Els humans van portar peix als llacs pirinencs

Com a mínim des de l’època visigòtica (s.VII), els pastors ja pescaven peixos als llacs pirinencs, peixos que havien portat els mateixos humans des d’altres llocs, perquè se n’han trobat proves a l’estany Redon, a 2.240 metres d’altura, on, evidentment, els peixos no van arribar per si mateixos.

És la conclusió d’un estudi liderat per Elena Fagín, investigadora del Creaf, i Jordi Catalan, investigador del CSIC al Creaf, que s’acaba de publicar a Nature Communication. La recerca reforça la idea que la regió pirinenca tenia zones de pastura que els habitants de l’època feien servir per al bestiar i, probablement per complementar l’alimentació, hi van portar peixos per poder pescar. La investigació revoluciona el coneixement que es tenia de l’activitat als Pirineus tenint en compte que els documents històrics no informen de la pesca als estanys d’alta muntanya europea fins als segles XIV i XV. Que, ara, s’hagi trobat en el segle VII el primer rastre de l’existència de peixos a l’estany Redon no vol dir que la seva presència provocada pels humans no pugui ser anterior en altres estanys europeus.

“Els peixos no tenen manera d’accedir als estanys d’alta muntanya i només poden arribar allà si algú els hi porta, així que la seva presència és un indicador d’intencionalitat i d’activitat humana”, explica Fagín, autora principal de l’article.

Els documents dels segles XIV i XV detallen drets de pesca i comerç existents a l’edat mitjana als llacs de muntanya, però el rastreig dels sediments de l’estany Redon ha permès “anar molts més anys enrere, quan no hi havia cap documentació”, hi afegeix Fagín per explicar que la investigació també ha confirmat que la població de peixos del llac va ser constant al llarg dels anys malgrat els canvis en el poblament humà de la zona. La població de peixos només hauria sofert canvis per la variació climàtica d’èpoques molt fredes o caloroses.

L’equip ho ha descobert rastrejant la història amagada en un testimoni de sediment de l’estany de la Val d’Aran que abasta 3.300 anys d’antiguitat en només 30 centímetres. Tot i que els sediments no conserven bé l’ADN dels peixos, que habitualment es perd, els investigadors han pogut fer la descoberta analitzant el dels paràsits dels peixos, que sí que estava ben preservat. A més dels paràsits, la investigació també ha analitzat els pigments fotosintètics presents al sediment. La presència de peixos coincideix amb la major activitat fotosintètica de l’estany, un fet que podria explicar-se per l’augment dels ramats d’ovelles en aquella època, que haurien erosionat el terreny aportant més nutrients a l’aigua de l’estany, apunta Marisol Felip, coautora de l’estudi des del Creaf i la UB.