Elisava, una misteriosa artista medieval

A l’edat mit­jana la majo­ria de la gent estava pre­o­cu­pada perquè la seva família arribés a l’endemà sana i estàlvia; perquè les colli­tes fos­sin bones; perquè, si topa­ven amb el senyor feu­dal, aquest no s’hagués lle­vat amb el peu esquerre; perquè quan arribés l’hora tin­gues­sin una bona mort, i perquè a par­tir de lla­vors esti­gues­sin acom­pa­nyats per àngels d’ales flon­ges en lloc de dia­bles armats amb culle­rots gegants per reme­nar les cal­de­res infer­nals.

UNA MES­TRA DEL BRO­DAT

L’èxit social era ales­ho­res una extra­vagància que pocs es plan­te­ja­ven, i l’únic que aspi­ra­ven a dei­xar per a la poste­ri­tat era des­cendència i alguna pro­pi­e­tat, si hi havia hagut sort. La paraula artista era un sim­ple sinònim de tre­ball arte­sa­nal, i a poca gent se li acu­dia sig­nar les seves obres. Però hi va haver algu­nes excep­ci­ons.

‘ME FECIT’

A la col·lecció del Museu Tèxtil i de la Indu­mentària de Bar­ce­lona, que es pot veure al Museu del Dis­seny de la ciu­tat, hi ha el penó de Sant Ot. La peça es va tro­bar el segle pas­sat dins d’un reli­quiari a la cate­dral de la Seu d’Urgell. Es va fer en el segle XII i és una de les mos­tres cata­la­nes més impor­tants de bro­dats de l’època. Ho és pel seu valor artístic i també perquè diu amb lle­tres ben clares “Eli­sava me fecit”. És a dir, que en va ser l’autora una dona que es deia Eli­sava. Amb aques­tes parau­les la bro­da­dora va dei­xar la seva empremta per a la poste­ri­tat, per a la història, al cos­tat de Maria, autora de l’estola de sant Narcís, i Ende, il·lumi­na­dora, dues de les poques dones medi­e­vals que també van deci­dir sig­nar els seus tre­balls. Això sí, d’Eli­sava en sabem tan poca cosa que no se sap si es trac­tava d’una monja o d’una laica que tre­ba­llava per al cler­gat d’Urgell.

SUPO­SI­CI­ONS

Alguns experts cre­uen que podria ser alhora l’artista i la mece­nes de l’obra, o una dama pro­pera a Llúcia de la Marca, mare d’Ot, bisbe d’Urgell. És difícil que esbri­nem qui va ser real­ment. En aque­lla època, tei­xir, filar i bro­dar era una tasca quo­ti­di­ana per a les dones, una feina necessària per al dia a dia. Però dar­rere d’aquell bro­dat deli­cat amb fil de seda, rogenc i dau­rat, amb un pan­tocràtor i tres figu­res feme­ni­nes en acti­tud reve­rent, hi ha un talent excep­ci­o­nal. I una dona que es va rebel·lar con­tra l’ano­ni­mat.