El concert de Sant Esteve

Hi ha dues dites popu­lars, “Per Nadal, cada ove­lla al seu cor­ral” i “Per Sant Esteve, cada ove­lla a casa seva”, que es per­den en la nit dels temps, però que tenen una base històrica. Les fes­tes satur­nals roma­nes, que coin­ci­dien amb l’entrada del signe capri­corn i el sols­tici d’hivern, cele­bra­ven l’arri­bada del sol invic­tus. Van ser cris­ti­a­nit­za­des per l’Església i, així, no tan sols es van man­te­nir com una de les prin­ci­pals fites de l’any, sinó que el cos­tum de reu­nir les famílies a la casa pai­ral, l’allar­ga­ment de les vet­lla­des i les com­pli­ca­ci­ons deri­va­des de fer el camí de tor­nada de nit, van pro­vo­car que, nor­mal­ment, els con­vi­dats ajor­nes­sin el viatge de tor­nada fins l’endemà. Un ús que va esde­ve­nir cos­tum, fins que, amb l’imperi Caro­lingi, es va esta­blir que els dies poste­ri­ors a les tres grans cele­bra­ci­ons lli­ga­des als cicles de l’any (Nadal, Pas­qua Flo­rida i Pas­qua Gra­nada) fos­sin fes­tius, i així s’ha man­tin­gut en molts països euro­peus que van estar sot­me­sos a aquell domini, entre els quals hi ha Cata­lu­nya, que ha trans­for­mat Sant Esteve en una con­ti­nu­ació del cicle fes­tiu i en un dia pro­pici per gau­dir del lleure.

En un con­text de Revo­lució Indus­trial, el 15 de desem­bre del 1913, la junta direc­tiva de l’Orfeó Català va deci­dir que la tarda del dia de Sant Esteve la coral faria un con­cert extra­or­di­nari que se cen­tra­ria en les nada­les, d’autors cata­lans com ara Pujol, Millet i Nico­lau, i temes clàssics de Bach, Brahms i Händel. Una aposta gua­nya­dora i popu­lar que va superar l’ini­cial caire fami­liar i rei­vin­di­ca­tiu de l’espe­rit català i va esde­ve­nir una cita sin­gu­lar, impres­cin­di­ble, que s’ha estès per molts pobles i ciu­tats del Prin­ci­pat.

A les nos­tres comar­ques, hi ha autèntics clàssics com ara la can­tada del Cor Mara­gall a la capi­tal, el con­cert de la coral El Progrés a Palamós i el de la cobla Prin­ci­pal d’Olot al Casal Marià, però el nos­tre relat se cen­tra en la pre­pa­ració de la diada per part de la coral Can­tai­res de Cal­des de Mala­ve­lla –una de les asso­ci­a­ci­ons més acti­ves de la Selva–, que el 2016 va com­plir vint anys i que està diri­gida per una força de l’espe­rit, Assumpta Fon­ta­nals, filla de Saba­dell i antiga direc­tora i pro­fes­sora de l’Escola Muni­ci­pal de Cer­da­nyola del Vallès. En el lli­bre de cele­bració de l’efemèride, Fon­ta­nals escri­via: “Per motius de salut vaig haver d’aban­do­nar la feina i per amor vaig can­viar de poble. El 1995 vaig arri­bar a Cal­des de Mala­ve­lla sense conèixer res ni ningú, lle­vat del meu marit. Va ser com començar de zero. Sabia que era un inici amb molts rep­tes i que el camí seria difícil i des­co­ne­gut.”

Tot i que arri­bava a un poble amb una llarga tra­dició en aquest àmbit, amb músics de renom i orques­tres com la Mara­ve­lla, i tot i estar afec­tada per una com­pli­cada malal­tia ocu­lar, Fon­ta­nals va con­ti­nuar tre­ba­llant per la música, i no li va cos­tar afe­gir-se al grup de cal­dencs que aquell any havien deci­dit recu­pe­rar les can­ta­des de goigs pel diu­menge de Rams i per Pas­qua. “La noia de Saba­dell, a poc a poc –es pot lle­gir en el lli­bre–, sense fer fressa i amb l’assen­ti­ment gene­ral, es va anar fent amb el grup; al prin­cipi queda esve­rada de veure que cantàvem sense solfa, començant les cançons amb el to del més atre­vit, i amb pro­ble­mes de gar­ga­me­lla per aca­bar-les; després, de mica en mica, ella ens dona el to ade­quat, ens ense­nya a modu­lar la veu, a res­pi­rar i a no cri­dar inne­cessària­ment.”

Mem­bres de l’antic grup dels goigs reco­nei­xen que hi havia volun­tat d’avançar, però que fal­tava direcció, i que amb Fon­ta­nals van tro­bar la mà de ferro i la dona sàvia que els va per­me­tre pujar un escaló i trans­for­mar el que era un grup d’afi­ci­o­nats al cant en els Can­tai­res de Cal­des. L’agru­pació, que entén la música com un ele­ment de dina­mit­zació i tro­bada, va debu­tar per la festa major del 1996 a la plaça de Sant Grau. Pilar Quer ho explica: “Aquell diu­menge de festa major no l’obli­da­rem mai. Tots catorze –en aquells pri­mers temps n’érem catorze– vam anar a fer veu i, sobre­tot, a pren­dre una mena d’infusió a casa de la Sumpta per poder can­tar millor. Això és el que ens va dir... Sort de la til·la que crec que ens va posar! Enfilàvem el car­rer Pla i Daniel, rumb cap a Sant Grau, i a tots ens bate­gava fort el cor; semblàvem nens petits. «Sort que no hi haurà gaire gent», va dir algú tot cami­nant. Arri­bem allà i no hi cabia ningú més. Lla­vors sí que les cames ens feien figa, però, mal­grat tot, va ser el nos­tre petit gran con­cert. Així va començar la nos­tra tra­jectòria com a Can­tai­res de Cal­des.”

Va ser un bap­tisme de foc que encara avui és recor­dat pels mem­bres d’una agru­pació que s’ha dis­ci­pli­nat, s’ha enfor­tit i, en el seu procés de crei­xe­ment, ha tin­gut el suport de per­so­na­li­tats com ara Jordi Colo­mer, antic direc­tor de Came­rart-Orques­tra del Maresme, i el com­po­si­tor Antoni Mas Bou, un dels músics més relle­vants del Prin­ci­pat, que no s’ha estat de decla­rar: “A Cal­des, un ser­vi­dor hi ha tro­bat dos valu­o­sos ali­ats: la coral com a con­junt i la seva direc­tora com a solista. Tant és així, que puc asse­gu­rar que la sar­dana Doll de Cata­lu­nya sense ells no exis­ti­ria... La meva relació amb l’Assumpta i els seus Can­tai­res de Cal­des afe­geix a l’amis­tat per­so­nal la com­pli­ci­tat entre l’autor i els seus intèrprets i en resulta un sen­ti­ment difícil d’expli­car, però, en qual­se­vol cas, cor­dial, sin­cer i intens.”

Els tres adjec­tius uti­lit­zats per Antoni Mas es podrien apli­car als assa­jos que aquests dies han fet els can­tai­res per pre­pa­rar el con­cert de Sant Esteve. El pri­mer con­cert de la sèrie es va fer a l’església par­ro­quial el 29 de desem­bre de l’any de la fun­dació de la coral. Així es va ini­ciar una llarga tra­vessa que el 1997 ja va situar la cele­bració l’endemà de Nadal, una data que ha esde­vin­gut defi­ni­tiva i que per als cal­dencs s’ha con­ver­tit en una de les cites fami­li­ars i musi­cals més remar­ca­bles de l’any.

Assumpta Fon­ta­nals i Miquel Riera (direc­tora i pre­si­dent de l’asso­ci­ació) expli­quen que a Cal­des hi ha dos con­certs a l’any, el de Nadal i el de la festa major, en els quals par­ti­ci­pen con­jun­ta­ment tres corals (infan­til, juve­nil i sènior), la qual cosa vol dir que s’ha de fer un tipus d’assaig dife­rent per a cada edat. “La coral infan­til –diu Miquel Vinyes– és molt agraïda. Nor­mal­ment els nens s’hi apun­ten pel boca-ore­lla, i perquè posem car­tells a les esco­les i a les boti­gues per infor­mar-los que, quan han com­plert cinc anys, ja poden venir a can­tar. Els pares hi res­po­nen i no tenim tan­tes com­pli­ca­ci­ons com amb la coral juve­nil, for­mada per antics can­tai­res que han arri­bat a l’ado­lescència i que, mal­grat les obli­ga­ci­ons esco­lars i fami­li­ars, han deci­dit con­ti­nuar can­tant.” “Tenen volun­tat i ànims –explica Fon­ta­nals–; el que passa és que no tro­ben prou hores per fer totes les acti­vi­tats i, quan volem assa­jar, ens hem de posar d’acord en el dia i l’hora. Nor­mal­ment ho fem a casa meva i ens estal­viem dema­nar les sales amb ante­lació.”

La coral dels mes grans, inte­grada per per­so­nes de Cal­des, però també de Lla­gos­tera, Cassà i altres pobles dels vol­tants, ha vis­cut una meta­mor­fosi: de ser un grup d’afi­ci­o­nats amb aspi­ra­ci­ons –tot i no dedi­car-se pro­fes­si­o­nal­ment a aquesta acti­vi­tat– han pas­sat a ser un con­junt com­pacte i han sabut dei­xar al marge les ide­o­lo­gies, les mane­res d’actuar i les pre­ferències per­so­nals. “També és un equip, en què cadascú té una tasca: totes dife­rents, totes iguals d’impor­tants. La meva és diri­gir, però sense la seva tena­ci­tat i el seu entu­si­asme no hauríem acon­se­guit res”, asse­gura Fon­ta­nals. Aques­tes dues vir­tuts por­ten la direc­tora i Robert Gázquez, “gran pia­nista i millor amic”, a cre­mar hores i hores per “fer adap­ta­ci­ons inten­tant tro­bar el to, bus­cant veus i rit­mes dife­rents i ajus­tant els ins­tru­ments”. “Quan hem tro­bat les solu­ci­ons –asse­gura Fon­ta­nals–, hi comen­cem a tre­ba­llar amb les corals infan­til i juve­nil. La gent es pensa que la feina que es fa amb les corals és reta­llar i engan­xar, però no saben que, dar­rere de cada repre­sen­tació, hi ha mol­tes hores i molta dedi­cació. Jo –con­ti­nua la direc­tora– faig la feina per amor a l’art, però puc dir que aquesta és una de les tas­ques més gra­ti­fi­cants de la meva vida. Quan veig que a la gent li agrada, que dis­fruta, em sento recon­for­tada i agra­eixo als Can­tai­res de Cal­des aquest món que han sabut crear, aquesta família i aquest equip que tant m’ha aju­dat.”

Com cada any –i ja en fa més de vint–, l’església de Sant Esteve es va omplir per escol­tar els seus can­tai­res. Entre altres peces, la coral infan­til va can­tar El ninot de neu i El tri­neu. La juve­nil, acom­pa­nyada pel piano de Robert Gázquez, la trom­peta de Pere Infante, la bate­ria de Cesc Canet, el cla­ri­net d’Oriol Picó i el vio­lon­cel d’Adrià Picó, va inter­pre­tar Aquest Nadal, de Manu Guix, i White Christ­mas. La coral sènior, per la seva banda, amb l’acom­pa­nya­ment de Montse Casas al piano, es va enfron­tar a l’Al·leluia d’El mes­sies de Händel. I tots ple­gats, petits i grans, van inter­pre­tar Somiem tots junts. Com diu la lle­tra, bus­quen “un nou demà, un nou món, fet d’amor, sense por, sense dolor”.