Qui vigila els vigilants?

La feina em porta fins a la Jon­quera i els pobles del vol­tant. El recor­re­gut per la car­re­tera naci­o­nal és l'habi­tual: els gira­to­ris amb dones amb poca roba per ser hivern i els tràilers van i vénen d'una manera apa­ra­tosa. Però avui hi ha una presència poli­cial nota­ble. A la rotonda que dóna accés al camp de fut­bol de la població els Mos­sos atu­ren cot­xes que, pel que sem­bla, han estat dela­tats per un radar. I anant cap a Agu­llana, a mig camí, dues fur­go­ne­tes i un vehi­cle de la Policía Naci­o­nal miren indi­fe­rents el trànsit. Final­ment encaro la car­re­tera cap a Can­ta­llops, on he d'aca­bar el recor­re­gut abans de tor­nar a Espo­lla per dinar: ja són dos quarts d'una. Quan enfilo el recor­re­gut veig, a l'alçada del camí que duu al mas Moretó, un cotxe de la Guàrdia Civil. El que fal­tava per a la col·lecció. Aquest cop em fan parar. Vaja, quina murga. Però, en fi, ja se sap; és el preu que s'ha de pagar per... Per? En tot cas, no em pre­o­cupa. Per experiència sé que quan vegin que sóc veí de la zona i con­fir­min amb la docu­men­tació que la meva edat no es cor­res­pon al per­fil de faci­nerós fron­te­rer, la cosa s'aca­barà amb una salu­tació i un “puede usted con­ti­nuar”. El que m'agafa la docu­men­tació és jove. De fet tots tres són molt joves. Pot­ser em poden veure com el seu pare. Però hi ha alguna cosa que m'intran­quil·litza...

Un d'ells, ves­tit amb un folre polar sense res iden­ti­fi­ca­tiu, m'obliga a arra­co­nar el cotxe al marge. Jo, inno­cent­ment, pre­gunto si passa alguna cosa i es limita a infor­mar-me que és un con­trol de fron­te­res per tema de dro­gues i armes. I, tot seguit, m'exi­geix que parli en espa­nyol. Que no m'entén. Ja hi som!, penso. Intento fer-me una com­po­sició del lloc. La ima­gi­nació se m'acce­lera: m'arribo a ima­gi­nar que no són guàrdies de veri­tat: dos amb una armi­lla reflec­tant i l'altre amb un folre, sense res que els iden­ti­fi­qui, en una car­re­tera poc tran­si­tada. Però el vehi­cle em treu de dub­tes: un Megane, amb una bona colla d'anys, però guar­nit d'una forma incon­fu­si­ble. Jo encara dins del cotxe. Se m'acosta un dels dos que por­ten l'armi­lla reflec­tant i, acos­tant-se a la fines­tra, m'exi­geix que surti del vehi­cle. Sense moure's ell, quan obro la porta gai­rebé el toco i ell reac­ci­ona amb cara irada: “¿Que me qui­e­res dar?” Quan surto, m'obliga a allu­nyar-me del meu cotxe i quedo arra­co­nat. Men­tre un com­prova tota la docu­men­tació, un altre comença a regi­rar tot el con­tin­gut del Txara i el ter­cer el tinc davant meu, en prou fei­nes a un metre de distància. No goso mirar-lo als ulls. Noto que en canvi, ell em fita. Com si intentés coac­ci­o­nar-me. I ho acon­se­gueix. La cosa es com­plica. L'expressió dels tres uni­for­mats no té res a veure amb la rutina dels con­trols de car­re­tera. Trobo a fal­tar entre ells aquell per­so­natge amb més edat a qui l'experiència acon­se­lla evi­tar segons qui­nes dinàmiques. Pel con­trari, aquests se'ls ende­vina ganes de gresca. Fins i tot em fixo que duen la pis­to­lera des­cor­dada, a punt per extreure l'arma. Els deu donar segu­re­tat. El meu cos comença a reac­ci­o­nar i delata el ner­vi­o­sisme, la meva por: les cames em tre­mo­len. Feia anys que no tenia aquesta sen­sació: és el que té una rutina de pare amb dues cri­a­tu­res, cin­quanta anys a sobre i més fei­nes de les que puc fer. Intento començar a reac­ci­o­nar. El mòbil! No goso fer una tru­cada, però el mani­pulo i en veure que no es quei­xen, faig un mis­satge a una bona amiga que, si el lle­geix, pot­ser em pot donar un cop de mà. Els dits no res­po­nen i em costa escriure, però me'n surto. Amb fal­tes inclo­ses: “Em tenen la Guàrdia Civil a la car­re­tera Can­ta­llops, sor­tint la Joquera”. El que no acon­se­gueixo és recor­dar com dimo­nis va la funció de gra­va­dora. Seria un bon docu­ment, pot­ser. Tan­tes coses que té l'apa­rell de tele­fo­nia i que quan les neces­si­tes no sàpigues com tro­bar-les. Insis­tei­xen amb el tema de l'espa­nyol i de la falta de res­pecte per con­ti­nuar par­lant en català. De pri­mer repre­sen­tava que no l'ente­nien cap d'ells. Ara, resulta que és un que acaba d'arri­bar i no agafa res. El del folre polar, amb el cap rapat, és el que porta la veu can­tant. El que repre­senta que no entén res és el que està pen­dent de mi. I l'altre, més alt, con­ti­nua reme­nant el cotxe: pobre, el més subs­tanciós és el lli­bre d'en Jaume Cabré. Però no crec que ho sàpiga valo­rar.

Final­ment tro­ben el que neces­si­ten per jus­ti­fi­car la seva actu­ació. Mani­pu­lació de docu­men­tació: el CAT sobre les pla­ques de la matrícula. Per ser pre­ci­sos, sobre la placa del davant. L'adhe­siu de dar­rera fa temps que va caure.

El del folre polar m'alliçona sobre la gra­ve­tat del fet amb to de veu que no goso ni uti­lit­zar amb els meus fills: mai he pen­sat que trac­tar-los d'imbècils fos gaire edu­ca­tiu. Però ell insis­teix: afirma que és com si jo hagués dibui­xat un bigoti sobre la meva foto del car­net. Un bigoti? Perquè vol­dria dibui­xar un bigoti, si jo no en duc?, penso. Pro­curo callar. No tinc cap interès en com­pli­car més les coses. Però l'home insis­teix i m'inter­pel·la: “Tiene que sacar el adhe­sivo con el CAT de la placa”. “Doncs no penso fer-ho”, li dic. Ja m'ha noti­fi­cat que em denun­ci­ava i que em cau­rien 3.500 € de multa. I ha pres foto­gra­fies de la placa del cotxe. Penso, inno­cent, que arri­bats aquí les coses no es poden com­pli­car gaire més. Van pas­sant els minuts sense des­en­ca­llar-se la situ­ació. El que xerra em refrega Espa­nya i la Cons­ti­tució i la meva falta de res­pecte pel qui no entén el català. El qui reme­nava el cotxe fa una apor­tació: “Pués ten­dre­mos que espe­rar aquí dos horas a que lle­gue un tra­duc­tor jurado”. Arri­bats en aquest punt tinc la sen­sació que per­den els papers: el tema de la placa, passi. Però no vull creure que siguin capaços de posar-se en evidència fent venir un tra­duc­tor jurat. Repasso men­tal­ment el pro­grama que m'havia fet del dia: vol­dria anar a podar la vinya, però això sem­pre pot espe­rar. Evito caure en les seves pro­vo­ca­ci­ons. Però tant insis­tir per part seva, final­ment no puc dei­xar de tor­nar-m'hi i deixo anar: “Si és cert que estic obli­gat a par­lar espa­nyol, m'ho digui per escrit.” “¿No tiene bas­tante con mi pala­bra?”, em diu el que no calla. “No”, li etzibo. De sobte intervé el que repre­senta que no ente­nia res. I jo que m'animo: “No havíem que­dat que no com­pre­nia el català?”, dic. El de “mi pala­bra” s'adona que la cosa no només està enca­llada sinó que ells comen­cen a fer un trist paper i ho vol enlles­tir pel dret: “Bueno, o sacas el adhe­sivo o te lle­va­mos dete­nido. Te vas a pasar dos días en el cala­bozo.” Ara sí que veig que han per­dut els papers. Les cames ja no tre­mo­len i valoro les con­seqüències fami­li­ars davant les noves expec­ta­ti­ves que s'obren: res que no es pugui assu­mir. “Hau­ria de fer una tru­cada”, dic. “La lla­mada la hare­mos noso­tros cuando este­mos en el cuar­tel”, con­testa. Al mateix temps es treu les mani­lles i m'encara cap al cotxe patru­lla. És increïble, com a les pel·lícules. De sobte, el que no ente­nia res de català intervé: “Espera, ¿estás seguro?”. Comen­cen una dis­cussió sobre si val la pena o no, entre ells. El ter­cer, des de la distància fa cara d'incrèdul.

El debat s'acaba de sobte amb una con­versa estra­nya per telèfon. Al meu cos­tat, com si ell tingués interès que escoltés el que par­lava, el cap pelat amb folre polar, de qui jo posava en dubte la paraula, fa veure que parla amb un supe­rior que demana la seva posició i que els reclama en un altre lloc. En qüestió de segons, tot s'acaba. Em tor­nen la docu­men­tació i des­a­pa­rei­xen. Sense aco­mi­a­dar-se.

Jo, a un racó de la car­re­tera que puja de la Jon­quera a Can­ta­llops, dins del cotxe, intento posar ordre a les imat­ges vis­cu­des. És dimarts 17 de gener del 2012. Ara ja són quarts de dues. La feina que em que­dava pen­dent ja no la puc fer. Deci­deixo tor­nar cap a casa i apro­fi­tar per fer una reflexió al meu nano que tot just ha aca­bat l'ESO. M'escolta entre sor­ne­guer i pre­o­cu­pat, però no sem­bla que l'impres­si­oni. Més tard, quan el porto a Figue­res, em comenta els con­sells que cor­ren entre els seus col·legues per a situ­a­ci­ons con la meva: dema­nar la iden­ti­fi­cació del poli­cia, gra­var, fer fotos amb els mòbils...

De tor­nada no puc evi­tar la reflexió: en Fraga s'acaba de morir amb un panegíric gai­rebé gene­ral, els Mos­sos uti­lit­zen l'espa­nyol i el meu fill m'explica com sobre­viure a una tro­bada amb els cos­sos de segu­re­tat. Segur que som al 2012?