam­pa­nya del grup que porta el nom de Joan Alsina; la segona, l'extensió cada dia més àmplia del que s'ano­mena con­fessió col·lec­tiva, que supleix, es veu, les visi­tes al con­fes­si­o­nari, i la ter­cera, que s'ha per­dut el cos­tum de tenir expo­sat el santíssim a les esglésies. Sem­bla que la diòcesi giro­nina és la més pro­gres­sista d'Espa­nya i això, que deu ser bo en alguns aspec­tes, també deu tenir incon­ve­ni­ents i amoïna Roma. No m'ho hagués pen­sat mai.

He sor­tit abans que s'acabés la missa. He enyo­rat aque­lles esto­nes de pau i de silenci, per­du­des per sem­pre. A la porta, un feligrès vigi­lava que els visi­tants entres­sin ves­tits deco­ro­sa­ment. A la pla­ceta de l'Arc, feien els pre­pa­ra­tius per fil­mar-hi una pel·lícula.