Toros a la catalana
A la Catalunya Nord hi ha tres viles de tradició taurina, Cotlliure, Millars i Ceret. Per bona part de la població «la corrida» forma part dels signes de catalanitat que perduren
-
Entrada de la plaça de toros de Ceret, al Vallespir, i mossos de la plaça amb vestit tradicional català passejant un torero després que hagi tallat dues orelles. F. GARRIGUE. -
Banderes catalanes, cobla, barretines i espardenyes vigatanes son habituals a les places de toros del Rosselló i el Vallespir F. GARRIGUE. -
Mossos de la plaça amb vestit tradicional català passejant un torero després que hagi tallat dues orelles. F. GARRIGUE. -
Banderes catalanes, cobla, barretines i espardenyes vigatanes son habituals a les places de toros del Rosselló i el Vallespir F. GARRIGUE. -
A Ceret, Millars i Cotlliure les curses de braus –les corridas, tal com s'anomenen a la Catalunya del Nord, tant en francès com en català– formen part dels signes d'identitat catalana. En tot cas, bona part de la població autòctona les consideren un tret diferencial enfront de la cultura francesa imposada des de París. A la petita plaça de toros de Ceret, capital de la comarca del Vallespir, els mossos de la plaça es vesteixen amb espardenyes, faixa i barretina i és una cobla, i no una banda, que interpreta, abans de començar la corrida, Els Segadors i La Santa Espina amb tot el públic a peu dret. És l'únic indret de la Catalunya del Nord on les autoritats representants de l'Estat francès s'aixequen mentre s'interpreta l'himne nacional de Catalunya. Bernard Raviglionne, president de l'ADAC (Associació dels Aficionados Ceretans) explica que troba normal «sentir-se ben català i ser aficionat als toro». «Per nosaltres és una tradició ancestral; sem naixits així, amb els toros a la sang, a mi el meu avi ja em portava a la plaça», afirma. «Si a la Catalunya del Sud els han prohibit és pel problema polític que existeix entre Barcelona i Madrid», hi afegeix. Segons Raviglionne «a la vall del riu Tec, al Vallespir, sempre hi havien hagut jocs i espectacles amb toros, fins i tot a Prats de Molló i Sant Llorenç de Cerdans». A Ceret esperen que la prohibició dels toros a la Catalunya autònoma farà augmentar el nombre d'espectadors procedents de l'Estat espanyol als espectacles que s'organitzin a la capital del Vallespir. «Ja s'ha començat a notar», diu el president de l'ADAC, «vénen de Figueres, de Girona i fins i tot de Madrid».
A Millars, a la subcomarca rossellonesa del Riberal, fan coincidir les curses de braus amb actuacions castelleres i correfocs, i insisteixen força en el caràcter català de la seva feria que continuen anomenant, tanmateix, amb el nom espanyol, tal com s'hi refereixen també totes les poblacions taurines de l'arc mediterrani francès, Occitània i el País Basc del Nord. Aquest sentiment de considerar la corrida com a tradició pròpia es confirma en una enquesta que la societat IFOP va realitzar al setembre, en el moment que el Consell Constitucional francès debatia la constitucionalitat dels espectacles taurins. Segons l'estudi, a la Catalunya del Nord i Occitània el 55% de la població hi és favorable, i en el conjunt de l'estat francès només ho és el 48%.
Cotlliure, sense plaça
De les tres poblacions taurines nord-catalanes, una s'ha quedat sense plaça de toros. El mes de maig passat va desaparèixer la de Cotlliure i hi van fer un aparcament de cotxes, ja que en aquesta població turística el problema de l'aparcament és endèmic. L'alcalde de la ciutat costanera, el socialista Michel Moly, protaurí declarat, va presentat la proposta, adoptada en ple municipal, per «derruir les arenes». El motiu invocat va ser que «les obres per consolidar la plaça de toros i posar-la en conformitat amb la reglamentació vigent costarien més de 60.000 euros, una despesa molt elevada, pels temps de crisi que s'està vivint». Moly va reconèixer, també, que «malgrat la qualitat dels espectacles taurins que hi tenien lloc, l'explotació comercial de la plaça era deficitària». La veritat és que, en els darrers espectacles taurins fets a la Catalunya del Nord, les places estan mig plenes, tal com argumenten els rossellonesos detractors de les curses de braus. Jean-Pierre Dunyach, en nom de la FLAC66 (Front de Lluita per l'Abolició de les Corridas) sosté que «a la darrera que van fer a Ceret la plaça estava gairebé buida, fins i tot els aficionados de la Catalunya del Sud i Espanya ja no vénen». «Els protaurins volen mantenir el mite que els toros ens aporten riquesa, visitants i turistes», diu. No té la mateixa opinió el també nord-català Jean-Pierre Piquemal, membre del consell d'administració de la Unió de Ciutats Taurines de França (UVTF) que considera que, si el Consell Constitucional hagués prohibit els espectacles taurins «hauria representat una pèrdua econòmica important». Segons Piquemal, «a Ceret, durant la feria, els restaurants i hotels d'un radi de trenta quilòmetres estan plens».
El president protaurí
Un ardent defensor de la catalanitat de les curses de braus és l'actual president del Consell Regional del Llenguadoc-Rosselló, Christian Bourquin, originari de Millars. Quan al Parlament de Catalunya la comissió referent a la IPL sobre la prohibició de les corridas rebia pro i antitaurins per escoltar-ne els arguments, Bourquin es va desplaçar especialment a Barcelona per argumentar a favor dels toros. En aquells moments era el president del Consell General dels Pirineus Orientals, l'equivalent d'una Diputació que correspon al territori de la Catalunya del Nord. Bourquin va afirmar al Parlament que «la prohibició de les corridas crearia una frontera cultural entre ambdues Catalunyes», i va referir-se als «valors republicans» per demanar «respecte i tolerància per les minories», per afirmar que «en el terreny cultural només hi ha una Catalunya». «No la dividim entre una Catalunya tolerant i una altra que no ho és», hi va afegir. L'historiador Andreu Balent i l'advocat Ignasi Fortuny, tots dos rossellonesos, van rebatre els arguments de Bourquin explicant que «a Millars la tradició taurina és molt recent (uns trenta anys) i sobretot molt vinculada precisament a la persona del senyor Bourquin, mentre va ser-ne el batlle». «Amb Bourquin es va desenvolupar la feria d'agost, creada el 1986, i d'ençà d'aleshores Millars és considerat poble de tradició taurina, per decisió del consell municipal», van argumentar. Balent i Fortuny expliquen avui que a la Catalunya del Nord «hi ha certament una tradició molt antiga dels correbous, com a la Catalunya del Sud, el País Basc i Navarra, la Provença, el Llenguadoc i la Gascunya». Una tradició «de la qual ja es té constància els segles XVI i XVII». Va ser l'emperadriu Eugenia de Montijo, d'origen espanyol i casada amb l'emperador francès Napoleó III, qui va introduir la corrida a l'espanyola a l'Estat francès. La primera cursa de braus a l'andalusa va tenir lloc a Baiona el 1853. Per acontentar la seva muller, l'emperador va suspendre excepcionalment la llei francesa i aquesta modalitat hispànica de festivitats taurines, amb la mort de l'animal, es va escampar arreu de l'actual Estat i va arribar a haver-hi corridas a París, Le Havre i Roubaix, segons expliquen Balent i Fortuny. Als indrets on ja hi havia la tradició dels correbous aquesta nova modalitat de joc taurí va arrelar fortament fins avui, i d'aquesta manera es manté al País Basc del Nord, les Landes, Tolosa del Llenguadoc, la Gascunya, la Provença, la Catalunya del Nord, la Camarga (amb una raça específica de toros) i ciutats com ara Arles i Nimes, on les corridas tenen lloc en els antics circs romans, recuperats a aquest efecte.
Manuel Valls s'implica
El ministre de l'Interior francès, Manuel Valls, originari de Barcelona, es va declarar l'11 de setembre favorable a les corridas i va comentar que formaven part de «la cultura» de la seva família, en uns mots que va pronunciar mentre el Consell Constitucional debatia si els espectacles eren conformes a la llei francesa de protecció dels animals. La intervenció del «ministre català» els antitaurins la van considerar una maniobra per influir en la decisió dels constitucionalistes.
El 21 de setembre la decisió del Consell Constitucional –on hi tenen un paper important els antics presidents de la República, com ara Valéry Giscard d'Estaing, Jacques Chirac i Nicolas Sarkozy– va ser favorable a la corrida i va refusar el recurs de les associacions franceses partidàries de l'abolició. En la sentència pronunciada s'explica que «no és anticonstitucional preveure diferències de tractament en la llei entre les regions de tradició taurina i les altres». El criteri de «tradició local ininterrompuda» que està inscrit en el codi penal francès per tractar les excepcions a la llei de protecció dels animals és «precís, objectiu i racional», segons el Consell Constitucional. Les excepcions legals s'apliquen «a les regions de tradició taurina i també als combats de galls existents als territoris francesos de les Antilles». Per declarar il·legals aquests espectacles «el poder legislatiu hauria de canviar les lleis», es pot llegir a la sentència.
Les associacions Drets dels Animals (DDA) i Comitè Radicalment Anti Corrida (CRAC), que van presentar la demanda d'inconstitucionalitat, consideren que França «es troba en una dictadura taurina» i afirmen que la decisió dels constitucionalistes és «més política que jurídica». «Quan Manuel Valls va declarar abans de la sentència que faria tot el que podria per defensar la corrida, ja vam comprendre que la decisió seria política», diuen.
L'actriu retirada Brigitte Bardot també va fer unes declaracions públiques molt dures davant la premsa francesa en què va afirmar que «el Consell Constitucional no està format per savis, sinó per covards». Bardot, que es dedica ara exclusivament a la defensa dels animals, hi va afegir que se sentia desesperada: «Vivim en un país retrògrad que no evolucionarà mai; és inacceptable promoure els instints més baixos de l'home, no comprenc com hi ha gent que gaudeix de la tortura.»
El director de la plaça de toros de Nimes, Simon Casas, és el personatge del món taurí francès més mediàtic i conegut. Per Casas només s'ha fet justícia en reconèixer que «la corrida és un art» i afirma que «els antitaurins no saben de què parlen». La Unió de Ciutats Taurines de França s'ha felicitat que es reconegui que «la corrida amb mort de l'animal comporta un interès general, un pluralisme cultural, social i regional que correspon a una tradició local ininterrompuda al sud de França».