“Els delictes prescriuen, però la veritat no”

Formaven part de la quotidianitat diària de la redacció d’El Punt aquelles discussions aparentment acalorades entre Tura Soler i Jordi Grau per ves a saber què i que la resta entomàvem amb una normalitat absoluta, com aquell qui sent sonar el telèfon. Sempre, però, hi acabaves posant l’orella perquè sabies que, d’aquells debats periodístics, moltes vegades en podies aprendre alguna cosa o bé t’empenyia a alguna reflexió sobre la professió. Per als qui en aquell moment érem els joves de la casa, la manera de treballar d’aquest dos gats vells del periodisme era referencial, per la tenacitat de fer-se mil i una preguntes i l’habilitat per buscar la manera de trobar-hi resposta. Sempre intentant anar més enllà que la resta. Ara, escoltant les seves eternes històries del passat, te’n fas creus de com ha evolucionat el periodisme, trastocat per l’anhel d’immediatesa, les noves tecnologies i la bunquerització de les institucions. Se’n fa encara de bon periodisme, i molt! Però com s’ha complicat la cosa!

Ahir a la tarda, a l’aula magna de la Casa de Cultura de Girona –plena a vessar i havent d’habilitar una sala complementària–, Jordi Grau i Tura Soler van presentar la seva darrera novel·la: Sense pietat, un recull de vuit crims terribles en què els assassins van actuar sense compassió. Històries que els autors van escriure i viure en primera persona i que són un reflex del periodisme de pedra picada, d’autèntics caçadors de notícies. Els acompanyava l’intendent de policia i regidor de l’Ajuntament de Girona, Josep Palouzié, que els va preguntar, precisament, si abans era més fàcil fer periodisme. Jordi Grau va explicar: “Teníem temps i no tants entrebancs. Ara patim d’un excés d’informació i hi ha aquesta necessitat mal entesa de voler ser els primers a dir-ho a les xarxes. Els temes requereixen anar als llocs, no creure’t la versió oficial i preguntar i repreguntar.” I Tura Soler hi va afegir: “Abans hi havia secret de sumari però el trampejàvem com podíem. Ara, amb la llei de protecció de dades, que permet que et truquin tot el dia per vendre’t coses però en canvi no puguis donar informació d’un detingut, fa que nosaltres mateixos ens autocensurem i que els policies estiguin totalment vigilats. Amb totes aquestes barreres tenim moltíssimes més dificultats.”

En el transcurs de la presentació, un diàleg amè i irònic entre els tres protagonistes, el que va quedar clar és que “els delictes prescriuen però la veritat no”. I els periodistes tenen l’obligació de buscar-la. També, que la justícia no sempre arriba al fons de la qüestió, pot arribar a tenir el sedàs massa ample, i que els mitjans no són sempre suficients. Especialment en l’època que van succeir els relats que es compilen al Sense pietat. Com el del nen Fermí Villegas, que van matar i violar a Blanes, crim que no ha estat mai resolt. De fet, aquesta història dona peu al segon projecte conjunt de Grau i Soler, arran d’una pregunta del públic en la presentació de Sense càstig, “Quin cas més hi hauríeu inclòs?” I ràpidament els va venir al cap aquest crim esfereïdor. És el primer del nou volum, que inclou altres casos, com el de M.Àngels Boadas, assassinada pel seu marit a Platja d’Aro en presència de la mare. I el del jugador de cartes de Santa Pau Lluís Roca, que sempre duia feixos de bitllets a la butxaca. I el de l’atracador de bancs Carles Riera, que va acabar matant el traficant que el tenia enganxat a l’heroïna. I la mort d’Esperança Comas, de la qual no s’ha trobat mai el cadàver tot i enxampar el culpable. Casos reals però novel·lats, una fórmula que permet als autors afegir-hi detalls que en les cròniques informatives del moment no van poder incloure i, també, explicar com els van viure en primera persona. Aquella manera d’entendre i de poder exercir la professió que et donava peu a anar a la comissaria i parlar amb un testimoni fins i tot quan encara no havia declarat oficialment. “Cuando acabe la señorita ya lo interrogaré yo!”, havia dit en alguna ocasió el policia de torn a Tura Soler.

Casos obscurs i complicats. Una realitat que, tal com diu la icònica frase, acaba superant la ficció. Actualment –i també passava als anys vuitanta– el 20% dels casos queden sense resoldre, malgrat l’avenç en les tècniques i els recursos policials. Sense comptar el que els autors del llibre anomenen el crim perfecte, que també n’hi ha. Aquells que acaben camuflats com un accident o una mort natural. Com el que va intentar una perruquera de Vilafranca del Penedès –un cas que no apareix al llibre– que va voler enverinar el seu home amb tora, una planta verinosa per la qual no hi ha antídot ni deixa rastre perquè sigui detectat pels forenses. Aquesta vegada, però, va ser un crim imperfecte perquè l’autora no va aconseguir el seu objectiu. Potser el motiu per una nova aventura literària.