S.O.S. Alta Garrotxa

La crisi econòmica està obli­gant les admi­nis­tra­ci­ons a pren­dre deci­si­ons dures. Algu­nes mar­ca­ran el futur de ter­ri­to­ris sen­cers. És el cas de l'espai d'interès natu­ral de l'Alta Gar­rotxa, 32 hectàrees per­ta­nyents a onze muni­ci­pis i tres comar­ques admi­nis­tra­ti­ves dife­rents, con­si­de­rat un tre­sor de la natura i del patri­moni cul­tu­ral del país i on comença a treure el cap una eco­no­mia modesta després de dècades d'aban­do­na­ment. Un con­sorci s'encar­rega de ges­ti­o­nar aques­tes mun­ta­nyes. Com d'altres ens simi­lars, el Con­sorci de l'Alta Gar­rotxa depèn d'uns recur­sos públics que han min­vat de manera radi­cal, fins al punt de reduir-lo a la mínima expressió. De retruc, la tiso­rada amenaça de fre­nar en sec la recu­pe­ració social i econòmica de la zona, que tant ha cos­tat d'arriar.

No conec ningú que posi en qüestió la neces­si­tat de tenir un òrgan de gestió –una altra cosa és si cal que sigui con­cre­ta­ment un con­sorci i quina dimensió se li ha de donar– que coor­dini les acti­vi­tats de la zona, bus­qui aju­des per reac­ti­var-ne l'eco­no­mia, hi pro­mo­gui la recerca científica, en reguli els acces­sos, en pro­te­geixi el patri­moni natu­ral i arqui­tectònic... com s'ha fet en els dotze anys de vida de l'ens. Fa qua­tre dies, encara es dis­cu­tia si s'havia de decla­rar parc natu­ral i s'estava redac­tant un pla espe­cial que a aques­tes alçades ja hau­ria d'estar enlles­tit. I no obs­tant això, no es pro­du­eix cap gest efec­tiu des de les admi­nis­tra­ci­ons supe­ri­ors (lle­giu-hi Gene­ra­li­tat) per fre­nar la cai­guda lliure de l'enti­tat.

El Con­sell Comar­cal de la Gar­rotxa –pinyol del con­sorci– fa mans i mànigues per evi­tar-ne el tan­ca­ment. N'ha reduït l'estruc­tura a una sola tècnica i n'ha tras­lla­dat la seu –no podia man­te­nir les ofi­ci­nes de l'antiga rec­to­ria de Sader­nes– a unes ofi­ci­nes d'una altra enti­tat; i, és clar, s'ha hagut de renun­ciat a la majo­ria d'acti­vi­tats. Però almenys el con­sorci con­ti­nua exis­tint ofi­ci­al­ment. La intenció del Con­sell Comar­cal de la Gar­rotxa és resis­tir com sigui men­tre es doni aquesta situ­ació precària i reac­ti­var l'ens quan el con­text econòmic sigui millor. Sem­bla una pro­posta rao­na­ble, encara que segu­ra­ment hi haurà qui la con­si­deri opti­mista, ate­sos els mals augu­ris en matèria econòmica. En qual­se­vol cas, aquest parèntesi no hau­ria de ser incom­pa­ti­ble amb la fina­lit­zació de l'esmen­tat pla espe­cial i en la pla­ni­fi­cació del que es vol que sigui l'Alta Gar­rotxa. Avui hi ha cen­sats uns 300 habi­tants que es dedi­quen a la rama­de­ria, la pro­ducció d'ali­ments arte­sa­nals, l'agri­cul­tura ecològica, al turisme rural... i l'espai es con­so­lida com un destí del turisme de natura i d'esport. Com s'ha pro­po­sat en algun debat, seria con­ve­ni­ent dis­po­sar d'una imatge de marca, lli­gada a la qua­li­tat i a la natura, com tenen altres zones simi­lars. Tenint en compte l'atrac­tiu que la comarca té per als excur­si­o­nis­tes, seria igual­ment pri­o­ri­tari reo­brir l'antiga rec­to­ria de Sant Aniol d'Aguja com a refugi, un pro­jecte que una asso­ci­ació mira de tirar enda­vant. L'Alta Gar­rotxa té molta vida, argu­ments per sor­tir-se'n i gent dis­po­sada a posar-hi el coll perquè sigui així. Només els cal que les admi­nis­tra­ci­ons no els aban­do­nin, que no es cai­gui en la trampa de veure aquest espai natu­ral com un lloc on només hi ha 300 vots.