Truites a la matinada

Tinc la sen­sació que la pro­hi­bició de la venda de begu­des alcohòliques als menors a les bar­ra­ques de Fires és un fracàs, tot i estar con­vençut que les enti­tats han com­plert el pac­tat, amb ine­vi­ta­bles excep­ci­ons. Només calia fer un vol diven­dres, dis­sabte o diu­menge a la nit pels car­rers del cen­tre de Girona per veure que la majo­ria de joves por­ta­ven el beure a les mot­xi­lles o camu­flat en bos­ses de plàstic. Com­prat a la botiga o de casa estant, aquesta és la qüestió.

No puc dir res con­tra la cro­ada anti­al­cohòlica, perquè en filo­so­fia hi estem d'acord, mal­grat que embor­rat­xar-se una vegada per saber els estralls que pot cau­sar l'alco­hol en un mateix és una bona recepta. En moments d'eufòria per­dem la timi­desa i, amb alco­hol, la ver­go­nya.

Aquests dies sem­bla que la festa comenci i acabi a la Copa. Com a alter­na­tiva els pro­poso una ruta nostàlgica pels bars de nit (o no) que fa tres dècades van mar­car les nits giro­ni­nes. Molts han des­a­pa­re­gut, alguns s'han trans­for­mat i altres s'han adap­tat als nous temps, com ara L'Arc o Le Bis­trot. Par­lem d'uns anys en què les nits de dilluns a dijous Girona era un autèntic desert. La ruta es podia començar a can Pane­lla, avui ca l'Ivan, al cos­tat de la Casa de Cul­tura. Tan­ca­ven aviat, però sem­pre hi podies fer una tapa o un cigaló, al cos­tat de Mr. Knigth, un agra­da­ble i paci­ent pro­fes­sor d'anglès, o obser­var la tertúlia dels his­to­ri­a­dors Clara, Cor­nellà, Por­te­lla... Seguíem cap al Bar Plaça, avui lli­bre­ria del Bis­bat, lloc de tro­bada les nits de Muni­ci­pal. D'aquí sor­tien els iti­ne­ra­ris. El més pro­per cap a la popu­lar Trumfa d'en Mingo. Al car­rer Mer­ca­ders, hi havia Can Vicente, on tot­hom engan­xava coses al sos­tre. Als Qua­tre Can­tons, Los Cla­ve­les, on feien una bona truita de pata­tes, i L'Ange­lot i La Taverna del Vi. Es podia seguir per Balles­te­ries i anar de La Terra a La Lluna. Una opció potent era pujar la Força, a la taverna d'en Pedro, on feien les millors tapes ves­per­ti­nes (les diürnes, a can Boira d'abans), o una parada a Isaac el Cec, en temps d'en Tarrés. Si la nit es pre­sen­tava sal­vatge: can Julián (o cal Coix), amb els seus immi­llo­ra­bles mus­clos tigres i l'hor­rorós vi a gra­nel.

Avui, al car­rer Ciu­ta­dans ens hauríem de parar a El Cafè i, sobre­tot, a El Cer­cle, més per a noctàmbuls. L'altre camí menava al car­rer Nou del Tea­tre, que Sopa de Cabra va popu­la­rit­zar amb El car­rer dels tor­rats. Parada al petit Sal­sitxa, que havien regen­tat en Lluís i la Mari­ona, i també en Pua, avui jar­di­ner muni­ci­pal, o a Los Padu­les, un altre super­vi­vent, davant de La Penyora. I el Fre­acks, al cos­tat del Modern, un pub amb deco­ració déco, del qual recordo una cèlebre nit fent de cor al can­tant Jorge Céspe­des. Seguíem cap a Le Bis­trot, dels incom­bus­ti­bles ger­mans Vidal, en temps que encara venien absenta, o visitàvem al sem­pre sin­gu­lar Lluís de L'Arc. Si era l'estiu, impres­cin­di­ble pujar fins a l'Ender­rock, d'en Max Varés, un dels bars més encan­ta­dors de Girona.

D'efímera existència, el Pub Groc, a la pujada del Rei Martí. I al car­rer Sac­si­mort, el Cau del Llop de l'Albert, el rei de les trui­tes. A la plaça de la Inde­pendència, el Cucut, i el Revu­elta, un lloc per anar a curar les res­sa­ques de bon matí, si no havies pas­sat pel Núria. A la mati­nada, el millor eren les trui­tes a la fran­cesa que feia el sant baró d'en Tran­qui­lino (en des­co­nec l'epítet real), un home i una fines­tra de bar sense nom que obria de mati­nada en un car­rer a la zona de l'Hiper­cor.