Societat
"Senyor, quan s'acaba la pel·lícula?"
Famílies trencades d’un dia per l’altre. Les últimes vacances d’una parella de nuvis que tornava de Miami. Una dona embarassada que ja no donarà a llum, nens convertits en orfes en qüestió de segons... Darrere de cadascuna de les víctimes mortals de l’accident aeri de dimecres hi ha una tragèdia que amics i familiars trigaran a superar. “Senyor, quan acabarà la pel·lícula?”, li va preguntar desorientat un dels nens supervivents de la catàstrofe al bomber que el va rescatar. Enmig de les restes del sinistre, el petit ja no era capaç de distingir si tot el que estava passant era real. Però la pel·lícula encara no ha acabat, ni per als supervivents ni per a les persones més properes a les víctimes.
Almenys sis famílies senceres van morir a causa de l’accident de l’avió de Spanair. Tots els membres d’una família de La Guardia (Jaén), una parella de 36 i 34 anys i la filla de 6, van morir. També els cinc integrants d’una altra família resident a Las Palmas, inclosos els tres fills, de 12, 10 i 4 anys. Els quatre membres d’una altra família de Baviera (Alemanya), els pares i dos fills, també van perdre la vida a Barajas.
“Ho he perdut tot”, es lamentava Antonio Domínguez, pare de dues noies, de 14 i 19 anys –aquesta última embarassada– que viatjaven a l’avió sinistrat de tornada a casa. Les germanes no van sobreviure a l’accident, com tampoc ho va fer el primer fill de la més gran. També desfeta es mostrava la vídua d’un dels passatgers, que recordava que el seu marit havia volgut baixar de l’avió abans de l’enlairament, però que no l’hi van permetre. “Amor, se me averió el avión”, va ser el missatge que la dona va rebre al mòbil. Ella, preocupada, va trucar al seu home per demanar-li que baixés de l’avió, però no va ser possible.
I, enmig de desenes d’històries tristes, algun miracle, fruit de la casualitat, del destí o de l’atzar. “El meu marit ha tornat a néixer”, afirmava l’esposa d’un supervivent a l’hotel Auditorium de Madrid, on s’allotgen familiars de les víctimes. “Ha sigut un miracle, només té alguna cremada i està esperant per ser operat de fractures de fèmur i turmell”, explicava la dona.
Canvis d’última hora
Però la sort juga a dues bandes i mentre a alguns els ve de cara, com als dos adolescents de 13 i 14 anys que havien d’agafar l’avió accidentat per tornar a casa i que, finalment, van canviar de vol, a d’altres els traeix vilment. És el cas del militar canari de 27 anys que anava a passar uns dies amb la família i que, a última hora, va agafar el vol equivocat. “El meu fill tenia bitllet per a un vol anterior d’Air Europa, però el va canviar per volar una mica més tard. Va ser una fatalitat”, es lamentava el pare de David Caballero.
Entre els 19 supervivents hi ha tres nens, d’11, 8 i 6 anys, per als quals no serà fàcil fer front als fets i a la nova realitat. El petit Alfredo Acosta Mendiola, de Torralba de Calatrava (Ciudad Real) està ingressat a l’Hospital Niño Jesús. Si existissin els miracles el seu cas en seria un: va sortir de l’accident amb només una fractura lleu en una cama. Tot i això, la catàstrofe l’ha deixat orfe de pare, mentre que la seva mare –una de les últimes ferides a ser identificada– està ingressada a l’Hospital Ramon y Cajal, en coma i amb múltiples contusions. Ahir, el pronòstic de la dona, de 45 anys, era molt greu.
Una altra menor supervivent, una nena d’11 anys que està a l’Hospital La Paz, amb fractura oberta de fèmur, va rebre ahir la visita del bomber que la va rescatar. “Està totalment desorientada, no es queixa ni parla”, va explicar Francisco Martínez. Després de l’accident, el bomber va recollir la nena de mans de la seva mare, que també viatjava a l’avió. La dona demanava amb insistència que rescatessin primer la filla. L’estat de la petita és greu però estable, mentre que de la mare no se’n sabia res fins ahir.
L’endemà de l’accident sortien a la llum els plans personals de cadascun dels passatgers. Projectes quotidians com els que milers de ciutadans es plantegen cada dia i que haurien quedat en la intimitat si no hagués sigut pels terribles esdeveniments. Una parella jove viatjava amb el seu nadó de només tres mesos i el germà del noi per celebrar el bateig del petit a Las Palmas el cap de setmana que ve. Havien passat uns dies amb els avis a Calzada del Coto (Lleó), el poble d’on prové la família i on, qui els ho havia de dir, seran enterrats d’aquí a pocs dies.
La consternació generalitzada va ser especialment punyent en alguns petits municipis de l’Estat que han perdut diversos veïns en l’accident. És el cas del poble de San Bartolomé de Tirajana, a Gran Canària, on residien almenys tretze de les víctimes mortals, inclòs el regidor de Cultura. Les escenes de dolor es van succeir entre els 500 veïns que es van congregar al pati de la Casa de Cultura del poble, on van guardar cinc minuts de silenci en memòria de les víctimes. “És un dia de dolor profund, no sortim de l’estat de xoc”, va declarar l’alcaldessa del municipi, María del Pino Torres.
Orfes en dos mesos
A Toro (Zamora) van perdre dues veïnes molt conegudes a la localitat, la dona i la germana del president d’una empresa local on treballen 400 persones del poble. Les víctimes anaven a Canàries per visitar l’oficina que la companyia havia obert a les illes. Es dóna la fatal circumstància que la germana de l’empresari, Julia Fernández Manso, havia quedat vídua feia tan sols dos mesos. “Deixa dos nens petitons”, va explicar una veïna.
Dolor, estupor, incredulitat, tristesa, ràbia, estrès... Multitud de sensacions i d’emocions sorgeixen i es barregen a l’hora de fer front a la pèrdua sobtada dels éssers estimats, especialment en una catàstrofe d’aquestes dimensions. Més de 50 voluntaris del Col·legi de Psicòlegs de Madrid treballen des de dimecres donant suport als familiars i amics de les víctimes, a més dels professionals dels serveis socials madrilenys i dels 19 equips de resposta immediata a emergències (ERIE), integrats per psicòlegs, sanitaris i treballadors socials voluntaris, que ha enviat Creu Roja.
Carme Alimbau, psicòloga lleidatana de la Creu Roja, va arribar ahir mateix a Madrid, on a primera hora de la tarda va agafar el relleu dels seus companys al pavelló d’Ifema, on encara hi havia familiars pendents de la identificació dels cossos. “La majoria ja saben que el seu familiar ha mort, però els queda tot el procés de la identificació, que serà llarg i complex”, va alertar la psicòloga. La tasca dels professionals és, tal com ells repeteixen, “acompanyar en el dolor”. Acompanyar els familiars –explica Alimbau– “vol dir escoltar-los i ajudar-los a expressar sentiments i emocions, però també vetllar perquè tinguin resoltes necessitats tan bàsiques com disposar d’una ampolla d’aigua o un telèfon”.
Els psicòlegs desplaçats a Ifema fan la atenció d’urgència, però, malgrat que les primeres hores posteriors a la tragèdia “són duríssimes”, la tasca més difícil “arribarà després”, adverteix Alimbau. Molts familiars encara es troben en situació de xoc. “No acaben de ser conscients de la magnitud del que ha passat, perquè el cervell no digereix les coses de cop”, explica aquesta experta.
Carme Alimbau recorda que, malgrat la duresa dels fets, els familiars de les víctimes han d’acabar sent capaços d’utilitzar els seus propis recursos –bàsicament la xarxa de familiars i d’amics– per tirar endavant. “No són malalts, són persones que han patit una desgràcia molt forta, però que, tard o d’hora, hauran de prendre el control de la situació i decidir coses pel seu compte”, explica.
El procés d’identificació dels cossos és especialment dur. En molts casos no es pot fer una identificació física, ja que molts cadàvers estan carbonitzats. Tant si és possible fer-la com si es fa a través d’objectes personals, els psicòlegs han de preparar els familiars per a una experiència molt dura. Un cop els familiars poden endur-se el cos i fer l’acte de comiat oportú, comença el dol.
Almenys sis famílies senceres van morir a causa de l’accident de l’avió de Spanair. Tots els membres d’una família de La Guardia (Jaén), una parella de 36 i 34 anys i la filla de 6, van morir. També els cinc integrants d’una altra família resident a Las Palmas, inclosos els tres fills, de 12, 10 i 4 anys. Els quatre membres d’una altra família de Baviera (Alemanya), els pares i dos fills, també van perdre la vida a Barajas.
“Ho he perdut tot”, es lamentava Antonio Domínguez, pare de dues noies, de 14 i 19 anys –aquesta última embarassada– que viatjaven a l’avió sinistrat de tornada a casa. Les germanes no van sobreviure a l’accident, com tampoc ho va fer el primer fill de la més gran. També desfeta es mostrava la vídua d’un dels passatgers, que recordava que el seu marit havia volgut baixar de l’avió abans de l’enlairament, però que no l’hi van permetre. “Amor, se me averió el avión”, va ser el missatge que la dona va rebre al mòbil. Ella, preocupada, va trucar al seu home per demanar-li que baixés de l’avió, però no va ser possible.
I, enmig de desenes d’històries tristes, algun miracle, fruit de la casualitat, del destí o de l’atzar. “El meu marit ha tornat a néixer”, afirmava l’esposa d’un supervivent a l’hotel Auditorium de Madrid, on s’allotgen familiars de les víctimes. “Ha sigut un miracle, només té alguna cremada i està esperant per ser operat de fractures de fèmur i turmell”, explicava la dona.
Canvis d’última hora
Però la sort juga a dues bandes i mentre a alguns els ve de cara, com als dos adolescents de 13 i 14 anys que havien d’agafar l’avió accidentat per tornar a casa i que, finalment, van canviar de vol, a d’altres els traeix vilment. És el cas del militar canari de 27 anys que anava a passar uns dies amb la família i que, a última hora, va agafar el vol equivocat. “El meu fill tenia bitllet per a un vol anterior d’Air Europa, però el va canviar per volar una mica més tard. Va ser una fatalitat”, es lamentava el pare de David Caballero.
Entre els 19 supervivents hi ha tres nens, d’11, 8 i 6 anys, per als quals no serà fàcil fer front als fets i a la nova realitat. El petit Alfredo Acosta Mendiola, de Torralba de Calatrava (Ciudad Real) està ingressat a l’Hospital Niño Jesús. Si existissin els miracles el seu cas en seria un: va sortir de l’accident amb només una fractura lleu en una cama. Tot i això, la catàstrofe l’ha deixat orfe de pare, mentre que la seva mare –una de les últimes ferides a ser identificada– està ingressada a l’Hospital Ramon y Cajal, en coma i amb múltiples contusions. Ahir, el pronòstic de la dona, de 45 anys, era molt greu.
Una altra menor supervivent, una nena d’11 anys que està a l’Hospital La Paz, amb fractura oberta de fèmur, va rebre ahir la visita del bomber que la va rescatar. “Està totalment desorientada, no es queixa ni parla”, va explicar Francisco Martínez. Després de l’accident, el bomber va recollir la nena de mans de la seva mare, que també viatjava a l’avió. La dona demanava amb insistència que rescatessin primer la filla. L’estat de la petita és greu però estable, mentre que de la mare no se’n sabia res fins ahir.
L’endemà de l’accident sortien a la llum els plans personals de cadascun dels passatgers. Projectes quotidians com els que milers de ciutadans es plantegen cada dia i que haurien quedat en la intimitat si no hagués sigut pels terribles esdeveniments. Una parella jove viatjava amb el seu nadó de només tres mesos i el germà del noi per celebrar el bateig del petit a Las Palmas el cap de setmana que ve. Havien passat uns dies amb els avis a Calzada del Coto (Lleó), el poble d’on prové la família i on, qui els ho havia de dir, seran enterrats d’aquí a pocs dies.
La consternació generalitzada va ser especialment punyent en alguns petits municipis de l’Estat que han perdut diversos veïns en l’accident. És el cas del poble de San Bartolomé de Tirajana, a Gran Canària, on residien almenys tretze de les víctimes mortals, inclòs el regidor de Cultura. Les escenes de dolor es van succeir entre els 500 veïns que es van congregar al pati de la Casa de Cultura del poble, on van guardar cinc minuts de silenci en memòria de les víctimes. “És un dia de dolor profund, no sortim de l’estat de xoc”, va declarar l’alcaldessa del municipi, María del Pino Torres.
Orfes en dos mesos
A Toro (Zamora) van perdre dues veïnes molt conegudes a la localitat, la dona i la germana del president d’una empresa local on treballen 400 persones del poble. Les víctimes anaven a Canàries per visitar l’oficina que la companyia havia obert a les illes. Es dóna la fatal circumstància que la germana de l’empresari, Julia Fernández Manso, havia quedat vídua feia tan sols dos mesos. “Deixa dos nens petitons”, va explicar una veïna.
Dolor, estupor, incredulitat, tristesa, ràbia, estrès... Multitud de sensacions i d’emocions sorgeixen i es barregen a l’hora de fer front a la pèrdua sobtada dels éssers estimats, especialment en una catàstrofe d’aquestes dimensions. Més de 50 voluntaris del Col·legi de Psicòlegs de Madrid treballen des de dimecres donant suport als familiars i amics de les víctimes, a més dels professionals dels serveis socials madrilenys i dels 19 equips de resposta immediata a emergències (ERIE), integrats per psicòlegs, sanitaris i treballadors socials voluntaris, que ha enviat Creu Roja.
Carme Alimbau, psicòloga lleidatana de la Creu Roja, va arribar ahir mateix a Madrid, on a primera hora de la tarda va agafar el relleu dels seus companys al pavelló d’Ifema, on encara hi havia familiars pendents de la identificació dels cossos. “La majoria ja saben que el seu familiar ha mort, però els queda tot el procés de la identificació, que serà llarg i complex”, va alertar la psicòloga. La tasca dels professionals és, tal com ells repeteixen, “acompanyar en el dolor”. Acompanyar els familiars –explica Alimbau– “vol dir escoltar-los i ajudar-los a expressar sentiments i emocions, però també vetllar perquè tinguin resoltes necessitats tan bàsiques com disposar d’una ampolla d’aigua o un telèfon”.
Els psicòlegs desplaçats a Ifema fan la atenció d’urgència, però, malgrat que les primeres hores posteriors a la tragèdia “són duríssimes”, la tasca més difícil “arribarà després”, adverteix Alimbau. Molts familiars encara es troben en situació de xoc. “No acaben de ser conscients de la magnitud del que ha passat, perquè el cervell no digereix les coses de cop”, explica aquesta experta.
Carme Alimbau recorda que, malgrat la duresa dels fets, els familiars de les víctimes han d’acabar sent capaços d’utilitzar els seus propis recursos –bàsicament la xarxa de familiars i d’amics– per tirar endavant. “No són malalts, són persones que han patit una desgràcia molt forta, però que, tard o d’hora, hauran de prendre el control de la situació i decidir coses pel seu compte”, explica.
El procés d’identificació dels cossos és especialment dur. En molts casos no es pot fer una identificació física, ja que molts cadàvers estan carbonitzats. Tant si és possible fer-la com si es fa a través d’objectes personals, els psicòlegs han de preparar els familiars per a una experiència molt dura. Un cop els familiars poden endur-se el cos i fer l’acte de comiat oportú, comença el dol.
Notícies relacionades
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.