El llop afamat es cruspeix l’escolanet

Al Barri Vell de Girona, davant del por­tal de Sobre­por­tes, prop del riu Galli­gants, hi ha el car­rer del Rei Martí l’Humà. Un car­rer cos­te­rut i estret, fosc i humit, amb flaire de pedra antiga, que anti­ga­ment era cone­gut com el car­rer del Llop.

En aquest car­rer hi havia una llinda de pedra escul­pida, que actu­al­ment és al Museu d’Art de Girona, que repre­senta un gran llop, amb una cabe­llera com de lleó, devo­rant un nen. És curi­osa la iden­ti­fi­cació que es feia en temps remots entre lle­ons i llops, tant en l’ima­gi­nari petri com en la toponímia. Sense anar gaire lluny, a la vall de Sant Daniel hi tro­bem la font dels lle­ons.

La lle­genda parla d’un mal dia, en què un llop famo­lenc va bai­xar de la vall de Sant Daniel bus­cant alguna cosa per cal­mar la gana, i va arri­bar fins al car­rer del Llop, que abans del 1750 era molt més baix que l’actual pujada del Rei Martí l’Humà. Les por­tes actu­als són els bal­cons de les cases que no para­ven d’inun­dar-se pels des­bor­da­ments del Galli­gants.

Sem­bla que el lleó/llop va coin­ci­dir amb una pro­cessó que bai­xava des de la cate­dral cap a Sant Pere de Galli­gants, i va apro­fi­tar l’ocasió per crus­pir-se l’esco­la­net que l’encapçalava por­tant la creu pro­ces­si­o­nal. A par­tir d’aquí les vari­ants són diver­ses, fins i tot n’hi ha una amb caçadors que, com en el cas de la caput­xeta ver­me­lla, acon­se­guei­xen espan­tar la bèstia, que fuig amb la cua entre les cames. No se sap què va ser pri­mer, si la llinda o la lle­genda. Segons Vivó, la imatge podria tenir un sig­ni­fi­cat pura­ment religiós del pecat men­jant-se el peca­dor.

Un altre ele­ment que per­met arro­do­nir la lle­genda és el relleu situat a la part baixa de la façana d’una de les cases d’aquest car­rer, que repre­senta una mà amb una creu, i que asse­nyala el lloc exacte on va tenir lloc el fet, tot i que pro­ba­ble­ment es tracti d’algun símbol religiós pro­ce­dent d’un altre edi­fici.

Al mateix car­rer del Llop hi havia un con­vent de mon­ges que tenia a la façana una repre­sen­tació de la Mare de Déu de la Llet, a la qual es diri­gien les mares que havien per­dut la llet i no podien ali­men­tar els seus fills. Era una verge amb molts devots. A la cate­dral es con­serva el retaule de la Mare de Déu de la Llet de Cana­post i altres repre­sen­ta­ci­ons d’aquesta divi­ni­tat. Cada any, pel dia de la festa de la Mare de Déu de la Llet, els devots can­ta­ven els goigs.

La tra­dició popu­lar explica que una vegada acon­se­guida la tor­nada de la llet, per tal de con­ser­var-la, hi havia la curi­osa tra­dició de dema­nar, a la pri­mera per­sona que es trobés, que els donés un quarto, una moneda de I’època de molt poc valor, i una vegada a casa es feia un forat a la moneda i, pas­sant-hi un cordó, la con­ver­tien en un colla­ret que es pen­ja­ven al coll fins que el nen o la nena hagues­sin cres­cut prou per no neces­si­tar la llet materna.

PASSA A LA PLANA SEGÜENT 4