Continuar anant de festa passats els seixanta anys

Dijous a la tarda hi havia ball per a la gent gran al cen­tre cívic del Pont Major de Girona, com és habi­tual. La diferència en aquesta ocasió és que un dinar comu­ni­tari de Nadal pre­ce­dia la balla­rusca. L'ani­mació, doncs, estava garan­tida. En dei­xa­ven prou constància les ampo­lles de vi i cava bui­des que que­da­ven sobre la taula.

La sala era plena d'una majo­ria que fa temps han dei­xat enrere els sei­xanta anys, excepte un gru­pet de noies joves amb fac­ci­ons clara­ment lla­ti­no­a­me­ri­ca­nes. Són les noies que acom­pa­nyen alguna per­sona a qui costa val­dre's per ella sola. Bene­ficiàries d'aquesta nova moda que estal­via por­tar els vells a una residència, llo­gant –o explo­tant, en alguns casos– noies immi­grants que par­lin cas­tellà.

El can­tant, com­pli­dor amb la mit­jana d'edat de l'ambi­ent en gene­ral, ani­mava el “cotarro” acom­pa­nyat de la seva dona als teclats i fons de veu. Amb una ame­ri­cana de color grana clar, camisa negra amb far­ba­lans blancs i pan­ta­lons a joc, des­gra­nava ran­xe­res, pas­do­bles, i fins i tot, l'engan­xosa Feliz Navi­dad de José Feli­ci­ano. Ballar, d'obli­gat com­pli­ment. La pista, plena de pare­lles que se sabien de memòria totes les pas­ses, i si convé, dones amb dones. Perquè allà dins, el més impor­tant és ballar. A les cadi­res, les pare­lles més reti­cents. Matri­mo­nis callats, mirant de tant en tant el rellotge, com si cap no gosés ser el pri­mer en dir d'anar-se'n.

Hi ha, però, un altre per­fil d'habi­tu­als a balls de gent gran. Són els que fan quilòmetres per assis­tir a les ses­si­ons més ani­ma­des. Tos es conei­xen i es van tro­bant els diu­men­ges a Camp­devànol, els dime­cres a Mon­ta­gut i algun altre dia en algun ball de la comarca d'Osona. Saben ballar i no és gens estrany que s'esta­blei­xin pare­lles, més o menys fixes. En aquests llocs, hi ha pocs badocs, es va per feina. Es balla, es lliga, se sopa i, si hi ha sort, es com­par­teix llit. Es tracta de gent que ja fa temps que viuen esta­blerts en les set­ma­nes dels set diu­men­ges. N'hi ha, com el de Mon­ta­gut, a la comarca de la Gar­rotxa, de fama més que meres­cuda. Hi acu­deix gent del Ripollès, d'Osona i de totes les comar­ques pro­pe­res. A diferència dels balls que sovin­te­gen en casals d'avis ofi­ci­als, aquí la majo­ria de par­ro­quians es tro­ben en plena forma i, més que anar-hi a pas­sar el temps, hi van a viure'l, i quant més inten­sa­ment millor. L'ambi­ent el posa la gent: la con­versa, les pos­si­bi­li­tats de noves rela­ci­ons, i sobre­tot, el ball. L'edat obliga que l'alco­hol es pren­gui amb molta mesura i els que fumen són mino­ria. Queda clar que la qüestió mou molta gent. Només a les comar­ques giro­ni­nes hi ha prop de cin­quanta grups que es dedi­quen a posar música als balls de la gent gran. Res de música de llauna, la gran majo­ria estan ame­nit­zats amb un reper­tori en rigorós directe. Quant a pobla­ci­ons, prop de 40 muni­ci­pis giro­nins cele­bren un ball set­ma­nal de manera regu­lar. Només els dilluns i dimarts no se'n pro­gra­men. La resta de dies qui no balla és perquè no vol. I els caps de set­mana és del tot impos­si­ble seguir-los tots. A més, donen feina a per­ru­que­res, bar­bers, boti­gues de roba, etc. I és que tenen clar que a ballar s'hi ha d'anar mudat, pen­ti­nat i afai­tat.