“Per Santa Maria el blat ja era al sac i ben lligat”

La Mare de Déu té un calen­dari propi amb les seves fes­tes pròpies (la Puri­fi­cació, la Imma­cu­lada Con­cepció, etcètera) i un mes propi, el mes de maig. La cul­mi­nació del calen­dari marià és el 15 d’agost, que, a més, coin­ci­deix amb el punt més àlgid de les fes­tes majors a Cata­lu­nya. Això no és gratuït, en el calen­dari no hi ha res casual. Que la festa de la Dor­mició de la Mare de Déu se situï el 15 d’agost i que la majo­ria de les fes­tes majors coin­ci­dei­xin aquest dia és perquè aquest dia és quan, segons el calen­dari agrícola, tenim el blat al sac i ben lli­gat. Ja hem collit, ja hem fet la feina d’emma­gat­ze­mar, per tant, és un moment pro­pici per fer festa. No hi ha cap festa grossa que es pro­du­eixi en un moment àlgid de tre­ball, sem­pre és al prin­cipi per pro­pi­ciar-lo o a l’aca­bar per cele­brar-ho. El 15 d’agost, doncs, tenim el blat collit i, a més, el con­reu de la vinya ja està a punt de ser collit. És, doncs, un moment pro­pici d’agraïment i festa.

El culte a la Mare de Déu, sobre­tot a par­tir dels segles V, VI, VII i VIII, és espe­ci­al­ment potent. És un culte que s’impulsa des de l’Església perquè per­met sin­cre­tit­zar tot un seguit de cre­en­ces, sobre­tot feme­ni­nes, i absor­bir-les al vol­tant de la Mare de Déu. A Cata­lu­nya té molts san­tu­a­ris i ermi­tes dedi­ca­des. La majo­ria les cele­brem el 15 d’agost, però d’altres, com les Mare­de­deus Tro­ba­des, les cele­brem el 8 de setem­bre. A Cata­lu­nya de sem­pre hi ha hagut una pro­pensió a ser molt devots de la Mare de Déu. A Bar­ce­lona hi ha la Mare de Déu de la Mercè, a Sol­sona la Mare de Déu del Claus­tre, a Tor­tosa la Cinta..., tots tenim una Mare de Déu, una advo­cació espe­cial.

Jo diria que hi ha dos esde­ve­ni­ments cab­dals. Un, que es con­serva molt poc, que abans era una cosa molt comuna però s’ha per­dut, és l’exhi­bició pública de les mare­de­deus ador­mi­des, que pot ser fins i tot por­tada en pro­cessó. En que­den molt poques; una a Santa Maria del Pi, segons vaig poder com­pro­var l’any pas­sat. Una segona cosa que a mi m’agrada espe­ci­al­ment i que crec que com a país li donem poc valor però que en té molt, és la repre­sen­tació del Mis­teri de la Selva del Camp.

El Mis­teri de la Selva del Camp, del segle XIV, repre­senta el mis­teri de la Dor­mició de la Mare de Déu i la seva ascensió. És més antic que el Mis­teri d’Elx; de fet és el drama sacre més antic d’Europa escrit en llen­gua romànica i con­ser­vat ínte­gra­ment. Es repre­senta a l’església par­ro­quial de Sant Andreu Apòstol de la Selva del Camp, al Baix Camp, amb una sen­zi­llesa que apropa molt i molt a com podien ser els mis­te­ris en vul­gar en les repre­sen­ta­ci­ons que nosal­tres ja no hem cone­gut dels segles XIV, XV..., d’abans del con­cili de Trento. Després d’aquest con­cili, el mis­teri d’Elx s’abar­roca i ens arriba un mis­teri molt potent, que encara és molt viu, però ens arriba exces­si­va­ment orna­men­tat, abar­ro­cat. En canvi, el Mis­teri de la Selva del Camp ens arriba pelat, molt com devia ser. Hi ha tres espais escènics, i això també és molt pri­mi­tiu: la divi­ni­tat, el poble i l’infra­mon, és a dir, el cel, la terra i l’infern. Aquest mis­teri és molt potent en la posada en escena i reco­mano a la gent que el vagi a veure. Avui és un dels dies que es repre­senta.

I tant, una festa molt cele­brada a Cata­lu­nya. A Bar­ce­lona se cele­bra d’una manera espe­cial a la plaça Nova des del segle XVI; és una de les úniques fes­tes de la ciu­tat que estan con­si­de­ra­des festa patri­mo­nial d’interès naci­o­nal. La majo­ria de les fes­tes majors que estan al vol­tant de Sant Roc són un tipus de festa que en diem “festa votada”, fes­tes que nei­xen a par­tir d’un vot de poble. És a dir, d’un vot, d’una volun­tat del poble. És una cele­bració d’agraïment perquè en aquest cas, sant Roc, una de les vir­tuts que té és que pro­te­geix con­tra la pesta.

Sí. Ara ens ani­ria molt bé! Hi ha mol­tes fes­tes al vol­tant de sant Roc i aquesta de la plaça Nova en con­cret manté ele­ments molt sin­gu­lars de fa segles, com la Cuca­nya, el Porró Llarg, el Gran Glo­bus del Capità Munyon. I encara con­serva tots els ingre­di­ents del vot de poble: un ofici solemne que en aquest cas es fa cada any on els veïns o els qui es con­si­de­ren veïns –perquè jus­ta­ment aquesta festa a la plaça Nova res­pon a un barri que real­ment no exis­teix, que va anar a terra quan es va fer l’avin­guda de la Cate­dral–, s’aple­guen per anar a fer el vot de poble i reno­var-lo. I com ho fan? Van a l’ofici solemne amb la imatge del sant o amb alguna relíquia i els veïns voluntària­ment reno­ven el vot, que és l’acte d’agraïment al sant per haver-los pre­ser­vat de la pesta.

La festa del Cor­pus va ser una gran ope­ració de l’Església. Això va començar uns segles abans, cap al segle X, quan en el món de la teo­lo­gia hi havia dis­crepàncies. Per un cantó hi havia els qui cre­ien a cegues en la trans­subs­tan­ci­ació i ente­nien que les espècies de l’euca­ris­tia, el pa i el vi, pre­nen la substància del cos i la sang de Crist, de manera que qui com­bre­gava no pre­nia pa i vi, sinó, lite­ral­ment, el cos i la sang de Crist. Això avui és un dogma, no es pot dis­cu­tir. Però ales­ho­res hi havia qui això ho dis­cu­tia i diver­sos teòlegs deien que el pa i el vi eren només símbols.

Sí, i més quan les tesis de l’impor­tant teòleg Beren­guer de Tours, con­trari a la trans­subs­tan­ci­ació, van començar a aga­far força. L’Església ho va veure com un perill..., no volia que l’euca­ris­tia es deixés de veure com un fet real i s’agafés com un fet simbòlic. I això és el que es volia evi­tar. Per tant, la festa del Cor­pus Christi no neix com una festa popu­lar sinó que és una gran ope­ració de pro­pa­ganda i d’exal­tació de l’euca­ris­tia i dona valor a la trans­subs­tan­ci­ació (que es va con­ver­tir en dogma de fe en el IV Con­cili Laterà, el 1215). Més enda­vant, la monja agus­tina Juli­ana de Retine, santa Juli­ana de Lieja, va expres­sar la neces­si­tat d’esta­blir una festa litúrgica d’ado­ració i exal­tació de l’euca­ris­tia.

Fins i tot a Cata­lu­nya tenim un mira­cle eucarístic: el del sant Dubte d’Ivorra, a la Segarra. Diu la lle­genda que, el 1010, el sacer­dot d’Ivorra, mossèn Ber­nat Oli­ver, estava cele­brant la missa al san­tu­ari de Santa Maria d’Ivorra i al moment de la con­sa­gració va dub­tar de la presència de Jesu­crist a l’Euca­ris­tia. Just en aquell moment es pro­du­eix el pro­digi: el vi que con­te­nia el calze es con­vertí en sang i va començar a ves­sar sobre les tova­lles i el terra... Aquests mira­cles que venen a cas­ti­gar els dub­to­sos de la trans­subs­tan­ci­ació es van repe­tir en dife­rents indrets i van pas­sar a donar força als legi­ti­mis­tes.

Sí, molt con­vençut que s’havia d’ins­tau­rar una festa per donar valor al sagra­ment de l’euca­ris­tia. Fixeu-vos en la importància que li volen donar que el papa dona al Cor­pus un ritual litúrgic propi i encar­rega que escri­gui el ritual a sant Tomàs d’Aquino. I com se cele­bra: s’agafa l’euca­ris­tia, es posa en un osten­sori, una custòdia per exhi­bir públi­ca­ment, i es fa una pro­cessó. Surt del tem­ple per anar en pro­cessó pels car­rers, i això és molt impor­tant, perquè és la pri­mera vegada que es con­cep una festa glo­bal de la cris­ti­an­dat. I a més aquesta festa, i també per pri­mera vegada, neix pen­sada per tri­om­far en un entorn urbà, a les ciu­tats, que comen­cen a emer­gir. Fins en aquell moment les fes­tes tenien una arrel rural.

El caire. Les pro­ces­sons catòliques ante­ri­ors al Cor­pus nor­mal­ment eren pro­ces­sons tris­tes, o roga­ti­ves, per una pesta, Set­mana Santa, o les pro­ces­sons per dema­nar aigua perquè hi ha sequera. La pro­cessó del Cor­pus Christi és una gran festa d’ale­gria. En prin­cipi s’hau­ria de cele­brar el Dijous Sant, el dia del Sant Sopar, però pel con­text no pot ser una festa d’exal­tació. Es pareix el Cor­pus com una festa mòbil, com la Set­mana Santa, i se cele­bra sem­pre després de l’últim ple­ni­luni de pri­ma­vera, onze dies després del dia de Pas­qua Gra­nada.

La pri­mera pro­cessó la cele­brem el 1320, per tant enguany fa 700 anys, i per això l’Església de Bar­ce­lona està de cele­bració. A casa nos­tra el Cor­pus és una festa molt viva, és opu­lenta, extra­or­dinària, que neix com una ocu­pació del car­rer, com una des­fi­lada tri­om­fal. A mi m’agrada com­pa­rar-ho amb la des­fi­lada del Barça quan gua­nya una Cham­pi­ons, quan tot­hom surt al car­rer i al final sobre un bus turístic des­fi­len els juga­dors amb la copa, o l’entrada dels ali­ats a París.

La ves­sant popu­lar ha fet que es man­tingués viva la ves­sant reli­gi­osa. El Cor­pus neix com a pro­cessó, però es nodreix de repre­sen­ta­ci­ons i ele­ments popu­lars fins al punt, en els segles XV-XVI, de ser un fast tan enorme que la part popu­lar agafa una gran importància perquè al davant de la custòdia, que tanca la pro­cessó, hi des­fi­len tots els esta­ments de la soci­e­tat, perquè tot­hom hi té cabuda. Hi van totes les cor­po­ra­ci­ons gre­mi­als, totes les con­fra­ries, tots els ordes reli­gi­o­sos, els cler­gues, els nobles..., tot­hom, per­fec­ta­ment endreçat de menor a major importància. Gent que durant l’any no tenen lloc a la soci­e­tat, orfes, esguer­rats..., des­fi­len a la pro­cessó del Cor­pus. Les cròniques dels Cor­pus són cròniques de la seva època.

El seu ori­gen és a Bar­ce­lona, tot i que hi ha qui diu que podria venir de Nàpols. No tenim ni idea de què sig­ni­fica ni sabem quan comença aquesta tra­dició. Hi ha una referència del segle XV i mol­tes ja del XVI i XVII. El que sí que sabem és que és una tra­dició molt arre­lada a Bar­ce­lona. Té lec­tu­res eucarísti­ques: hi ha qui diu que l’ou com balla és una custòdia vege­tal i que els raigs d’aigua que l’enlai­ren el fan girar com si fos una hòstia i que les cire­res que l’envol­ten és la sang de Jesu­crist. Una altra versió diu que les cire­res són les pedres pre­ci­o­ses que aixo­plu­guen l’osten­sori. M’agrada que sigui una custòdia efímera i també el mis­teri del seu ori­gen.