Ordre d'evacuació

Capítol 33

Com és l'eva­cu­ació de la capi­tal de Cata­lu­nya? Com en mar­xen els polítics, intel·lec­tu­als o els ciu­ta­dans repu­bli­cans que temen per la seva inte­gri­tat davant la immi­nent entrada de les tro­pes fran­quis­tes? Com és, en defi­ni­tiva, el 23 de gener de fa 75 anys, quan s'exe­cuta l'ordre d'eva­cu­ació de Bar­ce­lona? Ens en podem fer una idea a par­tir de cròniques i die­ta­ris. Pri­mer, una for­tor sorprèn el peri­o­dista francès Geor­ges Soria, allot­jat a l'hotel Majes­tic, lloc d'estada dels cor­res­pon­sals estran­gers. Una olor “pene­trant” el fa sor­tir al pas­seig de Gràcia: “Milers de papers negres s'enlai­ra­ven cel amunt. A les dependències ofi­ci­als pròximes s'esta­ven cre­mant els arxius”, explica Josep Per­nau al Diari de la cai­guda
de Cata­lu­nya.

Avui el pre­si­dent del govern de la República, Juan Negrín, dóna l'ordre d'eva­cuar Bar­ce­lona. “Fa només 24 hores que el govern rati­fi­cava la volun­tat de con­ti­nuar a la ciu­tat”, en la línia del “¡Resis­tir!” numantí que Negrín ha manat fins a les últi­mes con­seqüències. I abans, encara, havia sol·lici­tat a Com­panys que fes una al·locució per ràdio per aixe­car l'ànim de la població. “En aquesta guerra, cata­lans, ens ho juguem tot, fins el nos­tre nom. [...] Amunt el cor i cla­vats de peus a terra”, va dir Com­panys, tot just fa tres dies. Avui, a les tres de la mati­nada, el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat ha estat a la plaça Sant Jaume, en un cotxe amb el pre­si­dent del Tri­bu­nal de Cas­sació de Cata­lu­nya, Josep Andreu i Abelló. Segons Per­nau: “Ha dema­nat expres­sa­ment de venir. Mirant cap al Palau de la Gene­ra­li­tat, ha dit: «Tar­da­rem molt de temps a tor­nar a la nos­tra terra.»”

Negrín dóna l'odre de reti­rada “quasi secre­ta­ment”, per por a la reacció dels comu­nis­tes. A les 10 del matí, con­voca amb urgència Julián Zuga­za­goi­tia, minis­tre de Gover­nació, a qui ordena la des­trucció de tots els papers no impres­cin­di­bles. “Aquesta nit no ha de que­dar a Bar­ce­lona cap per­sona del govern”, li diu Negrín.

Un decret de la Con­se­lle­ria de Tre­ball, encapçalada per Joan Como­rera, apa­re­gut ahir a la premsa (avui, que és dilluns, no hi ha dia­ris) pre­para, en certa manera, l'eva­cu­ació de la ciu­tat. El decret dis­posa una mena de “vaga gene­ral, lle­vat en les indústries de guerra i de sub­sistències i en els ser­veis públics”. Les fàbri­ques, els tallers, les boti­gues, els magat­zems res­ta­ran tan­cats”, relata Antoni Rovira i Vir­gili, his­to­ri­a­dor i dipu­tat d'ERC a Els dar­rers dies de la Cata­lu­nya repu­bli­cana.

Tot i que “el decret és pre­sen­tat com una mesura per inten­si­fi­car i asse­gu­rar la defensa de Bar­ce­lona”, Rovira i Vir­gili s'ensuma “un pro­ce­di­ment enginyós” per pre­pa­rar l'eva­cu­ació de Bar­ce­lona. Una capi­tal que hem d'ima­gi­nar amb una atmos­fera lúgubre: “Només es veien pels cafès les cares llar­gues dels més de 40 anys que havien estat mobi­lit­zats i, pels car­rers, gent que cor­ria com bèsties acor­ra­la­des: feia tres dies que, dia i nit, la ciu­tat era bom­bar­de­jada cada mitja hora”, explica Sebastià Gasch a l'inici del lli­bre Eta­pes d'una nova vida. Diari d'exili. En efecte, fins la vigília de l'entrada de les tro­pes fran­quis­tes Bar­ce­lona havia vis­cut uns dies d'intensíssims bom­bar­de­jos. A més, vuit dies abans s'havia orde­nat la mobi­lit­zació de “tots els ciu­ta­dans d'ambdós sexes com­pre­sos entre els 17 als 50 anys d'edat”, anun­ci­ava La Publi­ci­tat.

Al matí, i entre deto­na­ci­ons cons­tants, Rovira i Vir­gili ha pas­sat per dar­rera vegada pel Palau de la Gene­ra­li­tat: “L'ambi­ent és d'un pes­si­misme abso­lut.” En els des­plaçaments d'una banda a l'altra, des­criu un pas­seig de Gràcia desert. A la nit, farà la impos­si­ble empresa de triar els papers i des­truir “docu­ments que podrien per­ju­di­car altres per­so­nes”. De mati­nada, ha sor­tit cap a l'exili amb un cotxe arran­jat per la Gene­ra­li­tat. Avui al mig­dia, encara, Rovira i Vir­gili ha par­ti­ci­pat en l'última reunió de la Ins­ti­tució de les Lle­tres. “Tots ens estre­nyem la mà, com en una mena de jura­ment.” A la tarda, surt el pri­mer con­tin­gent d'intel·lec­tu­als, en el bibliobús que donava ser­vei al front, orga­nit­zat pel con­se­ller de Cul­tura, Car­les Pi i Sunyer. Les últi­mes cri­des a la des­es­pe­rada que publi­carà la premsa –com aquesta de l'última Van­guar­dia repu­bli­cana, el dia abans que entrin els fran­quis­tes– ja seran en va.