El valor de saber dir adeu

Aprendre a saber dir adeu a una persona que estimes no és una tasca fàcil. Molts cops, requereix el temps necessari per pensar bé quines són les últimes paraules que li vols dir i el valor per pronunciar-les, dues variables poc coincidents en la nostra societat. Llavors, com ens podem acomiadar en condicions d’una persona que marxa? Com es pot afrontar de manera sana una pèrdua? La set de respondre totes aquestes preguntes va ser la que va impulsar el llibret En memòria, amb l’objectiu de donar visibilitat a les defuncions a les residències i ajudar durant l’acompanyament en el dol. Núria Tortós, una de les psicòlogues impulsores de la iniciativa, explica: “La idea va sorgir fa un parell d’anys, quan es va detectar que a vegades la mort no està prou visibilitzada i els residents no són informats degudament quan es mor un company seu. Amb la pandèmia, però, el projecte va quedar molt en l’aire. Aleshores, l’any 2023 ens vam adonar que s’havia de recuperar i vam decidir sistematitzar-ho en un document que pogués donar abast als tres col·lectius implicats: els residents, els treballadors i els familiars.” Segons Tortós, es tracta d’un llibret amb pàgines dedicades al difunt. “És com una espècie de recull en record de la persona que ha marxat. A dins hi ha una carta de comiat personalitzada i un espai en què les persones que ho desitgin, tant si són residents com si són treballadors, puguin deixar una frase de comiat o qualsevol cosa que els vingui de gust transmetre. També conté unes petites pautes bàsiques per al seguiment del dol.”

Un dels centres que han implementat aquest projecte és la residència geriàtrica Sant Jordi de Celrà. La seva directora, Cristina Villorde, assegura que la iniciativa ha significat tenir l’oportunitat de plasmar el paper de l’acompanyament a les residències. “Sovint hi ha gent a qui potser li costa parlar-ne, o que encara no s’ha fet a la idea, perquè al final és un company seu, però el fet d’escriure-ho, de deixar constància del que ha viscut amb aquella persona o del que li transmetia, fa que acabin sortint més sentiments. Crec que ajuda a viure la pèrdua d’una manera més amorosa i menys dolorosa”, diu la directora.

Entre els residents d’aquest centre de Celrà, fa uns mesos hi vivia la Margarita. Era una dona que hi va entrar quan tenia 88 anys, perquè, tot i que havia estat molt bé fins als 86, els darrers anys va fer una davallada i la família va decidir portar-la al Sant Jordi. Ara, la seva filla, que també es diu Margarita, recorda el projecte amb molta estima: “Va ser molt important per a mi, perquè em va donar l’oportunitat d’acomiadar-me de la meva mare d’una manera més maca. El llibret no era una nota de condol per a la família com és habitual, sinó que era tot adreçat a la meva mare de manera positiva. «Ai, Margarita, recordarem el teu somriure!» o «Recordarem les teves anècdotes i aquest món de fantasia que tenies». Eren els records i l’empremta que ella havia deixat al personal de la residència durant aquests dos anys. És un comiat de la seva petita família, la qual li ha dedicat temps i s’ha assegut per escoltar-la. I a mi això m’ha reconfortat moltíssim.”

En aquest sentit, Núria Tortós considera que actualment la mort continua sent un tema força tabú a la nostra societat. “Tot i així, a les residències em sembla que és més una por nostra que no pas dels avis i àvies. Hi ha una tendència a percebre les persones grans com vulnerables, a sobreprotegir-les, i crec que en el fons no cal fer-ho tant. Al cap i a la fi, si una persona gran arriba a una edat avançada i té la ment clara, sap més de la vida i ha viscut més situacions de dol que nosaltres. Però avui dia vivim en una societat hedonista, de viure-ho tot al màxim, de gaudir, de consumir… Fixa’t que la gent vol ser bonica i jove. En un món així, no hi ha espai per a la mort. Llavors s’ha tendit a amagar-la, quan, en realitat, no és una cosa lletja, sinó una part de la vida, i és important tenir-la en compte.”