“És indigne, però m’ha tocat”

La Rubi i els seus dos fills con­vi­uen en una habi­tació rello­gada on també viu la ger­mana, que com ells va arri­bar fa dos anys de Colòmbia com a deman­dant d’asil. “No m’hau­ria pen­sat mai que tot seria tan com­pli­cat per tenir un lloc on viure”, repe­teix aquesta mare després d’un llarg peri­ple recor­rent habi­ta­ci­ons, hos­tals i cases d’aco­llida des que va ater­rar a l’aero­port de Bara­jas fins que s’ha pogut esta­blir a Mataró, on va con­fiar en una veïna que retor­nava a la República Domi­ni­cana. “Vaig con­fiar-hi perquè va ser l’única que em va aju­dar”, explica després de que se li tan­ques­sin totes les por­tes per tenir una habi­tació de llo­guer on viure amb els nens. Van acor­dar que com­par­ti­ria el pis amb la seva filla, que es que­dava, a canvi de pagar-li 800 euros de llo­guer. “Em va asse­gu­rar que no tro­ba­ria res més barat i que li fes a ella la trans­ferència”, diu la Rubi indig­nada després de saber que estan pen­dents d’un ordre de des­no­na­ment perquè la llo­ga­tera no està pagant al pro­pi­e­tari. “L’acon­se­llem que no dei­xin de pagar el llo­guer, que els va apu­jar a 900 euros”, explica la tre­ba­lla­dora social de Càritas Maria Carol, perquè és l’única manera de demos­trar que les dues ger­ma­nes i els nens no estan ocu­pant el pis. Amb l’ajuda de Càritas, la Rubi ha pogut reno­var el permís de pro­tecció d’asil un any més i això li ha permès acon­se­guir feina. “El que estem vivint és indigne, però m’ha tocat i no tinc res més”, diu resig­nada amb la incer­tesa que acabi per­dent el sos­tre, encara que sigui una habi­tació que no arriba als 10 m².

Cada dia mira les ofer­tes de llo­guers a través de les immo­biliàries, però ho veu del tot impos­si­ble quan li dema­nen avançar els tres mesos de fiança i dis­po­sar d’alguna per­sona que la pugui ava­lar. “La meva ger­mana és tota la família que tinc”, explica sense per­dre les for­ces per con­ti­nuar llui­tant.

Amb les nòmines de totes dues paguen el llo­guer i les hores de les mai­na­de­res que cui­den els nens quan van a la feina els caps de set­mana. Coin­ci­dei­xen fent torns com a cam­bre­res d’hotels per nete­jar habi­ta­ci­ons “costi les hores que costi”. A través de Càritas ha acon­se­guit sol·lici­tar les aju­des per les beques men­ja­dors pels nens i con­fia que a través dels ser­veis soci­als facin un segui­ment del seu cas per sol·lici­tar l’informe de vul­ne­ra­bi­li­tat que li per­me­tria atu­rar el des­no­na­ment.

Con­fia que tard o d’hora “s’acabi el mal­son” i pugui acce­dir a un habi­tatge digne. “Ara sem­pre estem els qua­tre a l’habi­tació, surto a cui­nar i tor­nem a men­jar a dins”, explica la Rubi d’una con­vivència difícil amb la filla de la llo­ga­tera, amb qui mira de no rela­ci­o­nar-se. “És com tenir l’ene­mic a casa”, diu lamen­tant que es tracti d’una per­sona con­flic­tiva que té pro­ble­mes amb els veïns.

En aquesta tensa situ­ació busca un lloc on anar, però les por­tes se li tan­quen “quan sen­ten que vas amb nens” i va amb peus de plom amb la quan­ti­tat d’esta­fes que li apa­rei­xen a les xar­xes en què s’ofe­rei­xen pisos molt asse­qui­bles però on s’han d’avançar els diners. “Només em fal­ta­ria estar pagant per un altre cos­tat”, diu irònica­ment de l’embo­lic en què es troba i que li està gene­rant molt angoixa. “No vull con­ti­nuar plo­rant pel que he pas­sat i el que patei­xen els meus fills”, diu cons­ci­ent que hi ha una llarga llista d’espera per als pisos d’emergència que té Càritas. Només a Mataró l’enti­tat va aten­dre i acom­pa­nyar 705 llars i d’aques­tes una de cada­qua­tre viuen rello­ga­des.

La Fun­dació Habi­tatge, que ges­ti­ona un parc de 460 habi­tat­ges soci­als, acom­pa­nyava l’any pas­sat 1.700 per­so­nes i el 88% dels llo­guers que se sig­na­ven eren amb dones. Càritas alerta que la mei­tat de les famílies ate­ses no viuen en un habi­tatge digne. Actu­al­ment tenir feina no sig­ni­fica sor­tir de la pobresa i a molts usu­a­ris que es tro­ben en una situ­ació de pre­ca­ri­e­tat labo­ral no els per­met arri­bar a pagar el llo­guer i cobrir les neces­si­tats bàsiques.