“Vull aprofitar aquesta segona oportunitat”

Set anys ha estat reclosa Fàtima Ofkir en una presó d’Oman. Set anys. A partir d’aquí, qui vulgui, o pugui, que intenti fer l’exercici mental d’imaginar com poden haver estat cadascun d’aquests dies de captiveri en un penal situat enmig del desert amb una sentència de cadena perpètua carregada sobre l’esquena, i la consciència. La concessió d’un indult per part del sultà que governa aquell país de l’Orient Mitjà amb una mà no especialment dòcil ha permès a aquesta jove de l’Hospitalet de Llobregat de 25 anys recuperar tot just fa cinc dies la llibertat i, a partir d’aquí, poder explicar ara ja en primera persona algunes pinzellades del que, per sobre de tot, ha estat un malson vital. “He après la lliçó i soc conscient del terrible dany que he provocat. Però ara vull aprofitar aquesta segona oportunitat”, va proclamar ahir en una roda de premsa al Col·legi d’Advocats de Barcelona, en el que va ser el primer cop que se la sentia parlar en públic després de la seva exoneració. I fàcil no devia ser.

Ateses les circumstàncies, el relat d’Ofkir s’ha de construir com qui ordena un trencaclosques, peça a peça, a partir dels detalls de la seva història que ahir va donar, i els que més o menys se li van entendre de manera implícita. Així, la seva detenció el 2018, amb tot just 18 anys, la va atribuir als “errors de joventut i a la ingenuïtat” de voler fer “diners fàcils” a través de “falses amistats”. Traduït en fets, per aquelles dates va anar a Oman a recollir un paquet de set quilos de morfina que, un cop va tenir a les mans, i sempre segons els seus advocats, va confondre amb explosius. I aquí li van entrar les pors. Malgrat que va intentar fer-se enrere i desentendre’s d’aquella entrega acordada amb aquelles amistats, avui sota sospita, va acabar sent detinguda per la policia, que ja anava darrere la droga. I aquí va començar el calvari. “Vaig cometre un error que em va dur a viure un infern”, va explicar ahir, i hi va afegir que l’estada al penal de Masqat se li va fer especialment dura “pel xoc cultural” amb la tradició d’Oman. I aquí el que venia a dir, sense dir-ho explícitament, és que en aquests set anys entre reixes la jove va ser obligada a vestir un burca i resar cinc cops al dia, a banda de tenir restringit el contacte amb la família a un minut de conversa telefònica cada quinze dies. Tot plegat va arribar a ser tan dur que es va plantejar “posar fi a tot”, una altra perífrasi en què el que estava revelant és que va arribar a estudiar la possibilitat, prevista per la legislació d’Oman, de demanar que se li commutés la sentència per la pena de mort.

En la roda de premsa, la Fàtima va estar acompanyada per la lletrada Mònica Santiago, cervell i ànima del seu equip de defensa; l’empresari Antonio Sagnier, i l’exmagistrat Baltasar Garzón. Santiago es va fer càrrec del cas tot just fa quatre anys amb una assistència pro bono –és a dir, gratuïta– després que la família de la jove acudís al bufet Vosseler clamant ajuda. I és que el primer assessorament que va rebre va ser una calamitat, ja que, segons el bufet amb despatx a Barcelona, després de la detenció l’ambaixada espanyola a Oman va enviar a Ofkir una llista d’advocats en què hi havia un únic nom espanyol, el que ella va triar, i que a la pràctica va acabar sent un llicenciat en dret sense col·legiar “que va cometre gravíssims errors en el procediment judicial”. Amb aquests antecedents, el cas va acabar amb una condemna a cadena perpètua, quan, segons Sagnier, després de revisar-lo van constatar que si el judici s’hagués fet a l’Estat espanyol amb una defensa com cal, “això haurien estat quatre o cinc anys de presó”. Després dels intents en va de reobrir de nou el procediment, tots els esforços de Santiago, Sagnier i Garzón –que van arribar a visitar Fàtima a la presó– van estar enfocats a aconseguir el perdó que el sultà concedeix un cop acaba el ramadà. I aquí és on va recórrer a la diplomàcia, i als contactes, sobretot a través d’algú com l’exmagistrat, que pot presumir d’agenda, la necessària per mobilitzar el govern estatal –que fa tres anys va sol·licitar formalment l’indult–, el Consell Islàmic espanyol –que va fer diverses gestions amb el règim d’Oman– i l’exministre Miguel Ángel Moratinos.

Mentre aquesta via dels despatxos anava fent camí, la lletrada Mònica Santiago ha estat el principal aixopluc, també emocional –“quan estava una mica baixa, sempre em deia: «Fes una mica més, una mica més»”–, per a la jove de l’Hospitalet. De fet, l’advocada s’ha encarregat no només que li arribés una assignació periòdica de 53 rials per complementar els menjars, sinó que també va aconseguir que tingués accés a un servei d’assistència psicològica per telèfon. Llegir i estudiar han estat dos dels altres paraigües en què la Fàtima s’ha refugiat en aquest llarg captiveri, fins al punt que s’ha tret el batxillerat i parla set idiomes. Ara el propòsit que té al cap és cursar dret. “El camí fàcil sempre condueix a l’abisme. Tots, però, ens mereixem la possibilitat de refer el nostre futur”, reflexionava ahir, amb la veu trencada, mentre donava compte d’un passat incòmode. Mirar endavant és el consol. Tindrà una segona oportunitat per fer-ho. I no tots la tenen.