Txernòbil, 25 anys després

El 26 d'abril de 1986, a la 01.24 –hora local– durant una prova en la qual se simu­lava un tall en el sub­mi­nis­tra­ment elèctric per aug­men­tar la segu­re­tat, el reac­tor número 4 de la cen­tral nuclear de Txernòbil, a un cen­te­nar de quilòmetres de Kíev (Ucraïna –en aquell moment, Unió Soviètica–) es va sobre­es­cal­far, cosa que va aca­bar pro­vo­cant una explosió de l'hidro­gen acu­mu­lat al seu inte­rior. La planta tenia qua­tre reac­tors RBMK-1000 amb capa­ci­tat per a pro­duir 1.000 Mw cadas­cun. El pri­mer es va ins­tal·lar el 1977 i l'últim el 1983. El dis­seny d'aquests reac­tors no com­plia els mínims de segu­re­tat que ja esta­ven vigents a tots els reac­tors nucle­ars d'ús civil dels països occi­den­tals.

La cen­tral tam­poc dis­po­sava d'una cúpula de pro­tecció exte­rior i això va per­me­tre que s'alli­berés ràpida­ment a l'atmos­fera mate­rial radi­o­ac­tiu en una quan­ti­tat que es con­si­dera que va ser 500 vega­des més gran que la que va pro­duir l'explosió de la bomba atòmica llançada sobre Hiros­hima el 1945.

L'her­me­tisme soviètic, tot i que en aquell temps començava l'època de la peres­troika de Mikhaïl Gor­bat­xov, va con­ti­nuar i la veu d'alarma es va donar des de Suècia quan els sen­sors de la cen­tral de Fors­mark van detec­tar un aug­ment anor­mal de partícules radi­o­ac­ti­ves, l'endemà de l'acci­dent. Però a l'URSS li va cos­tar reconèixer el que havia pas­sat a Txernòbil. Minuts després de l'acci­dent tots els bom­bers mili­tars assig­nats a la cen­tral hi van arri­bar per con­tro­lar el des­as­tre. Les fla­mes afec­ta­ven l'edi­fici del reac­tor 4 i feien peri­llar el número 3 i la seva inter­venció va ser clau per evi­tar una catàstrofe encara més gran. Amb el nucli de la cen­tral expo­sat a l'atmos­fera, i el gra­fit cre­mant, el mate­rial com­bus­ti­ble i els metalls sot­me­sos a més de 2.500 graus s'havien con­ver­tit en una massa líquida incan­des­cent. L'efecte xeme­neia ele­vava les partícules radi­o­ac­ti­ves a gran altura i començaven a dis­per­sar-se per Europa. L'explosió va cau­sar la mort a 31 per­so­nes, tre­ba­lla­dors de la cen­tral i bom­bers.

Diver­sos helicòpters de l'exèrcit soviètic van dedi­car-se també a llançar sobre el nucli sorra, argila, plom, dolo­mita i bor. La bar­reja d'aquests mate­ri­als pre­te­nia evi­tar una reacció en cadena, con­te­nir la radi­ació de rajos gamma i man­te­nir el con­junt com­pacte. El 13 de maig s'havien llançat sobre el nucli 5.000 tones de mate­ri­als.

Després es va ini­ciar una nova fase con­sis­tent a cons­truir un túnel per sota del reac­tor acci­den­tat amb l'objec­tiu d'ins­tal·lar-hi un sis­tema de refri­ge­ració. L'ope­ració la van dur a terme joves reser­vis­tes de l'exèrcit soviètic.

La majo­ria dels 600.000 liqui­da­dors –les per­so­nes que van inten­tar apa­gar l'incendi i con­tro­lar el reac­tor– que van par­ti­ci­par en l'ope­ració d'emergència, que va durar mesos, van estar sot­me­sos a grans dosis de radi­ació. Milers van morir al cap de pocs dies i d'altres arros­se­guen encara pro­ble­mes de salut.

Ali­ens a l'acci­dent, els habi­tants de la ciu­tat de Pri­piat i els dels pobles més pròxims a la cen­tral van tar­dar a ser eva­cu­ats. La pluja de partícules radi­o­ac­ti­ves va caure sobre la zona abans que s'iniciés el procés d'eva­cu­ació. Però l'eva­cu­ació de Txernòbil i de la gent en un radi de 36 quilòmetres no es va fer fins sis dies després de l'acci­dent, quan ja milers de per­so­nes havien estat expo­sa­des a nivells extrems de radi­ació. En total, les auto­ri­tats soviètiques van eva­cuar 135.000 per­so­nes que van haver de ser rea­llot­ja­des lluny dels 155.000 km² afec­tats.

La radi­ació es va esten­dre per bona part d'Europa i algu­nes de les partícules pro­vi­nents de l'incendi de Txernòbil es van arri­bar a cap­tar a Cata­lu­nya. Els vents van dis­tri­buir la radi­ació de manera atza­rosa. El país que en va rebre més va ser Rússia on 60.600 km² van que­dar con­ta­mi­nats; el segon va ser Bie­lorússia (46.500 km²) –una gran àrea en relació amb la seva superfície total–; i el ter­cer, la mateixa Ucraïna (41.900 km²). Els països occi­den­tals també en van patir les con­seqüències: Suècia va veure 12.000 km² de la seva superfície afec­tats; Finlàndia, 11.500 km²; Àustria, 8.600 km², i Noru­ega, 5.200 km².

Es cal­cula que actu­al­ment uns cinc mili­ons de per­so­nes viuen en aquests ter­ri­to­ris con­ta­mi­nats. Fins i tot algu­nes per­so­nes man­te­nen la seva residència en zones ano­me­na­des “d'exclusió”, al cos­tat de la planta acci­den­tada. Solen ser gent molt gran que en el seu moment es van negar a ser eva­cu­ats.