Les polítiques de gènere atansen més la igualtat a la família que l’estatus econòmic

Les polítiques i institucions favorables a la igualtat de gènere són més efectives que el desenvolupament econòmic per reduir les desigualtats entre homes i dones dins de les famílies, segons un estudi de la Universitat Pompeu Fabra (UPF). La recerca examina com els rols i els estatus dels pares i les mares durant l’adolescència dels seus fills influeixen en els seus assoliments en l’edat adulta.

L’estudi analitza tres mecanismes que intervenen tant en la transmissió de l’estatus social per part dels progenitors com en la seva recepció per part dels fills: les tasques que fa la mare a la llar, la influència de la feina del pare i les relacions de poder en la parella quan la mare té un estatus superior al del pare.

L’estudi utilitza una anàlisi longitudinal amb dades del 2005 de 21 països europeus, que es classifiquen en quatre tipus segons el nivell de desenvolupament econòmic i d’igualtat de gènere. A partir d’aquí, observa els canvis dins de cada país durant el període 1955 a 1991. El treball se centra en l’associació entre l’estatus socioeconòmic de vuit cohorts d’entrevistats de ciutadans de la UE d’entre 25 i 65 anys durant el 2005, que informen sobre els seus èxits educatius, laborals i ocupacions en aquell moment. També informen sobre les condicions familiars durant la seva adolescència, quan tenien 14 anys.

Una de les principals conclusions és la identificació d’una relació entre societats i contextos amb més igualtat de gènere i una menor reproducció intergeneracional de les desigualtats dins de la família: “El paper tradicional de les mares com a referents femenines podria estar transformant-se en contextos més igualitaris, afavorint l’empoderament de les filles”, segons l’autor de l’estudi, Jorge Rodríguez Menés, professor del Departament de Ciències Polítiques i Socials de la UPF.

Altres resultats mostren que el desenvolupament econòmic no s’associa significativament amb canvis en la transmissió de desigualtats de gènere. L’únic canvi rellevant és la disminució de l’efecte positiu que es detecta, en els contextos menys desenvolupats, pel que fa a la dedicació domèstica de les mares en els assoliments de les filles.

Rodríguez assegura que el vincle entre el rol domèstic de les mares i l’èxit de les filles que s’observa en societats més patriarcals disminueix en societats amb ideologies i institucions més igualitàries de gènere, possiblement perquè s’afebleix la socialització tradicional de les filles i les mares treballadores passen a ser referents.

L’estudi també detecta un descens en l’ascendència del pare amb relació a la mare en la transmissió de l’estatus ocupacional, però només en les societats amb major igualtat de gènere, no simplement en les més desenvolupades econòmicament. Aquesta igualació es produeix més per un descens de l’impacte positiu de l’estatus del pare sobre els fills en societats més igualitàries, que no pas per un augment del de les mares —ni tan sols sobre les filles—, malgrat la major participació laboral femenina, un fet que podria deure’s a la incorporació segmentada de les dones al mercat laboral en totes les societats.

L’estudi mostra que aquest efecte equilibrador va ser més evident en societats que van donar suport tant a la igualtat de gènere com a la socioeconòmica i que van experimentar nivells més alts de mobilitat social, tant per a homes com per a dones.

L’autor destaca també que les diverses situacions socioculturals i rols de les parelles dins de les famílies afecten el creixement dels seus fills. I és que les noies observen i aprenen dels models de les seves mares, acceptant “sacrificis i frustracions”, mentre els nois “normalitzen aquestes dinàmiques si les veuen en les seves mares. “Això reprodueix un patró patriarcal que s’autoperpetua”, diu Rodríguez. Per això, les societats en què les mares gaudeixen d’igualtat de condicions amb els pares creen entorns familiars més saludables i generen “fills més feliços i autònoms, especialment les filles”.