Marta Pi
Antropòloga
“Les persones grans volen decidir què fer amb la seva vida”
“Les llars col·laboratives promouen l’equilibri entre els espais de cura comunitàries i els espais d’intimitat”
“Hi ha un avantprojecte de llei que ja ha passat pel Congrés de reconeixement del ‘cohousing’ a la cartera de serveis socials”
Resoldre la teva vida és una qüestió de dignitat i de llibertat, però també de cura per als que estimes
Moltes persones han de vendre el seu habitatge per poder accedir-hi, i això ja en limita l’accés
A les grans ciutats,si no és a través dela fórmula de la rehabilitació,trobar solar és difícil
L’antropòloga Marta Pi ha publicat Cuidar-se en comunitat. Una aproximació a les llars col·laboratives de gent gran, on estudia aquest model de convivència.
‘Cohousing’, llars col·laboratives..., quin seria el terme?
El més emprat és el neologisme cohousing. El cohousing sènior, en aquest cas. També es parla de cohabitatge, de cooperativa d’habitatge en cessió d’ús, que seria la fórmula jurídica... Jo em decanto per una nova terminologia: llars col·laboratives, que són comunitats autogestionades a partir de xarxes de suport mutu que promouen l’equilibri entre els espais de cura comunitàries i els espais d’intimitat. Una llar col·laborativa té uns espais d’intimitat, apartaments o cases que tenen les persones residents, i té els espais comunitaris que comparteixen aquestes persones quan volen compartir-los. Quan entres en un projecte d’aquestes característiques ho fas perquè tens ganes de compartir la vida amb persones, però també tens casa teva, tanques la porta i tens el teu espai privat. La comunitat és el motor d’aquest tipus d’habitatges.
D’on sorgeix aquest model?
El nom de senior cohousing el van donar Charles Durrett i Kathryn McCamant als anys vuitanta. Sorgeix de la idea de col·lectivitzar les tasques de cura i neteja fetes per les dones en un moment en què gaudien de més llibertat. Al nord d’Europa i també als Estats Units, al Canadà, a Austràlia, aquest model està molt més desenvolupat. A Catalunya i a la resta de l’Estat és un model incipient, tot i que ja fa anys que van començar els primers projectes.
Per què aquí és un model molt més incipient?
A Espanya ara mateix hi ha diverses limitacions. Al moviment li falta musculatura, aconseguir tenir una representació molt més heterogènia, perquè les llars col·laboratives tendeixen a encabir persones blanques amb un nivell educatiu mitjà o alt. Els grups ètnics o col·lectius de baixos recursos tendeixen a estar-ne exclosos, sigui per les dificultats econòmiques, sigui per preferències. Si hi hagués una col·laboració pública o comunitària, potser aquesta accessibilitat seria molt més factible. Ara hi ha un avantprojecte de llei que ja ha passat pel Congrés de reconeixement dels cohousing a la cartera de serveis socials. És molt important, perquè la gestió de la dependència suposa un tema de gran calat per a aquests projectes.
Als països on està més desenvolupat aquest model, les administracions hi col·laboren?
Sí, però també és un tema de la percepció de la cura. Espanya és un estat on s’entén que les cures recauen en la família, i això vol dir que recauen en les dones, bàsicament. En altres països la cura de la dependència queda resolta per l’administració. Llavors no veuen el vincle del cohabitatge amb això. A les llars col·laboratives la intimitat de la persona és una de les línies vermelles que la majoria no volen traspassar. Això vol dir externalitzar les cures, buscar professionals que realitzin certes tasques. I una altra limitació és quan hi ha malalties neurodegeneratives, sobretot en els casos que impliquen agressivitat. Generalment hi ha una comissió de dependència que s’encarrega de vetllar perquè cada cas tingui la solució correcta. Però els més difícils de gestionar són d’aquest tipus. Fan molta reflexió al voltant de com gestionar la dependència en aquestes llars.
Suposo que qui es projecta aquest model de vida no pensa cuidar algú desconegut.
Els primers projectes es pensaven com a projectes finalistes, les persones no planejaven sortir de la pròpia llar per anar a una residència, i moltes vegades no es plantejaven certs escenaris. Sí que els projectes en formació ara es plantegen fins on arribaran en les cures. El fet que el cohousing es reconegui dins de la cartera de serveis socials permetrà que el servei d’atenció domiciliària es pugui també fer en aquests espais, cosa que fins ara no es podia. Les llars col·laboratives que estan reconegudes com a residències poden contractar el personal directament, responent a la seva llei autonòmica. Les que no estan catalogades com a residències no poden contractar el personal directament, però sí a través d’empreses.
Això, econòmicament, seria equiparable a pagar una residència o algú que ajudi a casa?
S’ha d’aportar un capital inicial per entrar al projecte, que varia molt. En alguns projectes són 145.000 euros i en d’altres, 25.000. Moltes persones han de vendre el seu habitatge per poder accedir-hi, i això ja en certa manera limita l’accés, perquè no hi ha marxa enrere. Aquests projectes triguen molts anys a fer-se, i en molts anys passen moltes coses. I som un país on moltes persones grans sostenen les famílies econòmicament, i això fa que moltes es retirin dels projectes. Més enllà del capital inicial hi ha les mensualitats, que en alguns casos són més econòmiques que en una residència i en altres, similar. Són cooperatives d’habitatge en cessió d’ús i hi ha quotes per l’ús, que seria com un lloguer. A més, hi ha una quota per serveis. Hi ha projectes que no tenen serveis contractats i paguen les despeses comunitàries més bàsiques, com la llum. Però n’hi ha d’altres que tenen bugaderia, perruqueria, piscina..., i la quota de serveis és més elevada. A més, hi ha les quotes de dependència. Algunes divideixen el cost de les cures entre totes les persones que hi resideixen i altres les reparteixen entre la comunitat i la persona que requereix aquestes cures.
Quin és el perfil o la motivació de les persones que opten per aquesta modalitat?
L’edatisme és molt present a la nostra societat. I aquestes persones volen decidir què fer amb la seva vida, volen autogestionar la seva vida, com és lícit. A més, no volen ser una càrrega per als fills. Poder resoldre la teva vida és una qüestió de dignitat i de llibertat, però també de cura per als que estimes. També volen fer comunitat, volen saber que obriran la porta de casa i que si volen trobar-se algú, se’l trobaran i no estaran soles.
Com es gestionen els conflictes en aquestes llars?
El conflicte és inherent a qualsevol grup social. És normal. Però són projectes molt treballats i saben com resoldre els conflictes. Fins i tot els projectes en formació, que porten vuit, nou, deu anys formant-se com a grup, han treballat molt aquest vessant en la cura comunitària, de donar veu a totes les persones, de respectar opinions i trobar consensos. I al final és anar fent camí sabent que trobarem traves, que nosaltres mateixos les generarem a vegades, però que les podrem resoldre.
Quines coses positives destaquen les persones que comparteixen aquests projectes?
Recentment s’ha publicat un informe de Salut Pública que parla dels beneficis en salut física i emocional d’aquest tipus de projectes. Més enllà d’això, aquestes persones estan fent el que volen fer. I crec que això ja és motiu per estar feliç. Són persones molt actives, en molts casos no paren de fer reunions i activitats, cadascuna està en la comissió que li agrada, del tema que li suscita interès. Tenen el seu espai d’intimitat i també surten quan volen tenir companyes. Sobretot en els entorns rurals es fan connexions amb la població on viuen. Per exemple, fan tallers d’espanyol per a persones nouvingudes o clubs de lectura a les biblioteques. Aquesta hibridació amb l’entorn que fa que les persones se sentin útils.
La solitud és un dels grans problemes en aquestes edats i, de fet, la longevitat sovint té a veure amb les relacions socials.
Totalment. A Catalunya un milió de persones, aproximadament, està per sobre dels 65 anys, i el 2050 serem el doble. Això són moltes persones. La longevitat com a tal és un èxit: haver aconseguit que les persones visquin tant i amb qualitat de vida, segons el que cadascú percep com a qualitat de vida. Aquests projectes són espais finalistes, és igual que tinguin 60 anys, 65 o 85. Troben el seu racó, troben què fer. I això és molt rellevant.
Per què triguen tants anys a gestar-se aquests projectes?
A tot Espanya hi ha 13 llars de convivència per a persones grans. A Catalunya només n’hi ha una, a Santa Oliva. Aquest projecte va sorgir perquè eren un grup d’amics de Barcelona que estiuejaven a Santa Oliva i van dir que els agradaria jubilar-se allà. A Catalunya deu haver-hi uns 40 projectes en fase de formació, però aquesta és una xifra molt volàtil. Trobar un sòl és una tasca titànica. Normalment són llars de nova construcció, tot i que en una d’elles, el Walden 21, es rehabilitarà un antic hotel, a Sant Feliu de Guixos. Primer s’ha de crear el grup i consolidar-lo, i això ja és feina. Després s’ha de decidir on es farà el projecte. A les grans ciutats, si no és a través de la fórmula de la rehabilitació, trobar solar és difícil. El projecte Can 70, en marxa des del 2015, serà el primer projecte de cohabitatge per a persones grans a Espanya que es faci en un solar públic, que ja tenen cedit a Sarrià. La majoria de persones no són de Sarrià i s’estan començant a reunir amb associacions del barri per començar a teixir xarxa, ja que tenen aquesta manera de fer comunitària. Ja han començat a desbrossar el solar.
La gent comença aviat a plantejar-se aquesta possibilitat?
Comencen a plantejar-s’ho més tard del que seria millor. Perquè, per a la sostenibilitat d’aquests projectes i la viabilitat econòmica, normalment el que fan els projectes és que hi hagi un escalat d’edats. Normalment posen com a límit els 70 anys per entrar al projecte. Perquè hi ha persones que potser han començat el 2015 que ara en tenen 76. Però cada projecte té les seves normatives d’accés.
Les persones es coneixen prèviament entre elles o s’hi apunten perquè els interessa el projecte?
Hi ha de tot. Un projecte més iniciàtic com el de Madrid, Trabensol, va començar amb dos grups que es coneixien, de Vallecas i Moratalaz, però des d’aquell grup fundador hi ha hagut molts canvis i hi ha molta més gent al projecte. Can 70, per exemple, va començar el 2015, i des de llavors hi ha hagut molts canvis, entren i surten persones. Perquè el projecte sortís necessitaven tenir 39 persones. Ja tenen els seus protocols d’acollida perquè la persona vingui, se senti còmoda, vulgui fer el projecte, i perquè el projecte vulgui que aquesta persona hi sigui.
Vostè va fer la investigació entre el 2019 i el 2023. Va interferir-hi molt la covid?
Es va veure travessada de ple per la covid. La recerca que jo volia fer era qualitativa, i això implicava ser allà, i quan la covid va colpejar, voler accedir a espais de convivència tancats de persones grans era impossible. Quan es van flexibilitzar les mesures em van donar accés a algun dels projectes. Vaig decidir allotjar-me al costat però no als mateixos espais, per si els necessitaven per aïllar persones contagiades. Jo estava vacunada i vaig estar dues setmanes sense tenir contacte amb absolutament ningú abans d’anar a cada projecte. Al final va sortir bé, vaig poder fer 72 entrevistes i l’observació participant.
El perfil
Interès per la gerontologia social
Rosa M. BravoMarta Pi (Ripollet, 1991) és doctora en antropologia i actualment col·labora com a investigadora en el departament d’antropologia, filosofia i treball social de la Universitat Rovira i Virgili. Es va interessar pel món de la gent gran i la gerontologia social arran del seu pas com a tècnica a l’entitat La Gresca, entre Cerdanyola i Ripollet. Allà va sorgir un projecte anomenat La flor de la vida i, a banda del màster en direcció d’entitats no lucratives que ja havia fet, va estudiar un altre màster de gerontologia social per especialitzar-se més en aquest tema. La seva tesi va versar sobre el cohousing o llars col·laboratives de gent gran, com prefereix dir-ne. La seva tesi l’ha publicat Edicions de la Universitat de Barcelona i recull la seva investigació sobre el terreny en tres projectes: a Torremocha del Jarama, a la serra madrilenya (Trabensol, amb 54 apartaments); als afores de Màlaga (Los Milagros, 76 apartaments), i a Santa Oliva, al Penedès (22 apartaments). Pi ha conviscut amb els residents en aquests espais durant unes setmanes, malgrat les dificultats creades per la covid, i ha investigat també els projectes en formació de Cohabitatge Sant Hilari, Cooperativa Sènior 50-70, Can 70 i Walden XXI.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.