Un Dalí centenari

Si diem que es diu Dalí, que Cadaqués ha estat molt impor­tant en la seva vida i que va néixer a prin­cipi del segle pas­sat pot­ser podem pro­vo­car alguna con­fusió. I tan­ma­teix totes les dades són exac­tes. És clar, però, que no es tracta del genial pin­tor Sal­va­dor Dalí i Domènech. Par­lem d'un parent seu que diu­menge, 2 de gener, va fer 100 anys: Josep Dalí i Pla. El grau de paren­tiu entre Josep i el pin­tor empor­danès és llunyà. Els seus res­pec­tius besa­vis eren cosins ger­mans. Mal­grat això, en Josep recorda en Sal­va­dor quan anava a esti­ue­jar a Cadaqués. El futur pin­tor pas­sava per davant de casa seva i aixe­cava la mà i el salu­dava amb un “ei, parent!”. Amb el temps, el per­so­natge excèntric es va anar men­jant la per­sona, però aquesta és una altra història.

Josep Dalí i Pla (mal­grat el segon cognom no té cap paren­tiu amb un altre empor­danès il·lus­tre, l'escrip­tor de Pala­fru­gell Josep Pla) em rep a casa seva, a Sarrià de Ter, i ja d'entrada em fa l'efecte de ser un home amb una mar­cada ten­dresa. El feli­cito per l'ani­ver­sari i m'ho agra­eix amb una abraçada i dos petons. D'entrada m'explica que fer 100 anys no li fa una il·lusió espe­cial. “Aques­tes coses van com van”, em diu. Li comento que se'l veu prou bé de salut. Ell torça el gest i m'enu­mera tots els mals físics que té i ha tin­gut. Digui el que digui, però, té el cap clar, la memòria afi­nada i encara es troba valent per anar a pas­se­jar una mica de tant en tant. En Josep va néixer a Cadaqués el 1911. El seu pare era sas­tre, però ell no va con­ti­nuar en el ram. Va fer-se fle­quer. Després de Cadaqués va viure a Gar­ri­gue­lla. I de Gar­ri­gue­lla va anar a tre­ba­llar a una fleca del car­rer Girona de Figue­res. Va dei­xar la feina quan l'exèrcit repu­blicà el va mobi­lit­zar per la guerra, el 20 de maig de 1938. El van enviar al front de Lleida. Les cir­cumstàncies van fer que el cap­tu­res­sin els naci­o­nals i l'empre­so­nes­sin a Deusto. Gràcies a un aval que va fer-li el notari de Figue­res, Sal­va­dor Dalí, pare del pin­tor, va poder tor­nar a casa. Josep Dalí parla com ho fa sovint la gent gran. Immers en els seus records, salta d'un tema a l'altre. Em repassa el seu arbre genealògic; em parla de la guerra i de la seva gran passió, la geo­gra­fia; i diu que del món actual no li agrada la violència. Segueix l'actu­a­li­tat infor­ma­tiva, recorda els anys que va viure al Pont Major de Girona, i sos­pita que molts dels seus antics veïns es deuen pen­sar que ja és mort. Per fer la foto­gra­fia que il·lus­tra aquest arti­cle s'ha posat cor­bata, i diu que pateix que no el con­fon­guin amb un polític. Em fa dos petons més de comiat i marxo de casa seva al cap de tres quarts. Abans de sor­tir per la porta, però, no puc evi­tar recor­dar-me del meu avi, mort ja fa uns anys, que tenia pràcti­ca­ment la mateixa edat que en Josep. Per gust no mar­xa­ria. M'asseu­ria al seu cos­tat i l'ani­ria escol­tant. Els avis tenen molt per expli­car, i sovint no els escol­tem prou.