La gent “guapa”

A l’inici de la dècada dels setanta, qual­se­vol alienígena que sobre­volés el país amb el seu pla­te­ret podia arri­bar a la con­clusió que la Costa Brava era el cen­tre de la galàxia o, com a mínim, el melic de la “pell de brau”. Els minis­tres del govern espa­nyol alter­na­ven les esta­des a la costa giro­nina amb els líders d’una opo­sició encara clan­des­tina, amb un peu a la llum i l’altre a l’ombra. Fernández de la Mora tenia casa a Tossa; García-Ramal, mem­bre des­ta­cat de la Falange cata­lana i que pre­su­mia de minis­tre de rela­ci­ons sin­di­cals en el govern de Car­rero Blanco, en tenia a Cas­tell d’Aro.

Rodríguez de Miguel, minis­tre de l’últim govern fran­quista, esti­ue­java a Platja d’Aro, men­tre que Joaquín Ruiz-Giménez, fun­da­dor de Cua­der­nos para el Diálogo i home clau en la pre­tran­sició, pas­sava els mesos de calor a Calonge. Més enda­vant Suárez tro­ba­ria una mica de pau a Begur, el gene­ral Gutiérrez Mellado a Cadaqués i fins i tot San­ti­ago Car­ri­llo, el dimoni per a mig país, es dei­xa­ria caure per Llo­friu.

De l’altra banda dels Piri­neus, l’estre­lla d’aquells estius era sens dubte el minis­tre luxem­burguès i estel ruti­lant de la Comissió Euro­pea, de la qual seria pre­si­dent, Gas­ton Thorn, amb casa a Santa Cris­tina d’Aro, no gaire lluny de la que un temps abans, el 1971, havia com­prat Joan Antoni Sama­ranch, per­so­natge amb una pro­gressió impa­ra­ble. A prop seu, Aziz Sedki, vice-pri­mer minis­tre egipci, hi donava un toc d’exo­tisme. Lord Shellwyn Lloyd, excan­ce­ller britànic, i Chic­hes­ter-Clark, pre­mier d’Irlanda del Nord, s’ana­ven tor­nant en la mateixa habi­tació de la Gavina. Ray­mond Barre, un bon eco­no­mista que entre el 1976 i el 1981 seria el pri­mer minis­tre francès, pas­se­java per Palamós men­tre Edgar Faure, minis­tre en diver­ses oca­si­ons al país veí de més al nord, des­can­sava al cap sa Sal. Aquí ens fem ressò dels noms que hem pogut pico­te­jar d’aquí i d’allà, però la llista és enorme.

Els peri­o­dis­tes cata­lans tenien la seva festa major par­ti­cu­lar a Llo­friu, en el suquet que orga­nit­zava Pere Por­ta­be­lla, tot i que durant anys no es podien que­dar a sopar excepte els tres o qua­tre esco­llits. El cine­asta, mili­tant anti­fran­quista i fill del pre­si­dent de Danone, reu­nia la flor i nata de la política, l’eco­no­mia, les arts i el dolce far niente del país i de més enllà. Allà hi trobàvem la car­nassa necessària per omplir pla­nes i més pla­nes en una època de l’any més aviat curta de notícies.

“Això va sor­tir d’una ini­ci­a­tiva abso­lu­ta­ment pri­vada meva –asse­gu­rava Pere Por­ta­be­lla en una entre­vista– en un moment en què no hi havia mit­jans de comu­ni­cació ni res. Pri­mer ho feia a la casa de Llo­friu, amb les per­so­nes que més ens movíem durant els anys del fran­quisme, que ens vèiem en la clan­des­ti­ni­tat. I vam ocu­par el ter­ri­tori a fora i vam fer el suquet. I va venir el Pitu a cui­nar-lo. A par­tir d’aquí, va anar crei­xent fins a reu­nir 200 i escaig per­so­nes. Ales­ho­res va morir el Pitu i al cap de dos o tres anys vaig ple­gar. I ara jo crec que hau­ria d’inten­tar-ho algú, perquè la tendència és molt gregària. La gent es reu­neix només amb els seus: els de la feina, els de la família o els amics. En canvi, la idea del suquet era tot al con­trari. Per caràcter, sem­pre he vol­gut fer el paper d’inter­me­di­ari. Hi ha gent que només em recorda pel suquet. I això està molt bé.”

El que va començar a mit­jan anys setanta com un sopar d’amics va anar aga­fant volada amb el pas dels anys. Polítics de tots els colors de l’arc par­la­men­tari, arqui­tec­tes top com ara Bohi­gas i Bofill, escrip­tors com Raci­o­nero, Rubert de Ventós, Terenci Moix i Vázquez Mon­talbán ( la majo­ria amb casa a l’Empordà), músics com Ser­rat i Car­les San­tos, que hi acu­dia espe­ci­al­ment des de Vinaròs, peri­o­dis­tes com per exem­ple Campo Vidal, For­ges i Car­les Sentís i altres per­so­nat­ges de renom inter­na­ci­o­nal com el mateix Sama­ranch i Gas­ton Thorn eren habi­tu­als al suquet de finals d’agost que s’orga­nit­zava a Llo­friu.

Però el temps passa, fins i tot per als rics i pode­ro­sos, i l’entu­si­asme de les pri­me­res dècades es va anar esvaint. Amb la mort de Josep Amet­ller i Coll, Pitu, el fer­rer de Llo­friu i ànima del suquet, en Por­ta­be­lla va deci­dir posar fi al sopar. Pot­ser, també, fart de la deriva que havia aga­fat els últims anys, perquè una tro­bada de cone­guts i salu­dats havia deri­vat en l’opor­tu­ni­tat perquè alguns es fes­sin veure o prac­ti­ques­sin allò que ano­me­nen lobby i que sem­pre n’havíem dit bus­car-se la vida. Sigui quina sigui la raó, les tro­ba­des a can Por­ta­be­lla es van dei­xar de cele­brar durant uns anys.

La casa dels mar­que­sos de Sama­ranch va ser una altra de les referències esti­uen­ques per a la bea­ti­ful peo­ple que es dei­xava caure per la Costa Brava. Sense gaire rebom­bori, pas­sa­ven per la taula de M. Teresa Sali­sachs i Joan Antoni Sama­ranch per­so­nat­ges com el baró Von Thys­sen i Car­men Cer­vera, els Suqué, els Boyer, amb la Preys­ler de prin­ci­pal atracció. Un altre dia era el luxem­burguès Gas­ton Thorn qui con­vi­dava a sopar a casa seva els matei­xos per­so­nat­ges o d’altres de molt sem­blants. Poder i diners es dona­ven la mà i es feien petons a la galta men­tre dura­ven les vacan­ces.

Quan Pere Por­ta­be­lla va dei­xar de banda el suquet, la Cer­da­nya va inten­tar subs­ti­tuir durant uns anys el vell Empordà. El 1997, el dipu­tat al Par­la­ment per UDC Jordi Casas va deci­dir pren­dre el relleu a Por­ta­be­lla amb el que alguns van ano­me­nar el “con­tra­su­quet”, pel con­trast de fili­ació política de l’amfi­trió, de la majo­ria dels assis­tents i per la situ­ació lluny de la pri­mera línia de mar. La mort del peri­o­dista Ernest Udina, un dels ins­pi­ra­dors de la festa, va posar punt final a la tro­bada l’any 2001.

En els últims temps, han sor­git algu­nes ini­ci­a­ti­ves per recu­pe­rar aque­lla idea d’asseure en una mateixa taula per­so­nes de pen­sa­ments i sec­tors dife­rents, com ara la garoi­nada del head­hun­ter (caçador de talents pels menys viat­jats) Luis Conde, que des de fa uns anys reu­neix un gra­pat d’esco­llits a la seva casa de Fon­teta.

A mit­jan anys setanta, Pere Por­ta­be­lla va inten­tar con­so­li­dar l’espe­rit que es va for­jar entorn de la tran­sició que va con­duir l’Estat de la dic­ta­dura a la democràcia. I de ben segur que entre quei­xa­lada i quei­xa­lada es varen tan­car alguns pac­tes que ho varen fer pos­si­ble. Ara l’esce­nari és com­ple­ta­ment dife­rent i aque­lla volun­tat de tro­bar punts en comú és molt menys pre­sent i pro­ba­ble­ment aques­tes tro­ba­des, on per­so­nes de pen­sa­ments i sec­tors dife­rents s’asse­uen davant d’un plat per fer-la petar sense pressa, són més necessàries que mai no sé si pel país, com asse­gu­rava l’amfi­trió, o perquè la gent “guapa” es deixi veure i l’estiu no es faci tan llarg. A hores d’ara no sabem si la pae­lla de Cadaqués, la dels inde­pes, tindrà con­tinuïtat.