“El camí més fàcil per guanyar vots és culpar de tot els immigrants”

Pel que fa al tractament als mitjans de comunicació, la cosa sí que és cert que s’ha relaxat una mica. Cal tenir present que abans del 2015 els manters no teníem veu, i quan els mitjans parlaven sobre el top manta el nostre punt de vista senzillament s’ignorava. Ara, però, tots saben que hi ha una veu, la del sindicat, que aporta aquesta visió dels manters sobre les condicions en què es troben, les dificultats i amenaces que reben o els tòpics que encara pesen sobre la venda ambulant.

La situació és igual, o fins i tot pitjor, que la que hi havia abans. Tan bon punt va prendre possessió, el govern del senyor Collboni va fer unes primeres declaracions que van ser sobre la venda ambulant, i va ser així tenint en compte els problemes que hi havia, i encara hi ha, a Barcelona de gent dormint als carrers o del preu dels lloguers que està provocant que molta gent hagi de marxar fora perquè no els pot pagar. Però tot i aquests problemes, o d’altres, el primer objectiu del nou alcalde era perseguir els manters. I va ser una decisió molt sorprenent i que ningú s’esperava, ja que pensàvem que tindria altres plans més enfocats a afavorir la justícia social.

Els comerciants són més conscients que ara mateix el seu gran problema són aquelles grans plataformes en línia on pots entrar i comprar pràcticament tot el que vulguis. Per tant, en lloc d’assenyalar un venedor ambulant que porta una manta a l’esquena, potser seria millor per a ells rumiar com fan front a això, a aquestes pàgines on qualsevol persona pot comprar gairebé de tot. I crec que ja són conscients que això és l’amenaça més gran que hi ha per al comerç. Però nosaltres som la part més feble de la baula, la que està més a baix de tot d’una escala, i que per tant és la més fàcil d’atacar. Perquè lluitar contra aquestes grans plataformes ja entenc que és molt difícil. Molt. Perquè són autèntics gegants, i no sé si fins i tot els governs estan en disposició de poder lluitar-hi. I tot això els comerciants ho saben.

Quan vam constituir el sindicat, ja teníem al cap la idea de crear una empresa que servís, sobretot, per ajudar totes les persones que integren el col·lectiu. Perquè un dels principals problemes que tenim quan arribem aquí és el de poder inscriure’ns al padró, i el de la regularització després. I sabent això, que el gran maldecap és aconseguir un contracte de treball, per això vam decidir fer aquest pas, constituir una cooperativa per contractar persones que es troben en una situació anomenada irregular perquè puguin regularitzar la seva situació.

A banda de la botiga que hi ha al carrer d’en Roig, també tenim un taller on cosim tota la roba de Top Manta, fem el patronatge i la impressió. Des d’aquí també fem els enviaments a fora. Ara som una quinzena de treballadors.

Ja ens agradaria que fos així, però de fàcil no ho és.

Per començar perquè formar algú és un procés que costa molts diners. I això ens dificulta el camí com a projecte. De tota manera, i malgrat aquests impediments, ja hem aconseguit regularitzar la situació de moltes persones i sí que tenim al cap la idea d’ampliar en algun moment el projecte, que no sigui només vendre samarretes i prou. Volem donar cabuda a altres oficis, perquè la comunitat és àmplia i volem que aquestes persones puguin ser emprenedores i acompanyar-les en el procés per poder ser-ho. Però pas a pas.

D’entrada, s’ha de dir que molta gent creu que això neix d’una col·laboració amb el club, però no és així. Darrere d’aquest lema s’hi amaguen moltes històries. Molts dels que agafaven els cayucos deien això per reforçar la seva valentia, “Barça o mort”, per expressar que la seva voluntat era arribar a Barcelona o morir en l’intent. I la nostra idea a l’hora de fer la samarreta era reforçar aquesta valentia de voler-se enfrontar a totes les dificultats que es poguessin trobar en el mar, de camí cap aquí.

Als polítics europeus sembla que se’ls n’hagi anat l’olla. No saben què fer i com gestionar la immigració. La creació de les fronteres no es va fer només per impedir l’arribada d’immigrants, sinó que ha estat un instrument per retardar la mateixa construcció d’Àfrica. En certa manera, ha estat una tàctica perquè els joves africans no s’impliquessin amb el seu continent a partir de la idea que podien arribar a Europa per poder-se construir un futur. En realitat, però, el que acaba passant és que acabem perdent el nostre temps i tota la nostra joventut en el camí, perquè hi ha persones que poden arribar a tardar cinc o deu anys per arribar aquí, i quan ho fan potser en passen cinc o deu més abans de regularitzar la seva situació. I si algú perd 10, 15 o 20 anys en el camí, quant temps li queda per fer-se un futur? Però davant d’això, també està aflorant una nova realitat, la de l’Àfrica que està recuperant els seus recursos naturals, com per exemple en els casos del Níger, Burkina Faso, Mali o el Senegal, on hi ha projectes que han arribat al poder que estan treballant molt per donar treball i perspectives als joves, i alhora valorar la saviesa que emana de la tradició africana. I això farà canviar el paradigma en relació amb l’estratègia que ha posat en marxa la Unió Europea respecte a la immigració.

El camí més fàcil per guanyar vots és assenyalar un immigrant i culpar-lo de tot, més que no pas asseure’s i pensar un projecte estructurat per poder desenvolupar un país. I com que és el més fàcil, és el que fan.

És una mica preocupant, per no dir molt, perquè a més veiem que la societat és cada vegada més passiva. Abans de la pandèmia, teníem una societat que sortia al carrer, que reivindicava, lluitava i, en general, tenia consciència. A Barcelona ara hi ha molt poques manifestacions. I abans, cada dissabte o diumenge n’hi havia. Les societats s’han anat tornant cada dia més passives i per això també estan augmentant els discursos d’odi i el suport als partits de dretes.

El nostre projecte té dues línies de lluita, la sindical i la creativa. Aquesta última és la que es plasma en la nostra línia de roba, i es veu per exemple en els lemes de les samarretes. Pel que fa a la pota sindical, participem en totes les lluites que podem en l’àmbit nacional o internacional, i davant d’aquest auge dels discursos d’odi que fan molts partits de dretes, volem aportar el nostre granet de sorra per lluitar contra l’auge del racisme, la discriminació o la pujada que estan experimentant aquestes formacions de dretes aquí a Barcelona. Perquè abans era difícil que aquesta mena de partits tinguessin ni tan sols representació en un ajuntament com el de Barcelona i ara mateix estan competint amb els partits d’esquerres. Volem ajudar a despertar la consciència social perquè la gent torni a animar-se a lluitar contra aquests discursos d’odi, i veiem que l’esport és el millor mitjà per unir les persones. I per això hem pensat que una cursa pot ser un bon instrument de mobilització.

A banda de ser un acte públic de denúncia contra el racisme, aquesta cursa també vol alertar de totes les dificultats que trobem els immigrants com a col·lectiu aquí a Barcelona. I això, és clar, també hauria de servir per pressionar el govern estatal per tirar endavant aquesta regularització, que sorgeix d’una ILP, i que és veritat que ara mateix està com adormida al Congrés. I és molt necessària, perquè ara hi ha requisits per regularitzar la situació d’un immigrant que molts no poden complir. I per això fa falta una regularització extraordinària, perquè moltes d’aquestes persones que porten aquí més de deu anys, i que no compleixen aquests requisits, puguin tenir la possibilitat d’entrar-hi.

Apuntar-se a un curs és com fer-ho a una cursa d’obstacles. Jo mateix ho he intentat, i és molt difícil. I no hauria de ser així, perquè per a una persona que no entén bé el català o no es defensa fent servir un ordinador, és molt complicat fer els tràmits. I el català no és només una llengua per a la gent d’aquí, és una llengua per a tota la humanitat i, per tant, tothom l’ha de poder aprendre. I nosaltres el necessitem per poder comunicar-nos.

Hem tingut alguna reunió i se’ns ha dit que es faran coses per fer-ho més fàcil. A mi m’agradaria saber català, per poder-me comunicar, però de fet a mi m’agradaria saber totes les llengües possibles, perquè el que volem és integrar-nos.