El pes de ser filla, alhora, de la víctima i el botxí

A Caroline Darian tot el seu món se li va fer miques el 2 de novembre del 2020, quan la seva mare, Gisèle Pelicot, li va revelar en una trucada telefònica que, durant deu anys, havia estat víctima de repetides agressions sexuals instigades pel seu propi marit –el pare de Caroline– mitjançant submissió química. Dominique Pelicot la drogava amb somnífers i ansiolítics i, en aquest estat d’inconsciència, l’oferia en un portal especialitzat perquè la violessin al llit conjugal, sense contraprestació econòmica, a canvi de poder filmar l’agressió. Més d’una cinquantena d’homes, de totes les edats i condicions socials, la van violar.

“En un instant, la meva vida va fer un gir vertiginós”, explica Darian a I vaig deixar de dir-te pare (Edicions 62), un llibre escrit a manera de dietari amb què intenta posar ordre al terrabastall psicològic i emocional a què ha hagut de fer front durant tots aquests anys. Per evitar caure en la profunditat de l’abisme, Darian va trobar una via, intentar “transformar un trauma personal en una lluita col·lectiva”, la que ha emprès contra la submissió química. Ha investigat el fenomen i ha creat una associació per tal de conscienciar, prevenir i exigir una millor atenció a les víctimes i a la formació dels professionals de la salut que han de tractar aquesta mena de casos, sobre els quals pesa encara un gran desconeixement. “És un fenomen més estès en l’àmbit intrafamiliar i social del que ens puguem imaginar”, alerta. “Fa uns anys pensàvem que era una cosa que passava en sortides nocturnes, discoteques i moments festius, però no és així.” “La submissió química és poc detectable. Ofereix un sentiment d’impunitat als agressors, tant és així que es poden succeir els mesos, fins i tot els anys, sense que ningú s’assabenti de res [...] Ara bé, la víctima no ho oblida tot. El seu cos i els seu inconscient carreguen l’estigma de la brutalitat”, observa. Tot i això, “les víctimes callen, precisament perquè no estan segures de ser-ho”.

El cas Pelicot ha generat una extraordinària commoció més enllà de França i ha tingut una repercussió mediàtica màxima amb el judici, finalitzat el desembre passat en un tribunal d’Avinyó que va dictar una condemna a 20 anys de presó per a Dominique Pelicot –la màxima que preveu la legislació francesa– i penes d’entre 3 i 15 anys per a la resta d’acusats, contra les quals han presentat recurs. “El judici va ser esgotador”, admetia ahir Darian, en una roda de premsa virtual amb motiu de la publicació de les edicions catalana i castellana del seu llibre, “però el dol encara no s’ha acabat”.

La investigació sobre la submissió química, el llibre, la preparació del judici, que ha consolidat Gisèle Pelicot com un referent per a les víctimes d’agressions sexuals amb l’afortunada consigna que “la vergonya ha de canviar de bàndol”, tot això ha ajudat Darian a tirar endavant i transcendir el seu dolor personal. Però li queden reptes per afrontar, com el de protegir el seu fill Tom, de 10 anys i arrossegat també per aquesta tragèdia familiar, i assumir la “càrrega terrible” que representa ser, alhora, “la filla de la víctima i el botxí”. Al que ha deixat d’anomenar pare el va estimar “molt abans de descobrir la seva monstruositat”. No el perdonarà mai, diu. “Ha triat el seu camí, no és el meu [...] Un pare criminal no ens fa criminals.”