Aprovar l’examen de la vida

El diàleg intergeneracional és el motor que mou el món: sense les experiències compartides, sense respecte mutu, sense la confiança en qui t’ha precedit i en qui et segueix, la roda no funciona. Per això són tan importants actes com el que es va dur a terme dijous a la tarda a Girona, a l’escola FEDAC Sant Narcís. La presentació del llibre Sigues el canvi que vols veure al món, de Joan Surroca, es va convertir en una conversa entre ell i una estudiant dels cicles formatius del centre, Nora Domens. Tots dos comparteixen el mateix esperit de voler millorar la societat en què vivim, amb quatre dècades de diferència d’edat: l’autor –que ha estat professor, museòleg i incansable activista per la pau– acaba d’entrar a la vuitantena i proclama orgullosament que serà la millor etapa de la vida perquè també ho ha estat l’anterior.

En l’acte, a partir d’un qüestionari molt ben organitzat, la Nora va traient l’entrellat del que significa aquest nou llibre d’un activista que sempre ha intentat, en paraules de Pere Casaldàliga, posar el seu gra de sorra per “humanitzar la humanitat”. El que vol, precisament, és encomanar als més joves aquesta determinació, en un moment en què sembla que ells s’amaguin perpètuament darrere de les pantalles mentre els adults aixequen un mur de retrets.

En Joan –em permeto tractar-lo amb familiaritat perquè va ser el millor professor que vaig tenir quan estudiava a l’institut Santiago Sobrequés, a mitjans dels anys vuitanta– destil·la una envejable il·lusió pel futur i confia plenament que els joves d’ara en podran construir un de millor.

“Tothom té un tresor a dins, no hem de dir mai a ningú que no serveix per a res”, insisteix durant la xerrada. Amb el seu llibre el que vol és fer reflexionar, sense adoctrinar i sense imposar, de manera senzilla, amb exemples i propostes. “Suspendre una assignatura ens pot semblar terrible, però el que realment hem de buscar és aprovar la vida”, apunta. Tot i que porta la paraula “joves” al títol, el cert és que aquesta guia és perfecta, del tot necessària, per a qualsevol persona que es preocupi mínimament pels altres. Tracta de temes com la gestió del temps, el decreixement, la convivència, l’ecologia, la cultura de la pau... Tot plegat per acabar amb reflexions i preguntes en relació amb la democràcia i la igualtat. “La democràcia és imperfecta perquè no hi ha res perfecte en aquesta vida. Però no l’hem de criticar, el que hem de fer és intentar millorar-la”, manté, insistint que no hi ha democràcia sense igualtat econòmica, de poder i de prestigi.

Quan la Nora li pregunta què podem fer cadascú de nosaltres, en Joan desplega la seva innata humilitat recordant l’epitafi que hi ha a la tomba de l’excanceller alemany Willy Brandt (1913-1992), premi Nobel de la Pau per haver apropat posicions amb la Unió Soviètica durant la Guerra Freda. Aquestes últimes paraules són tot un catàleg d’intencions: “Ho he intentat.” Es tracta precisament d’això. “Jo, que ja soc una persona d’edat, cada dia intento fer cent coses noves que semblen impossibles. I potser només una em surt bé. No hem de tenir por al fracàs”, afirma en Joan. I precisament perquè no té aquesta por explica que amb la seva dona, la Núria, han demanat cita oficial per poder veure Pedro Sánchez. “Potser ens la dona, coses més rares s’han vist”, ironitza. L’objectiu: explicar-li que augmentar la despesa en defensa no garanteix la pau, “sinó que ens matem més ràpidament”, i que seria molt millor fer obligatòria a les escoles una assignatura de desobediència civil. “Si ens envaís Rússia, que no ho farà, si tota la ciutadania fes resistència pacífica, en quaranta-vuit hores s’acabaria la invasió”, manté.

En qualsevol cas, recorda que per aprovar la vida el que cal és reconèixer els errors, fer les paus amb un mateix i amb els altres. “Els humans no som àngels ni bèsties, ens movem en aquesta ambigüitat”, remarca, defensant la generositat com una de les fórmules no només per aprovar, sinó per arribar a la matrícula d’honor. En aquest punt de la conversa la Nora fa la gran pregunta –“Podem ser feliços en un món que constantment ens desmoralitza?”– concretant que alguns paràgrafs de Sigues el canvi que vols veure al món li han recordat un dels seus autors preferits, Albert Camus.

Aquesta referència entusiasma en Joan. “Veieu com sí que podem confiar en la gent jove!”, exclama adreçant-se al públic. I després d’elogiar l’obra de l’autor francès, concreta algunes idees entorn de la necessitat de mantenir un esperit positiu però crític, amb tothom, també amb els que pensen igual. “El gran problema que tenim és que ens volen estúpids, pensant que no hi ha res a fer i que no podem canviar res. Això és un gran error. El sistema s’encarrega de robar-nos el temps per a la reflexió, ens té anestesiats, i tot just ara estem a la sala de recuperació i cal que ens anem despertant”, insisteix.

Segons Joan Surroca, estem en el tercer gran moment de canvi de la humanitat. El primer va ser el neolític (amb l’adopció de la ramaderia i l’agricultura), el segon el que es coneix com a era axial (entre el 800 aC i el 200 aC, quan van sorgir grans sistemes filosòfics) i aquest tercer, l’actualitat, és el gran pas del món analògic al digital.

“A mi, que soc de la generació silenciosa, m’hauria agradat ser de la generació Z, per tot allò que ara teniu a l’abast. Ara bé, també és cert que amb tantes opcions a vegades costa saber triar”, argumenta. I d’aquí surt una altra de les preguntes de la Nora, concretament sobre què pensa de les xarxes socials. “No soc partidari de prohibir res, però sí de seguir una bona dieta. Els joves han de tenir moltes fonts d’informació i molt diverses, per no caure en el parany de la manipulació”, conclou.