Un mes d'hotel a Blanes

Emi­lio Fuma­ga­lli té 69 anys, és italià i va triar Cata­lu­nya per jubi­lar-se. Pri­mer va estar-se en un pis de llo­guer a Roses, però va anar a sub­hasta perquè, segons explica, l'amo del pis no pagava al banc i ell es va veure al car­rer. Com a segona des­ti­nació va triar Bla­nes, després d'haver mirat també si podia ins­tal·lar-se a Llo­ret, i va aca­bar tro­bant un pis (el 1r 2a) al número 54 de l'avin­guda Joa­quim Ruyra, on la família que hi vivia va acce­dir a llo­gar-li una habi­tació. I allà vivia aquest home milanès d'espe­rit opti­mista, fins al 27 d'octu­bre, quan la poli­cia els va desa­llot­jar perquè l'edi­fici s'havia des­calçat. Ell, diu, no havia notat res d'estrany, i ara és un dels deu hos­tes de l'hotel Costa Brava que vivien a l'edi­fici que està encara en obres i espe­ren amb ànsia poder tor­nar a casa. El cost de les habi­ta­ci­ons, amb esmor­zar inclòs, és de 54 euros per nit, que de moment paga l'Ajun­ta­ment.

La majo­ria dels desa­llot­jats no fan gaire vida a l'hotel, tant si tre­ba­llen com si no. Tots són immi­grants i es pre­nen amb resig­nació la llarga espera fins que puguin tor­nar a casa. L'incon­ve­ni­ent més gran és no poder fer-se el men­jar a casa, que és el que li passa a l'Emi­lio. Explica que va de res­tau­rant cada dia, però que, de fet, no menja gaire: “Hi ha dies que faig un sol àpat i altres més, però és que jo ja hi estic acos­tu­mat.” Passa el temps lliure anant a veure els amics que té a Roses –en bus, perquè no té cotxe–, pas­se­jant per Bla­nes i mirant fut­bol.

Aladji Fouale és sene­galès i ocupa amb el seu germà l'habi­tació 307 de l'hotel. El germà tre­ba­lla a Mal­grat de Mar, però ell fa temps que busca feina i no en troba, explica. Té 29 anys i vivia al 3r 2a de l'edi­fici des­calçat des del mes de gener, amb el germà, i una pare­lla i la seva filla, de Gàmbia, que s'estan a l'habi­tació 304. Amb prou fei­nes es defen­sen en cas­tellà, i Fouale només té una queixa: el men­jar. No tenir cuina els obliga a anar a men­jar sem­pre a fora, i no té diners. Per això, explica, sol recórrer a com­pa­tri­o­tes del Sene­gal que viuen a Bla­nes, si els troba. “Hi ha dies que no menjo, si trobo gent del Sene­gal menjo amb ells i si no, no menjo”, explica en un cas­tellà pre­cari. També explica que fa temps que busca feina, però de moment no hi ha manera de tro­bar-ne.

La resta d'inqui­lins de l'edi­fici, que ocu­pen dues habi­ta­ci­ons, són d'ori­gen sud-ame­ricà. Tots s'aga­fen amb resig­nació la situ­ació que els ha tocat viure, i espe­ren que pas­sin de pressa les dues set­ma­nes que, segons les últi­mes decla­ra­ci­ons que va fer l'alcalde, Josep Marigó, poden tar­dar a aca­bar les obres per asse­gu­rar l'edi­fici. I és que l'Ajun­ta­ment remarca sem­pre que la segu­re­tat és la prin­ci­pal pre­o­cu­pació, i, per tant, no auto­rit­za­ran el retorn dels inqui­lins fins que esti­guin del tot segurs que no hi ha perill. La majo­ria, però, com Fuma­ga­lli, s'ho aga­fen amb filo­so­fia. “No val la pena patir, qual­se­vol dia ens pot pas­sar qual­se­vol cosa”, con­clou.