Es presenta com a lectora voraç i compradora compulsiva de llibres. Consolidada com a autora de prestigi, tant en l’àmbit de la literatura juvenil com en el terreny de la novel·la, els seus títols sempre amaguen temes socials de fons. Amb la seva novel·la El fil invisible va guanyar el Premi BBVA Sant Joan 2018 de literatura catalana, organitzat per la Fundació Antigues Caixes Catalanes amb el suport de BBVA, un premi que enguany arriba a la 45a edició i que, més enllà de tenir una important dotació econòmica, és una clara aposta per l’escriptura en llengua catalana i per la projecció d’escriptors consagrats i novells a l’escena literària global. Sense anar més lluny, en la pròxima convocatòria comptarà amb una nova categoria per reconèixer joves talents.
Per a mi, va ser una gran alegria. També va ser un honor, perquè m’agrada dir qui l’havia guanyat abans que jo i els premis, sobretot si són prestigiosos, suposen un impuls per a la carrera. D’altra banda, escriure és una feina molt solitària i guanyar un premi vol dir sortir del teu espai per entrar en un context diferent. És important la visibilitat que representa, que va bé per ser més coneguda i perquè es venguin més llibres. Els escriptors vivim d’un percentatge per llibre venut. I, a més, per a mi, el Premi BBVA Sant Joan encara té una altra qualitat: les persones que el gestionen tenen una gran amabilitat i calidesa. Et sents molt acompanyada, no només durant el procés del premi, sinó molt després. En el meu cas, s’han fet activitats amb una psicòloga relacionades amb la presentació del llibre, s’ha anat a la Fira del Llibre en Català, i tot ha estat molt cuidat; i això et fa sentir molt bé. I per acabar, l’edició va a càrrec d’Edicions 62, que és una editorial molt prestigiosa! Per tant, ja podeu veure que, per a mi, va ser fantàstic guanyar aquest premi.
El fet que guanyis un premi que han guanyat escriptors de prestigi és una manera d’adquirir prestigi, també... I et donen molta visibilitat. Els escriptors, normalment, estem a casa tancadets, tenim poca visibilitat, i aquest tipus de premis ens obliguen a sortir i fer-nos veure. I, a més, l’aportació econòmica d’un premi com aquest suposa un respir econòmic important.
Això no ho sé, però sí que puc dir que El fil invisible és la novel·la per a adults que em va marcar més perquè vaig passar molt de temps preparant-la: em va permetre crear uns personatges molt pensats... Ara mateix, no sé fins a quin punt el premi va influir en la meva trajectòria, però sí que sé que escriure aquesta novel·la va tenir una gran influència personal en mi. Després, guanyar el premi va ser fantàstic.
Els premis et donen projecció mediàtica, però després passa. Vivim en un món tan líquid i vaporós que tot dura molt poc. Per tant, si no mantens viva aquesta visibilitat, s’acaba apagant una mica.
Jo, quan era una escriptora novella, tenia escrit un conte que es deia El gust del cafè, que vaig presentar al premi Recull de Blanes. Era un premi que, en el seu moment, havia guanyat Carme Riera, que, per a mi, sempre ha estat un referent. Jo m’hi vaig presentar perquè ella l’havia guanyat, i el vaig guanyar. I em va fer moltíssima il·lusió! Per tant, a mi, em sembla fantàstic que es faci aquesta categoria jove del Premi BBVA Sant Joan, sobretot, tenint en compte que és un premi en català i que el català necessita una empenta. Les xarxes socials li han fet mal perquè el català crec que ha estat massa rígid i els correctors no han donat marge perquè els joves introdueixin les noves paraules que van incorporant al seu dia a dia.
De fet, són tres idees: la primera va sorgir un dia que el meu home em va parlar de l’artista Remedios Varo, i quan vaig aprofundir en la seva obra vaig pensar que era una llàstima que no hagués tingut el reconeixement que li pertocaria als llibres d’art pel fet de ser una dona. Després, vaig llegir un article sobre Rosalind Franklin, que és la dona que va fotografiar l’estructura helicoidal de l’ADN, tot i que el premi Nobel el van donar a James Watson, que va ser un trampós total. Franklin va caure en l’oblit perquè, a més, va morir molt jove d’un càncer d’ovaris. I d’aquestes dues idees, juntament amb la idea de la Júlia, que té una besàvia que no ha vist mai i que guarda un secret familiar, neix El fil invisible.
Sí. És veritat que els meus llibres tenen sempre una mirada feminista perquè és la meva mirada. Hi ha un llibre que es diu El problema de las mujeres, de Jacky Fleming, que aborda irònicament el fet que les dones no apareguem als llibres d’història. Hi surt una doble plana on hi ha una paperera plena de dones. Jo tinc aquesta doble plana penjada a la meva llibreria perquè m’agrada la idea de rescatar dones molt potents que han quedat oblidades a la paperera de la història. I, en aquest cas, en vaig rescatar dues: Remedios Varo i Rosalind Franklin.
Aquest llibre té tres arguments potents: el secret que està intentant descobrir, la resolució que ha de fer dels problemes que té amb el marit, però, d’una altra banda, hi ha la història del guió que la Júlia està escrivint i un viatge al passat. Tot això ho organitzo perquè les històries s’entrecreuïn i perquè el que passa en una història influeixi en l’altra. Però no puc donar detalls per no espatllar el final.
No ho hauria de ser. Les dones hem llegit molts llibres amb protagonistes masculins i estem acostumades a posar-nos en la seva pell. Crec que els homes estan capacitats per fer el mateix.
Quan escric, sempre tinc dos objectius: enganxar el lector, i que, al final, tingui la sensació que se li ha eixamplat la ment en algun dels temes que es tracten al llibre. En el cas d’El fil invisible, m’agradaria que quedés la recuperació de les figures de Rosalind Franklin i Remedios Varo i tot allò que té a veure amb la història.
