Societat

Moments estel·lars de l’interior

La vida balneària

Confort A finals del segle XIX i principis del XX, els corrents arribats d’Europa que van tornar a la natura i van redescobrir l’aigua com a guaridora de totes les malalties van portar a l’edat d’or dels balnearis, que, convertits en centres de ludisme terapèutic, van convocar les classes burgeses i benestants, que allà van construir-hi un món exclusiu i particular.

“Els balnearis s’havien transformat en centres d’estiueig i nous temples lúdics”
“Oferien comoditat, exclusivitat, salons de ball i menjadors de categoria”

A La mun­ta­nya màgica, Tho­mas Mann va escriure: “On són les gla­ce­res, els cims blancs i els gegants de la mun­ta­nya? Em sem­bla que aques­tes coses no estan tan amunt.” La història del jove Hans Cas­torp, que quan va a visi­tar Joac­him Ziems­sen, el seu cosí, es veu atra­pat per la màgia d’un sana­tori dels Alps suïssos, es va començar a escriure el 1912, quan la bur­ge­sia i les clas­ses aco­mo­da­des d’Europa, espe­ci­al­ment de França i Ale­ma­nya, havien redes­co­bert les vir­tuts terapèuti­ques i cura­ti­ves de l’aigua i els bal­ne­a­ris s’havien trans­for­mat en cen­tres d’esti­ueig i nous tem­ples lúdics i cul­tu­rals que expor­ta­ven la seva manera de viure i enten­dre el món a altres països. A Cata­lu­nya, on el topònim Cal­des, herència dels romans, s’estén per totes les comar­ques, va cos­tar superar la repressió impo­sada per l’església, que sem­pre havia con­si­de­rat les ter­mes com a cen­tres de desori i pro­miscuïtat, però a finals del segle XIX, fos per simi­li­tud, fos per qüesti­ons salutíferes i cura­ti­ves –no podem obli­dar l’apa­rició dels cor­rents natu­ra­lis­tes que subrat­lla­ven les pro­pi­e­tats cura­ti­ves de les aigües ter­mals–, els pri­mi­tius esta­bli­ments de banys van créixer i es van trans­for­mar en grans com­ple­xos, on els interes­sats no tan sols hi podien tro­bar el con­fort i l’aco­lli­ment d’un bon hotel sinó que també gau­dien dels hidro­mas­sat­ges, els trac­ta­ments amb fang i mol­tes altres dis­ci­pli­nes de la hidro­teràpia.

El 1898, feia uns anys que Modest Furest i Roca, fill de Premià de Mar, metge interes­sat pels nous cor­rents impe­rants en la medi­cina euro­pea de l’època –l’home­o­pa­tia, l’higi­e­nisme i la hidro­teràpia–, havia arri­bat a Cal­des de Mala­ve­lla. En aquell moment el poble, que tenia menys de 2.000 habi­tants, estava a punt de viure una revo­lució sense pre­ce­dents. El fet que Furest reco­negués les pro­pi­e­tats terapèuti­ques de l’aigua mine­ro­me­di­ci­nal que bro­llava del Puig de les Ànimes, va can­viar la vida de la loca­li­tat. El 5 de març del 1883 el metge va com­prar la pro­pi­e­tat, el 22 de desem­bre de 1889 va inau­gu­rar l’edi­fici per a l’enva­sa­ment, l’1 de maig del 1890 va acon­se­guir que el govern espa­nyol li reco­negués la uti­li­tat pública de l’aigua i el 15 de juliol de 1891 se li va con­ce­dir el canvi de nom de la font, que va pas­sar a deno­mi­nar-se Vichy Cata­lan. Paral·lela­ment, el 12 de juny del 1898 es va inau­gu­rar una pri­mera secció del que havia de ser un gran bal­ne­ari, però les inver­si­ons eren tant grans que Furest es va veure obli­gat a bus­car socis capi­ta­lis­tes i els va tro­bar en les per­so­nes de Bona­ven­tura Blay, Josep Fer­rer, Josep Ser­ra­dell i Josep Vias, indi­ans que havien tor­nat amb diners de Cuba, amb els quals el 16 de juny del 1900 va fun­dar la Soci­e­dad Anónima Vichy Catalán, empresa amb la seu social a Bar­ce­lona, a la qual, un any més tard, s’hi van incor­po­rar Antoni Serra i Fer­ret i Este­ban Divi. Una de les pri­me­res ini­ci­a­ti­ves de la soci­e­tat va ser encar­re­gar a Gaietà Buïgas, res­pon­sa­ble de l’Expo­sició Uni­ver­sal de 1888 i autor del monu­ment a Colom de Bar­ce­lona, una ampli­ació del bal­ne­ari , con­ti­nu­ada el 1901 per l’arqui­tecte Manuel Almeda Esteva i inau­gu­rada la tem­po­rada del 1904. El gran edi­fici d’estil neo­mudèjar volia ser el cop de puny a la taula que volia remar­car la seva pre­e­minència sobre dues altres ins­tal·laci­ons de banys més anti­gues i amb més pedigrí. La pri­mera, can Prats, era l’hereva de Fran­cesc Dillet, que el 1845 havia dema­nat permís a l’Ajun­ta­ment per tirar una cano­nada sub­terrània i por­tar aigua des de la font de la Mina a casa seva, on hi havia obert entre qua­tre i sis rabeigs des­ti­nats al bany de les per­so­nes. La ini­ci­a­tiva va fun­ci­o­nar. Qua­tre anys més tard, l’esta­bli­ment Baños Prats ofe­ria allot­ja­ment i men­jar en dues o tres cases que envol­ta­ven les ter­mes i tenia una cli­en­tela de 400 per­so­nes per any. L’èxit va por­tar a l’ampli­ació i a prin­ci­pis del segle XX es va aixe­car un edi­fici de caire neoclàssic, que poste­ri­or­ment va ser refor­mat i ampliat segons el dis­seny d’Eusebi Bona, que li va can­viar la façana i el va dotar d’un magnífic jardí on s’hi van cons­truir tres xalets des­ti­nats a allot­jar famílies sen­ce­res, des dels avis als ser­vents, en els quals, nor­mal­ment, els cli­ents s’hi que­da­ven tres mesos a l’estiu. A tocar, i després de la par­tició del doll de la Mina, el 1900 la família Soler va obrir el seu bal­ne­ari, una cons­trucció de grans dimen­si­ons que ocu­pava el cen­tre del poble i que, sense poder sobre­viure a la crisi estruc­tu­ral, ni a la decadència del sec­tor, va ser ender­ro­cat el 1975.

A vint quilòmetres de Cal­des, les ter­mes Orion, a Santa Coloma de Far­ners, rei­vin­di­quen un nai­xe­ment mític. La creença popu­lar recull que es van uti­lit­zar per gua­rir els ferits en la lluita con­tra Napoleó, però el cert és que tot va començar el 1871, quan la Junta de Sani­tat de Girona es va creure la memòria i l’anàlisi fetes pel metge bar­ce­loní Joa­quim Jordà, va decla­rar l’aigua d’uti­li­tat pública i la font va aca­bar d’aga­far volada deu anys més tard quan un con­glo­me­rat de científics, empre­sa­ris, met­ges i far­macèutics van llançar una cam­pa­nya asse­gu­rant que les aigües bicar­bo­na­ta­des, sili­ca­ta­des i flu­o­ru­ra­des que emer­gei­xen a qua­ranta-dos graus eren indi­ca­des per curar la hiper­tensió, els trau­ma­tis­mes, reu­ma­tis­mes, der­ma­to­sis, gastràlgies, dispèpsies, regi­ra­des o feri­des ober­tes de pro­jec­til.

Les ter­mes de Santa Coloma i les de Cal­des de Mala­ve­lla van viure moments d’esplen­dor, es van con­ver­tir en espais ido­nis per al desen­vo­lu­pa­ment de deter­mi­na­des acti­vi­tats cul­tu­rals, van atraure polítics i escrip­tors –a les ter­mes Orion es van orga­nit­zar els Jocs Flo­rals del 1922–, empre­sa­ris i per­so­nat­ges des­ta­cats de la vida social. Ofe­rien como­di­tat, exclu­si­vi­tat, salons de ball, men­ja­dors de cate­go­ria i, els més avançats, fins i tot sales de cinema i tea­tre. Però el canvi d’habits i cos­tums els va fer caure en l’oblit i la decadència; alguns, com el de la Puda de Banyo­les, van tan­car i avui l’edi­fici amenaça ruïna, i d’altres van ser cata­lo­gats de refugi de malalts i de vells fins que les noves gene­ra­ci­ons van tor­nar a recu­pe­rar la passió cura­tiva de l’aigua i els res­pon­sa­bles dels esta­bli­ments no van tenir altra sor­tida que fer can­vis estruc­tu­rals en un negoci que avui ven relax, pai­satge, ter­ma­lisme lúdic i experiències sen­so­ri­als. Una oferta moderna que té més de dos mils anys. S’explica que les ter­mes de Cal­des de Mala­ve­lla no eren unes sim­ples ter­mes, sinó un san­tu­ari dedi­cat a Apol·lo, en subs­ti­tució d’una altra divi­ni­tat indígena rela­ci­o­nada amb una font que bro­lla a 60°.

Cal­des de Mala­ve­lla / Santa Coloma de Far­ners L’aigua i la curació dels mals

3

1

5

2

4

Escenes i intimitats

En una sèrie sobre establiments termals que l’any 1994 va escriure a Presència Jordi Soler, que a l’inici de la dècada dels seixanta havia treballat al balneari Vichy Catalan en qualitat d’home de les claus d’or, recordava “per exemple, la venerable figura d’un ancià que, traginant una carregosa maleta de fusta, s’introduïa quasi furtivament en un despatx que desprenia força sentor de resclosit: era el doctor Oliver i Rodés amb el seu laboratori portàtil, disposat a efectuar les anàlisis preceptives a l’aigua que s’embotellava”. I recordava, és clar, “alguns assidus d’upa, carregats de milions, d’anys i de xacres, que mitigaven els dolors varis amb l’eficaç bàlsam de la hidroteràpia. Eren temps de milionaris del tèxtil, de ministres portuguesos d’Oliveira Salazar, de banquers maniàtics, de capitans generals amics de Franco, de rectors castellans d’universitat –“soy el doctor Díaz!”– amb cotxe anglès i xofer català, i d’estrangers amics de la pau i de la calma. L’hotel, que en ser també balneari havia de romandre obert per imperatiu legal, presentava petites deficiències, la majoria d’elles atribuïbles a la descurança i el mal manteniment: l’aigua corrent d’algunes habitacions rajava tèrbola i marronosa; hi havia llums que mai no s’encenien i una vegada es va donar entre els clients un cas d’intoxicació col·lectiva per culpa d’uns canelons mig florits, afer que podia haver resultat certament nefast, atès que moltes de les persones afectades eren avis de salut delicada. Però tot corresponia a un mateix ordre de coses: estàvem tan lluny de la modernitat que el telèfon no era automàtic i rebíem els telegrames per correu, assumpte, aquest, que propiciava que primer arribés el client i després el telegrama que anunciava la seva arribada.” Avui, tant al balneari Vichy Catalan, a can Prats o a termes Orion els dies es paralitzen, però la modernitat, la bona cuina i el bon tracte han sabut recuperar el prestigi i l’empatia d’uns establiments que no envegen res del temps passat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia