La monarquia
Lluís Simon
La festa del lladronici
Ben sabut és que aquest divendres els espanyols han celebrat això que en diuen la festa de la Constitució, una diada que bàsicament serveix per fer el conegut pont de la Puríssima, o sigui escampar la boira i en alguns casos fer llargues cues amb el cotxe en qualsevol carretera nostrada.
Aquesta exaltació de l’ascens al tron d’un penques com Joan Carles I contrasta amb una altra celebració del 6 de desembre que s’ha anat perdent amb el temps, tot i que també havia tingut una gran rellevància als Països Catalans. A molts indrets d’Europa és una diada, paradoxalment, on el protagonista no és un lladregot, com a Espanya, sinó un personatge que representa tot el contrari: Sant Nicolau. D’aquesta festivitat va sorgir un nom nadalenc ben conegut, el de Santa Claus. Però en realitat és una tradició ben cristiana i no tan pagana com pensen els defensors a ultrança dels Reis d’Orient.
Antigament, per Sant Nicolau, molts nens rebien presents i llaminadures, també a casa nostra. Pels republicans això és matar dos ocells d’un tret. A casa t’oblides de la Constitució Espanyola i tota la propaganda que hi va associada i pots substituir, si fos el cas, Santa Claus pels Reis del 5 de gener, tot i que entenc que aquest és un sacrifici, jo el primer, difícil d’afrontar si tens mainada.
On la festa de Sant Nicolau s’ha mantingut amb més força és a Flandes i als Països Baixos. Els nens que han fet bondat reben aquest dissabte tota mena de regals, com ho faran els d’aquí el 6 de gener. Curiosament la tradició explica que el Nicolau ve de la península Ibèrica, una tradició que segurament prové de la idea que, com els nostres reis, venia del llunyà orient i, per tant, havia de fer parada en algun dels grans ports del Mediterrani europeu.
Això ho he explicat molt per sobre perquè m’estic convencent a mi mateix de gastar encara més diners en regals, i això sí que als catalans ens costa, i convertir el 6 de desembre en una nova gran festa de la generositat recordant també que els que representen “la democràcia que ens vam donar entre tots” aquell 1978 és una estafa de dimensions èpiques. Mentre alguns personatges llegendaris volten per domicilis de tot el món mostrant la seva magnificència amb regals de tota mena, Joan Carles I ha estat llevant en abundància a costa dels pressupostos públics, d’on surten els pocs diners que tenim per pagar des de la sanitat fins a l’educació. Això sí que va ser un regal enverinat.
L’article 57
Lluís SimonEntre les coses de les quals se senten orgullosos avui els monàrquics espanyols –la majoria– és el conegut article 57 del seu text constituent. Es considera –ja em direu per quina raó– que Joan Carles I de Borbó és hereu “legítim” i que en la seva successió prevaldrà el fet de ser home al de ser dona. Per adobar-ho les persones que amb dret a successió es casin amb algú que no agradi al rei, en aquest cas Felip VI, quedaran excloses de qualsevol possibilitat de regnar. Tant ell com els seus futurs descendents. Si s’extingeixen totes les línies de successió –no tindrem aquesta sort– tampoc us penseu que hi haurà república. Simplement el dret a escollir un nou monarca passa a mans del Parlament espanyol, una bona oportunitat per a Díaz Ayuso, per exemple, per ser proclamada reina absoluta.
Brígida, a ‘reina’ de Mallorca
Lluís SimonAquesta setmana s’ha parlat de la mort de la princesa Brígida de Suècia, que havia viscut les darreres dècades a les Illes a cos de reina. Això sí, com moltes altres princeses de les cases reials europees, començant per la infanta Helena, no va aspirar mai al tron per culpa de la llei sàlica, la norma que fa prevaldre els homes per sobre de les dones en les línies successòries. El Parlament suec va decidir el 1979 que ja n’hi havia prou, d’aquesta broma. Una monarquia ja, per si mateixa, és una cosa anacrònica, però tampoc cal ser tan descarat per fer governar eternalment els homes. Brígida era la germana gran del rei Carles Gustau, però en la línia de successió va tenir sempre el camí tancat.
Un banyolí a la cort del rei Felip
Lluís Simon
El nostre cineasta més radical i alternatiu també ha caigut en els braços sempre allargats de la Casa Reial, que a través d’això que en diem premis i reconeixements van marcant un per un tots aquells súbdits que entren en l’apartat de rebels sota control. Sempre ens queda l’esperança que un dels nostres cineastes de capçalera pugui convèncer Joan Carles I, per exemple, perquè interpreti una nova versió de Liberté i La mort de Lluís XIV aprofitant les memòries que publicarà el 2025.