Cap a la “família multiespècie”
És clar que no són coses. La llei ha reconegut que els animals són éssers que senten. Poden ser objecte d’amor i retornar-lo. Per què no hi ha dret al dol?
Espai de Gats, a Barcelona, és refugi, punt de trobada entre gats i adoptants. Sempre des del respecte tant pels uns com pels altres. Montse Grau és al capdavant, amb diverses companyes. Els que treballen en aquests àmbits tenen molt clar que les persones fan vincles amb les mal anomenades “mascotes”, ara companys de vida. Els humans ja no som amos, som tutors. Es comença a parlar de “família multiespècie”. De fet, hi ha qui sembla estimar més la Play que la parella! La mort d’un animal implica un dol que socialment està molt mal vist. Frases com “només és un animal” són una punyalada. “Les persones passem un dol, i l’hem de respectar. Fer-lo, no evitar-lo. La solució no és fer una altra adopció de seguida. Adoptant un altre gat immediatament no se’ns curarà el dol. Quan estiguem preparats, ho sabrem”, diu Grau.
Hem de respectar-nos el propi dol i el que puguin passar altres animals que hi hagi a la família, que també trobaran a faltar el que ja no hi és. L’avantatge dels gats respecte als seus tutors és que són uns professionals de viure cada moment com si fos únic. “Hauríem de fer una mica com ells, que viuen el present. El passat no el podrem canviar, així que toca viure el present, en forma d’agraïment, per tot allò que ens ha aportat aquell company que ja ha transcendit.” Recordar els bons moments, i agrair, “perquè segurament ha estat una etapa de la nostra vida de la qual hem après moltíssim”. Hi ha qui en té les cendres o un recull de fotografies. Hi ha mil i una maneres de celebrar la seva vida. No hi ha una fórmula. “La qüestió és escoltar-nos en aquest procés, que per a uns pot durar un mes; per a d’altres, sis, o un any... El que necessitin. És una afirmació de la vida que s’ha tingut. Si hi ha vida, hi ha mort. Aleshores, no s’ha d’evitar.”
Quan toca el comiat
La societat no ho posarà fàcil. Pocs entendran aquest dol. Hi ha algú que pugui acompanyar la família? A Espai de Gats hi ha dues terapeutes felines. “T’acompanyen tant en el procés de dol com abans, fins i tot, en el procés de malaltia, quan potser has de prendre una decisió i no saps com. La terapeuta no la prendrà per tu, però t’acompanya perquè escoltis l’animal i t’escoltis a tu mateix.” En el cas dels animals, pot ser que hàgim de decidir, amb el veterinari, si la seva qualitat de vida és l’adient, si estan sofrint. Cal aturar-se per valorar les opcions i, sobretot, observar l’animal. Què hem de fer, forçar que continuï vivint o donar-li una mort digna? A vegades són ells, els animals, els que prenen la decisió i hi ha una mort natural. Seria fantàstic que tothom que pogués se n’acomiadés. “Com ens agradaria que ens acompanyessin l’últim dia de la nostra vida? Segurament ens agradarà que ens diguin tot allò bonic que han viscut amb nosaltres, tot el que han après, encara que sigui entre plors, però amb l’actitud d’agrair aquesta vida. Això que ens agradaria per a nosaltres, per a ells.”
Hi ha gent a qui no li agradarà sentir-ho: els animals senten. Els gats o gossos abandonats per les seves famílies en són un exemple. Encara que arribin a un refugi, amb desenes d’animals més, la tristor porta alguns animals a emmalaltir i fins i tot a morir. “Deixen de menjar, per la pena.” Va bé recordar-ho, ara que ve Nadal i hi ha qui tornarà a regalar animals com joguines. I els tornaran a abandonar. “Senten l’abandonament, la tristor.”
