Tot és mentida

Podem viure sense votar, sense lle­gir la premsa, igno­rant les elec­ci­ons i els mit­jans de comu­ni­cació? Podem allu­nyar-nos de la vici­ada dis­puta per qua­tre tris­tes veri­tats i de les depri­ments limi­ta­ci­ons de la política i del debat par­ti­dista per orde­nar l'eco­no­mia i la justícia? Podem, doncs, pres­cin­dir feliçment d'aquests estímuls que ens con­for­men la mirada i la con­cepció de la rea­li­tat i desen­ten­dre'ns de la nos­tra res­pon­sa­bi­li­tat par­ti­ci­pa­tiva? I fer-ho, a més, no per haver estat seduïts per una de les cri­des que ani­men a aban­do­nar el món per recloure's en els silen­cis dels ana­co­re­tes, sinó amb la natu­ra­li­tat de qui es sot­met a una mesura higiènica o un trac­ta­ment de des­in­to­xi­cació?

Als que ens sen­tim lli­gats a la rea­li­tat, a l'actu­a­li­tat, o si volen a la cons­trucció arti­fi­cial que ens en fan, no ens resulta fàcil; encara que ens per­ju­di­qui neces­si­tem la dosi diària per tan­car els infi­nits inter­ro­gants i reblar el clau d'algu­nes cer­te­ses, però cer­ta­ment, cada vegada són més els que es des­lliu­ren d'aquesta tensió i tres­quen pels dia­ris bus­cant els esports o els tea­tres o les pàgines de soci­e­tat o el sudoku, i sin­to­nit­zen emis­so­res o tele­vi­si­ons on si mai s'hi enra­ona és fent broma.

Diuen que tot és men­tida i, com hem vist recent­ment, quan se'ls con­voca a les urnes no es sen­ten al·ludits, o exer­cei­xen l'abs­tenció amb solemne menys­preu. Perquè afir­men que, de fet, el món es regeix des dels con­sells d'admi­nis­tració i que aquesta crisi de la qual única­ment se'n sal­ven els que l'han pro­vo­cat, n'és una prova incon­tes­ta­ble. I fins i tot alguns afe­gei­xen que els mit­jans desin­for­men interes­sa­da­ment; que les qua­tre agències de notícies que ens expli­quen el món estan vin­cu­la­des a potents grups econòmics, que les grans empre­ses periodísti­ques tenen lli­gams polítics, con­ces­si­ons per rebre i nego­cis per explo­tar; o governs per ender­ro­car quan lesi­o­nen els interes­sos de les empre­ses que els sus­ten­ten.

Que la publi­ci­tat con­di­ci­ona i que l'audiència de molts mit­jans –els lec­tors, els oients, el públic– no són sinó la cli­en­tela que s'ofe­reix en els con­trac­tes publi­ci­ta­ris. Que la selecció de la infor­mació es fa sota aques­tes pre­mis­ses i que per aquesta raó hem par­lat exhaus­ti­va­ment d'uns cen­te­nars de morts de la grip aviària o dels de la grip por­cina i no s'ha dit ni piu dels dos mili­ons de cri­a­tu­res que cada any moren per diar­rees fàcil­ment cura­bles, o de les 2.500 per­so­nes que ens els dar­rers mesos s'ha empor­tat una epidèmia de menin­gi­tis a l'Àfrica negra. O d'impres­si­o­nants fit­xat­ges estel·lars i no dels mil mili­ons de per­so­nes que segons la FAO aquest any pas­sa­ran gana. Òbvi­a­ment no són només els habi­tants de règims autocràtics i tan­cats com l'Iran els que tenen pro­ble­mes amb la infor­mació. Si els nos­tres sis­te­mes polítics són sis­te­mes d'opinió pública, no és difícil enten­dre on es manté la lluita pel poder, i deu ser d'això que s'han alli­be­rat els que viuen sense lle­gir dia­ris ni omplir les urnes.

Però la rea­li­tat, arti­fi­cial o no, és obs­ti­nada i, com aca­bem de veure, no sem­bla que la ridícula repre­sen­ta­ti­vi­tat obtin­guda hagi dei­xat exces­si­va­ment pre­o­cu­pats els que ens repre­sen­ten al Par­la­ment Euro­peu. Les legis­la­ci­ons, els poders i la crisi són reals, i pro­ba­ble­ment per aquesta raó encara espe­rem tro­bar les claus del món i les ener­gies espe­rançado­res en els mit­jans petits, autònoms, des­cen­tra­lit­zats, arre­lats al ter­ri­tori i la seva gent, en la pode­rosa escletxa d'inter­net o en algu­nes fonts alter­na­ti­ves. Perquè fins i tot els que afir­men que tot és men­tida es delei­xen per arra­par-se a alguna veri­tat.