opinió
50 anys del Concili Vaticà II
“Que s'alegri l'Església Mare!” (Gaudet Mater Ecclesia). Eren les paraules amb què començava el seu discurs el papa bo, el beat Joan XXIII, aquell llunyà i alhora tan pròxim i actual 11 d'octubre de 1962, quan s'iniciaven els treballs del Concili ecumènic Vaticà II, a Roma.
Iniciat per Joan XXIII i continuat per Pau VI, ha estat l'esdeveniment eclesial més important del segle XX (1962-1965) que ja s'estava preparant des de gener de 1959, quan fou anunciat de manera sorprenent per Joan XXIII a Sant Pau Extramurs. Ell el va convocar amb un esperit d'obertura i confiança en l'Esperit Sant, que guia sempre l'Església i la sosté, i amb l'anhel pastoral, de fer que l'Evangeli de Jesús ressonés en els homes i dones del segle XX amb major nitidesa, obrint les portes perquè l'aire fresc de l'Esperit Sant renovés la fe i el testimoniatge cristià de cara a un món que feia segles que s'anava distanciant de l'Església. L'objectiu era renovar la vida de l'Església, i adaptar la disciplina eclesiàstica a les condicions del nostre temps.
Al Concili hi van participar 2.540 pares conciliars, i a la butlla de convocatòria (25.12.1961) Joan XXIII traçà un breu quadre de la situació del món, envoltat de guerres i apartat de Déu, i de la vitalitat perenne de l'Església. Fixà tres objectius fonamentals del Concili: demostrar la vitalitat de l'Església en aquell moment històric, afavorir la unitat dels cristians que estàvem separats i oferir al món una ocasió per aconseguir la pau.
En aquell discurs d'obertura memorable, el papa deia que volia que fos un Concili “pastoral”: “L'Església sempre s'ha oposat als errors, i freqüentment els ha condemnat amb la màxima severitat. En els nostres temps, no obstant això, l'Esposa de Crist prefereix usar la medicina de la misericòrdia més que de la severitat.” I subratllava que l'objectiu principal del Concili era la defensa i revalorització de la veritat, la custòdia del dipòsit de la doctrina cristiana, fent que sigui ensenyat de la millor manera possible. Així mateix s'oposava als profetes de calamitats: “Els que en els temps moderns no veuen res més que prevaricació i ruïna. Van dient que la nostra època, en comparació amb les passades, ha empitjorat (...). Ens sembla just dissentir d'aquests profetes de calamitats, que sempre estan anunciant infaustos esdeveniments com si fos imminent la fi dels temps.”
L'impacte del discurs al món catòlic i al món laic va ser positiu. Els desitjos del papa van ser ben rebuts, i la premsa va subratllar-ne diversos elements. El diari francès catòlic La Croix reblava: “El discurs de l'11 d'octubre és el veritable mapa del Concili. Més que un ordre del dia, defineix un esperit. Més que un programa, ofereix una orientació.”
Aquell Concili seria continuat pel venerable papa Pau VI, que en inaugurar el quart període conciliar (1965) exclamava: “El Concili Vaticà II és un gran i triple acte d'amor.” Amor a Déu, al qual l'Església al llarg dels segles vol continuar sent fidel, amor a l'Església, i amor a la Humanitat vers la qual fa camí i a la qual vol servir, especialment els pobres. Amb una perspectiva de fe, l'esdeveniment conciliar s'obre als nostres ulls com un do, la riquesa del qual resta encara amagada i que cal saber captar, afirmarà més tard Joan Pau II.
El Concili ha configurat els catòlics d'ara, els més grans i els joves. Uns van haver de fer un fort canvi en molts esquemes de la seva cultura catòlica, amb nous models d'interpretació i de comportament, ja que en continuïtat amb la tradició eclesial va significar una reforma esperada i necessària, un alè nou de vida i d'acció de l‘Esperit Sant en tots els estaments eclesials. El Concili va portar una gran reforma eclesial, preparada, certament, desenes d'anys abans amb els grans moviments litúrgic, ecumènic, bíblic i patrístic, i amb la doctrina moral i social dels papes, portades a terme pels laics enmig de la societat, especialment els moviments espirituals i d'acció catòlica compromesa enmig del món. És tot el que va acabar anomenant-se l'aggiornamento (l'actualització) de l'Església, que va crear il·lusió i empenta missionera, per més que, com tot Concili, té una llarga durada la seva aplicació, i no està exempt de vaivens o fins de posicions errònies, al moment de voler-lo aplicar.
I va configurar els joves de llavors i els d'ara, que ja hem viscut tots en una Església postconciliar. Per més que hagin passat 50 anys de la seva celebració, el Concili, tot concili, és un esdeveniment “viu” que ens ajuda a viure avui la fe i la conforma de moltes maneres, ja quasi sense adonar-nos-en.
Cal renovar l'amor al do que va significar el Concili, coneixent-lo millor i actualitzant la renovació que va impulsar, aquell apassionament positiu i esperançat per l'acció de l'Esperit Sant, que continua inspirant i guiant els camins de l'Església, dels seus pastors i els seus fidels, pels camins de la santedat i de l'amor envers tothom.
L'Església ha de voler ser Església del diàleg, i “fer-se diàleg” per a tots, com deia Pau VI. La seva encíclica Ecclesiam suam és la que ajuda a interpretar bé el Vaticà II i tot el pontificat d'aquell gran i venerable papa. A Catalunya fou el Concili Provincial Tarraconense (1995) el que ens va ajudar amb les seves resolucions a comprovar com en aquells darrers 30 anys s'havia dut a terme la “recepció” del Vaticà II.
La lletra del Vaticà II són els seus documents magisterials: quatre constitucions, dues de dogmàtiques sobre l'Església i la Divina Revelació, i les altres dues també normatives i renovadores, Litúrgia i Església en el món; tres declaracions, la més famosa i discutida sobre la llibertat religiosa; i nou decrets conciliars, els més destacats sobre els bisbes, els preveres, la formació sacerdotal, l'apostolat dels laics, les missions i l'ecumenisme. I la música per a interpretar-la bé són les encícliques de Joan XXIII i de Pau VI, les seves al·locucions, i moltes intervencions de pares conciliars que dins i fora de l'aula ajuden a “sentir” amb l'Església, tal com ella es defineix i es presenta davant del món.
Avui ens alegrem i estem de festa, tal com volia Joan XXIII, per aquell Concili que continua essent brúixola segura perquè l'Església trobi la seva orientació en el present i la força per a la seva necessària renovació.
