“El Maresme va acollir uns 8.000 refugiats durant la Guerra Civil”

Fa molts i molts anys que em dedico a estudiar els refugiats de la Guerra Civil. Vaig començar fent un treball sobre un altre tema a l’espai natural dels Gallecs, a Mollet del Vallès, i hi havia una part que s’havia d’estudiar que tractava sobre els desplaçats per culpa del conflicte bèl·lic. Seguíem el dietari d’una persona que ho escrivia tot amb precisió i cada dia. Era un home molt actiu que s’encarregava de repartir el pa per totes les masies. Allà vaig descobrir que tots els refugiats eren de Pina de Ebro i me n’hi vaig anar. Quan hi vaig ser vaig tenir l’oportunitat de parlar amb la gent gran del poble, d’entre 70 i 80 anys, que volia compartir amb mi la seva experiència. Perquè a Pina de Ebro els van evacuar a tots! Va ser el primer poble que els van obligar a marxar perquè la columna Durruti estava al costat i ben a prop els falangistes. Era un perill i les autoritats van decidir que sobretot els infants havien de marxar, juntament amb els dels pobles veïns. Aquella gent va ser repartida en molts pobles de Catalunya, principalment a la demarcació de Girona. A partir d’aquí el meu interès pels refugiats s’ha anat incrementant amb el temps, perquè quan t’endinses en les històries personals d’aquella gent quedes atrapada. A alguns d’ells, arribar a territori segur els va costar més d’un any. Alguns van sortir de Guipúscoa, van passar a Biscaia, Santander i van acabar a Astúries i des d’allà van agafar el vaixell per anar a França i de França a Catalunya. Els infants refugiats bascos són els més ben documentats, perquè pel fet d’anar amb vaixell i sense la supervisió d’un adult calia que tinguessin molt ben ordenats els papers.

El Maresme va ser un territori molt ric a principis del segle XX i disposava d’una zona on el turisme burgès d’estiueig havia fet construir grans mansions, amb molta capacitat. A més, era el lloc on s’havia inaugurat la primera línia de tren de la península i, per tant, estava molt ben comunicat. En el moment de començar la guerra molts d’aquests propietaris benestants van fugir i les cases van quedar buides o només hi vivien els criats. Caldes d’Estrac, vila termal, amb la casa del marquès de Comillas o la casa Nadal, n’és un bon exemple. Eren espais tan grans que quan es van començar a organitzar les colònies d’infants hi van poder encabir com a mínim 60 infants. Infants que fugien de l’horror d’una guerra i que aquí es van trobar una llar, al costat del mar o de la muntanya i on podien seguir els seus estudis.

Hi havia dues maneres. Principalment van ser evacuats i d’aquests en tenia constància oficial el govern de la República. Després hi havia els que marxaven per compte propi arreplegant les quatre coses que tenien i fugint a peu o en carro. D’aquests hi ha molt poca informació, perquè ningú els controlava. En el primer cas només podien ser evacuats les dones, els infants i els avis, perquè els homes d’entre 18 i 20 anys ja eren cridats a files defensant el front. A Madrid, d’on va sortir molta gent des de l’inici de la guerra, un cop els bombardejaven i es quedaven sense casa l’únic que els quedava era agafar el tren i marxar cap a Barcelona o València, que eren les úniques zones republicanes amb una certa pau. Bé, una pau relativa perquè aviat van començar els bombardejos contra les zones civils.

Les persones que arribaven ho feien generalment en família i quan es quedaven a un poble els havien de repartir. En aquell temps les unitats familiars eren molt més grans que les actuals i et podies trobar perfectament nou persones d’un mateix grup que s’havien d’encabir entre la gent local. Al Masnou, per exemple, tenim constància que totes les cases van haver d’acollir un refugiat o més d’un. Altres municipis van ser més flexibles i s’intentava evitar que una mare se separés dels fills petits, per exemple.

Normalment venien en grups sencers, tots junts i sense barrejar, provinents d’escoles o orfenats i acompanyats dels mestres i professors que se’n feien càrrec. El concepte era que marxaven de colònies, encara que fos en unes circumstàncies ben tristes. Les grans cases triades els oferien contacte amb la natura i continuar amb la seva educació d’una manera molt activa. Des del començament es van seguir tots els preceptes del Consell de l’Escola Nova Unificada (CENU), que depenia del Departament d’Ensenyament de la Generalitat i que havia institucionalitzat una pedagogia basada en la igualtat, la gratuïtat i en el laïcisme. S’entenia que les colònies eren entitats educatives integrals, que mantenien aquesta educació les 24 hores del dia i en tots els aspectes de la convivència. El Maresme va ser un centre importantíssim de recepció de colònies. Gairebé tots els pobles en van acollir, però algunes van tenir més ressò mediàtic, com ara les de Caldetes.

La colònia Caldetes la patrocinava Ràdio Barcelona i, per tant, se’n parlava cada dia en l’espai Colònia Infantil Ràdio Barcelona que buscava recaptar diners per subvencionar-la. D’altres també van ser més conegudes perquè se’n van fer molts reportatges als mitjans escrits de l’època, com ara la colònia Mèxic d’Arenys de Munt. Aquestes fotos s’utilitzaven per buscar el suport econòmic, fins i tot a l’estranger. Eren l’evidència de com s’invertia en els infants i on es destacava que eren nens i nenes feliços i ben cuidats, amb gent que es preocupava també de la seva salut física i emocional.

Depenia de la ubicació, perquè al Maresme tenim diferents escenaris. En el cas de Caldetes, les cases amb infants eren al centre i el contacte era més habitual. També cal tenir en compte un aspecte que va ser controvertit. A l’inici, amb l’arribada dels primers refugiats, la gent acollia a casa voluntàriament les famílies. Els primers contingents es repartien segons una llista on s’apuntava qui estava disposat a obrir casa seva. Catalunya, amb una població d’uns quatre milions d’habitants, va arribar a acollir un milió i mig de refugiats. Per tant, hi va haver un moment que la bona voluntat no era suficient i des del govern republicà es va obligar els municipis a acollir refugiats fins al 10% de la seva població.

Hi havia dues formes de compensar l’esforç d’acollir. Les colònies al principi les mantenien unes entitats, que eren les que les havien creat, però després d’uns mesos van aparèixer les dificultats per mantenir el suport econòmic i veient que la cosa anava per llarg hi va haver diferents associacions que es van unir. A Argentona, per exemple, la colònia Espartaco a la casa Garí la van començar els ferroviaris de la CNT i després es va haver d’associar amb la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), que recaptava diners a tot el món. Pel que fa als particulars que tenien gent a casa seva, la Generalitat els donava dues pessetes diàries per al manteniment. Malauradament, això va començar tard i va acabar d’hora. No va ser durant tota la guerra.

Com a mínim hauríem de parlar d’unes 8.000 persones. Hem de pensar que la gent del Maresme també estava a la rereguarda i tenia molts problemes de subsistència. Mantenir refugiats es va convertir en una càrrega afegida i a vegades la situació es va tensar. Que per obligació et toqués omplir dues o tres boques més no era fàcil. Havies de buscar més menjar, havies de compartir el poc que tenies, havies de parlar en castellà... En termes generals, jo crec que la població catalana va ser molt solidària, molt humanitària, i això ha quedat completament silenciat. El meu missatge principal, quan vaig de poble en poble fent aquestes investigacions i després fent les presentacions dels llibres, és posar en valor tot allò de bo que va fer gent anònima i traslladar als seus descendents l’agraïment que no se’ls va donar en vida.

El silenci és protector, perquè havien perdut i no sabien si aquell gest humanitari els podia passar factura. De la guerra, tampoc no se’n parlava a casa, principalment per no implicar els nens. Com menys sabessin, menys problemes tindrien i menys els podrien perjudicar.

Sí, sí, aquí mateix, a Vilassar de Dalt, tenim dos casos emblemàtics de persones que van decidir refer la seva vida lluny d’on havien nascut. Cruz Carbonell no sabia on era la seva família i no la va poder buscar perquè era un nen. Quan es va haver de fer el carnet d’identitat i va cercar documentació va veure que provenia del nord, d’un poblet a prop de Sant Sebastià. Es va retrobar amb els seus el 1945, però havia marxat el 1936 i la seva vida ja era a Catalunya. Va haver de decidir què feia i va triar quedar-se a Vilassar de Dalt, que la sentia com a casa seva. Era una decisió molt cruel que no li tocava pas a un nen. La guerra converteix els nens en adults. Un altre infant que va arribar amb nou anys amb la seva germana sabia perfectament que tenia la seva família a Madrid, però la gent que el va acollir el considerava com un veritable fill. Aquest sí que va tornar a Madrid i després d’un temps va dir als seus pares biològics que marxava altre cop a Catalunya. Va tornar i els seus descendents encara viuen a Vilassar de Dalt.

Sens dubte la falta de documentació. Hi ha ajuntaments que estan perfectament organitzats i que tenen els seus arxius en ordre, perquè s’han conservat. D’altres no tenen res. Com podem saber alguna cosa dels refugiats d’aquests pobles en què no hi queda documentació? Doncs és molt entretingut perquè has de mirar, per exemple, les receptes del farmacèutic on constava el nom del malalt i les despeses en medicines que els pagava l’Ajuntament i aquest havia d’enviar-ho al govern per poder recuperar els diners. És una feina molt de formiga, molt laboriosa i molt lenta, però molt emocionant. Sobretot quan acabes coneixent històries personals. Quan vaig començar a Pina de Ebro una de les primeres persones amb les quals vaig poder parlar era una dona que es dia Petra i que al principi vaig pensar que patia alguna demència perquè barrejava conceptes, deia frases en català i en francès, repetia noms de persones. Finalment, parant atenció em va explicar que recordava que havia estat en una casa on hi vivia una elefanta. Semblava impossible, però era real, perquè aquella dona va ser acollida a Barcelona per Joan Puig Elies, conseller de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona i president de la CENU que gestionava una colònia d’infants refugiats a la Granja Vella de Martí-Codolar. Martí-Codolar era un empresari que havia habilitat l’espai com a zoològic, el primer de Barcelona, i quan va esclatar la Guerra Civil la casa fou confiscada per la Generalitat. Tots els records d’aquella dona eren reals i ben reals.

En feien molts, de dibuixos, que els servien com a teràpia perquè hi reflectien sobretot imatges de bombardejos, d’avions. Aquí al Maresme hi va haver dos llocs principalment on es concentraven aquests dibuixos. Tant el matrimoni Brauner (brigadistes que van dirigir la Guarderia Elieselot Hermann, de Mataró) com Renée Lamberet (organitzadora de la colònia Espartaco, d’Argentona, amb nens oficialment acollits a Mataró) van fer servir la tècnica del dibuix per ajudar a fer que els infants s’alliberessin de les pors i els traumes. Hi havia molts infants a qui els costava verbalitzar les seves emocions i en canvi amb un quadern i uns llapis eren capaços de treure tot allò que portaven dins. La sortida de casa, la separació dels seus pares, els bombardejos, la passió per uns avions que admiraven i que al mateix temps els deixaven anar bombes que els podien matar... Era una forma de veure la guerra amb ulls de nen. En el cas de Renée Lamberet se’n va endur els dibuixos i aquest material es conserva en un apartat dels Arxius Nacionals de París.

Aquesta gent que ha estat expulsada del seu país per la guerra o altres conflictes són fruit d’una injustícia que va contra els drets humans. Però cal recordar que Espanya va inaugurar els atacs bèl·lics contra la població civil. La Guerra Civil Espanyola es va convertir en un camp d’entrenament per sembrar el terror i aconseguir obediència i els va sortir bé. Malauradament és un aprenentatge que s’ha repetit un cop i un altre. Palestina és el darrer gran exemple. L’objectiu no és altre que aniquilar, atacar la població civil sense més, sense justificació. Però en aquest país en vam ser els creadors.

No. No, perquè jo començo sempre les presentacions amb una frase del Walter Benjamin que diu: “Els avis estem esperant que els nets ens feu justícia.” I aquestes paraules són molt boniques, molt profundes, però és impossible que s’acompleixin. Impossible. Perquè els nets no tenen ni idea del que els va passar als avis. I per tant, aquesta desinformació ho esguerra tot. El Maresme ha fet coses per conservar la memòria històrica. Hi ha el premi Iluro, algunes publicacions periòdiques dedicades a la Guerra Civil, s’han fet reportatges... Però fa falta més i no tan sols al Maresme sinó a tot Catalunya i a tot Espanya. La Guerra Civil es deixa per als instituts i aquesta serà tota la informació que obtindran a segon de batxillerat i en un mes per preparar la selectivitat. Pràcticament ja no queden testimonis directes i és imprescindible fomentar les investigacions. Fa prop de 20 anys que vaig anar a Pina de Ebro i encara vaig poder entrevistar aquells nens i nenes a qui havien obligat a marxar de casa. Gent que havia deixat testimoni als seus descendents, alguns amb molta consciència que preservaven un llegat importantíssim.

És imprescindible vincular el nostre passat amb l’escola actual. Les aules són molt importants per explicar allò que va passar, per pensar-hi, per debatre i per reflexionar. Ho crec de debò. Caldria fomentar amb beques o amb ajuts la investigació, la recerca humana i social. I també caldria crear unes unitats didàctiques per als diferents cursos. Des de primària, any rere any, estudiar les diferents vessants de la guerra i complementar-ho amb exposicions, conferències i altres materials. Hi ha famílies que estan molt conscienciades i per tant els seus fills recullen aquesta informació i la interioritzen, però n’hi ha moltes més que no en tenen ni idea i s’acaba imposant l’oblit.