Societat

El port d'Alacant, porta de l'exili

L'últim territori lleial a la República es va convertir en una ratonera per als milers de republicans que no van poder embarcar en els vaixells que els havien d'evacuar

Els últims exiliatsrepublicans van veure com milers de companys quedaven atrapats i
a mercè de l'enemic
Dicksonés considerat un heroi per haver deixat pujar al mític ‘Stanbrook' tothom fins al límit
de la seua capacitat

Milers d'homes i dones de tot l'Estat espa­nyol van arri­bar els últims dies del mes de març del 1939 a Ala­cant. Tots ells com­par­tien una mateixa espe­rança: poder embar­car-se en algun dels vai­xells que, segons s'havia anant infor­mant i s'havia fet córrer amb el boca-ore­lla, els tras­lla­da­ria cap a l'exili i que els per­me­tria esca­par del ter­ror que s'aveïnava amb la immi­nent victòria del bàndol fran­quista.

Després de la bata­lla de l'Ebre, i el pacte de Munic, en què es va con­sa­grar la política inhi­bitòria dels països democràtics davant l'avançament del fei­xisme i el nazisme, el govern repu­blicà va trac­tar d'acon­se­guir una medi­ació inter­na­ci­o­nal que per­me­tera una pau hon­rosa. A final del febrer del 1939, la cai­guda de Cata­lu­nya, la dimissió del pre­si­dent Manuel Azaña, la fugida de la flota repu­bli­cana des de Car­ta­gena al port tunisià de Bizerta –el 5 de març amb més de qua­tre mil marins– i la cre­ació del Con­sell Naci­o­nal de Defensa en Madrid, van pre­ci­pi­tar els esde­ve­ni­ments i dei­xa­ren l'Espa­nya repu­bli­cana divi­dida i inerme davant l'embat ene­mic.

Per­duda tota la con­fiança en la victòria, els com­ba­tents repu­bli­cans es van des­plaçar cap al lito­ral medi­ter­rani, on les tro­pes fei­xis­tes encara no havien acon­se­guit impo­sar-se i des d'on con­fi­a­ven poder fugir a través de la mar. Des del port ala­cantí i al llarg del mes de març van acon­se­guir sal­par el Wínni­peg i el Mari­onga en la pri­mera set­mana de març, amb un nom­bre inde­ter­mi­nat d'exi­li­ats. El 12 de març ho va fer el Ronwyn amb 716 pas­sat­gers. El 19 de març va sal­par d'Ala­cant l'Afri­can, un car­bo­ner anglès que va arri­bar al port d'Orà amb 859 per­so­nes a bord. Tots aquests vai­xells per­ta­nyien a la France Navi­ga­tion i la Mid. Atlan­tic Co., navi­li­e­res amb les quals el govern de Negrín tenia fir­mats con­trac­tes per a l'apro­vi­si­o­na­ment de la zona repu­bli­cana. Així consta en la nom­brosa docu­men­tació exis­tent de l'època. També està cons­ta­tat, però és més difícil de quan­ti­fi­car, la par­tida de nom­bro­sos pes­quers des dels ports del Cam­pe­llo, la Vila­jo­iosa, Santa Pola i Tor­re­ve­lla.

El mític ‘Stan­brook'

Però d'entre totes aques­tes naus, la història reser­vava un lloc espe­cial per al vai­xell que va trans­por­tar des del port d'Ala­cant els últims exi­li­ats: “L'Stan­brook, un vai­xell mític en la memòria dels exi­li­ats espa­nyols”, tal com des­criu l'his­to­ri­a­dor Juan Martínez Leal, en la Revista d'His­to­ria Con­tem­porània, 4 del 2005. Coman­dat per qui alguns han qua­li­fi­cat d'heroi, Arc­hi­bald Dick­son, l'Stan­brook era un xico­tet vai­xell de càrrega de carbó, de 1.383 tones, 70 metres de llarg i 10 metres d'ample. Cons­truït el 1909 per la Tyne Iron Ship­buil­ding de New­castle i res­tau­rat el 1937, l'embar­cació ja havia fet diver­sos viat­ges per aju­dar la República. El seu últim viatge des d'Ala­cant va ser noli­e­jat per la Fede­ració Pro­vin­cial Soci­a­lista Ala­can­tina, gràcies a les ges­ti­ons del soci­a­lista Rodolfo Llo­pis.

La his­to­ri­o­gra­fia i nom­bro­sos tes­ti­mo­nis han atribuït al capità de l'Stan­brook la huma­nitària decisió de dei­xar pujar tot­hom al vai­xell fins al límit de la seua capa­ci­tat. No resulta difícil ima­gi­nar les esce­nes de pànic, de plors, de crits, de lluita per acon­se­guir impo­sar-se entre l'allau de per­so­nes que es con­cen­tra­ven al port ala­cantí trac­tant de pujar a l'Stan­brook, men­tre la presència dels falan­gis­tes pre­nia cos a les prin­ci­pals ins­ti­tu­ci­ons de la ciu­tat.

El pro­fes­sor Leal recu­pera alguns tes­ti­mo­nis que cor­pre­nen pel relat de la mag­ni­tud de la tragèdia que es vivia la nit d'aquell 28 de març al port d'Ala­cant. “El vai­xell anava ple fins al pal major. En tots els llocs hi havia algú; a les bode­gues, al pont, sobre el sos­tre de les cui­nes i les màqui­nes; la línia de flo­tació estava sub­mer­gida i començava a alçar-se l'àncora. Seguien arri­bant per milers els des­es­pe­rats que no ces­sa­ven de cri­dar o de plo­rar... Els cara­bi­ners impe­dien l'entrada al port i per pujar a l'Stan­brook havíem d'uti­lit­zar una maroma; jo ho vaig fer sobre els mus­cles d'un com­pany.” I con­ti­nua el relat de Martínez Leal. “A las 23 hores, el capità va orde­nar alçar les amar­res i l'Stan­brook va sal­par amb un rumb des­co­ne­gut per a la majo­ria dels pas­sat­gers.” És el moment en què “un silenci religiós unfla l'ambi­ent. Molts sor­bei­xen les llàgri­mes. Els ofega el record del que queda arrere: la llar esti­mada i els com­panys inde­fen­sos a l'arbi­tri de l'horda tri­om­fant”. Uns tres mil pas­sat­gers van acon­se­guir arri­bar a Orà abord de l'Stan­brook per caure de nou en l'infern: els camps de refu­gi­ats.

Atra­pats

Men­tre el vai­xell s'allu­nyava del port, entre dotze mil i quinze mil repu­bli­cans van que­dar atra­pats a la rato­nera en què es va con­ver­tir el port d'Ala­cant, espe­rant l'arri­bada de les embar­ca­ci­ons pro­me­ses. Es va inten­tar, per medi­ació dels cònsols d'Argen­tina i Cuba i els mem­bres d'una dele­gació inter­na­ci­o­nal, esta­blir una zona neu­tral, men­tre es nego­ci­ava l'eixida dels refu­gi­ats. “Tot fou inútil. Fou impos­si­ble qual­se­vol tipus de resistència a l'entrada a la ciu­tat de les tro­pes mer­cenàries ita­li­a­nes del gene­ral Gam­bara que cons­tituïen la divisió Lit­to­rio, la ves­prada del 30 de març, i la mar es va con­ver­tir en una mura­lla infran­que­ja­ble. Es va esten­dre la des­es­pe­ració entre els atra­pats al port i es van pro­duir alguns suïcidis”, recull un escrit de la Comissió Cívica d'Ala­cant per la Recu­pe­ració de la Memòria Històrica.

A poc a poc i fins al matí de l'1 d'abril es va anar desa­llot­jant l'últim ter­ri­tori lle­ial a la República i els últims homes i dones que van resis­tir la insur­recció fei­xista, ja cap­tius, van ser afu­se­llats i soter­rats en fos­ses comu­nes. La majo­ria van ser empre­so­nats i conduïts a camps de con­cen­tració.


L'inici de la dic­ta­dura


Capítol 99



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia