Solidaritat en el caos

Aigua, gale­tes, pata­tes i fins i tot entre­pans van fer una mica més pas­sa­bles, si hi havia alguna manera de fer-ho, les hores i hores d’espera en els col·lapses via­ris per sor­tir de Bar­ce­lona de dijous al ves­pre, a la nit i a la mati­nada. A la Meri­di­ana, a la Gran Via i a la ronda de Dalt. Els vehi­cles havien que­dat atra­pats pels con­trols poli­ci­als després de la mort de tretze per­so­nes i un cen­te­nar de ferits per l’atro­pe­lla­ment ter­ro­rista a les Ram­bles de Bar­ce­lona. I els veïns dels bar­ris més pro­pers, sense cap orga­nit­zació prèvia, van deci­dir sor­tir i dur-los beure i men­jar. Uns havien vist per les xar­xes soci­als peti­ci­ons gai­rebé d’auxili davant la des­es­pe­ració de no poder avançar. D’altres van sen­tir tru­ca­des en directe a pro­gra­mes de ràdio. “És admi­ra­ble el que va fer aque­lla gent. A quarts de sis del matí encara esta­ven al peu del canó”, explica David Ràfols, un gironí que amb la seva família es va pas­sar deu hores a la ronda de Dalt.

Ràfols tor­nava de viatge als Estats Units amb la dona i la filla. Tenien el cotxe apar­cat a prop de l’estació de Sants i van que­dar col·lap­sats a la ronda. La van aga­far a les set de la tarda i cap a les sis de la mati­nada arri­ba­ven al con­trol dels Mos­sos on s’aca­bava l’embut. “Entenc que eren mesu­res de segu­re­tat –diu–, però ens podien haver des­viat o avi­sat. 10 hores és una bar­ba­ri­tat!”. Enmig de la des­es­pe­ració va començar a aparèixer una bici­cleta amb bidons d’aigua, una moto amb aigua i alguna cosa per picar, i en alguns punts fins i tot els veïns van mun­tar tau­les amb avi­tu­a­lla­ment. Com a les cur­ses, per enten­dre’ns.

Un dels mobi­lit­zats era l’Adrià Milà, un taxista de 23 anys. Viu a Nou Bar­ris i després d’estar hores tras­lla­dant gratuïtament amb el seu vehi­cle per­so­nes que bus­ca­ven com sor­tir de la plaça de Cata­lu­nya i el recinte acor­do­nat, es va incor­po­rar amb un amic a repar­tir aigua a la zona de la Via Júlia. “Érem molta gent del barri inten­tant alleu­jar l’espera a la gent dels cot­xes”, recor­dava ahir Milà encara amb la veu mig entre­ta­llada. I és que té mil anècdo­tes per expli­car: com ara que van anar a un bar a bus­car aigua per repar­tir i no els la van voler cobrar.

Fa de taxista des del gener. El seu pare també ho és. Dijous feia festa, però va aga­far el taxi i va anar al cen­tre per tras­lla­dar les per­so­nes que ho neces­si­tes­sin. “El pri­mer que va pujar al taxi va ser un noi molt nerviós que em va dir: “Porta’m on sigui. Lluny d’aquí.” Havia vist l’atro­pe­lla­ment, els morts i els ferits. També va por­tar una família mexi­cana amb cri­a­tu­res a Sants perquè ana­ven cap a Cas­tell­de­fels. El ser­vei soli­dari era gratuït, però li van voler donar 30 euros per la ben­zina. “Els vaig dir que no i quan van bai­xar me’ls van dei­xar a dins del taxi”, explica Milà. Ahir estava des­tros­sat, però satis­fet. “Gràcies a la meva feina vaig poder aju­dar la gent. Si no, pot­ser m’hau­ria hagut de que­dar impo­tent a casa”, mani­fes­tava.

Fins a les qua­tre de la mati­nada, quan encara les vies de sor­tida de la ciu­tat esta­ven col·lap­sa­des, a la zona desa­llot­jada del cen­tre de Bar­ce­lona s’hi vivia una tran­quil·litat tensa. Només poli­cia, equips d’emergències sani­ta­ris, la Creu Roja i peri­o­dis­tes acre­di­tats pro­ce­dents de tot el món. De tant en tant riua­des de turis­tes acom­pa­nyats per poli­cies als hotels. Cap a les dues, la imatge més bus­cada per les càmeres de guàrdia: els Mos­sos es van endur coberta amb una lona la fur­go­neta de l’atemp­tat. Més o menys a la mateixa hora arri­ba­ven a casa, a prop de la plaça de Sant Jaume, l’Assumpció i en Joa­quim, una pare­lla de 64 i 75 anys acom­pa­nyats per un cotxe de la Guàrdia Urbana. Tor­na­ven de vacan­ces de Lleó i es van tro­bar que no podien entrar al Gòtic. Es van haver d’espe­rar que els acom­pa­nyes­sin. Durant l’espera asse­guts en un banc de Gran Via - pas­seig de Gràcia, els van fer com­pa­nyia una dona i la seva filla que havien sor­tit per aju­dar qui les neces­sités. “Vam cre­uar la ciu­tat com si fos una for­ta­lesa –recor­dava ahir l’Assumpció– i per pas­sar els con­trols els agents deien una mena de con­tra­se­nya”.