El carrer dels despropòsits

Quan entres a Girona pel sud, venint de Fornells i l’Avellaneda, una de les primeres coses que et trobes –i que s’ha convertit en un element distintiu que arribes a la capital– és el parc comercial de Mas Gri. Allà que alguns en diuen el McDonald’s, altres el Decathlon, altres el Bauhaus i uns quants el MediaMarkt, segons les seves preferències de consum. El parc comercial, però, mai ha estat complet. Sempre hi ha faltat la urbanització de la pastilla que toca a la carretera de Barcelona, la de sota. Fa anys, molts, era vox populi que una botiga de mobles sueca s’hi havia interessat però que el terreny era massa petit. Un temps abans el pla general de Girona era sotmès a revisió i preveia que al costat, a la Pabordia, s’hi fessin habitatges. Ja n’hi havia un parell, que van ser enderrocats per deixar pas a la zona residencial, però l’únic vestigi que en queda és un pont de vianants que no porta enlloc, per la banda de Mas Gri. Han passat un parell de dècades i ni a la Pabordia s’han fet els pisos ni Ikea ha acabat venint a Girona. Però el solar continuava buit. Fins ara, que s’hi han començat a fer obres perquè una cadena de menjar ràpid especialista en pollastre i algun altre restaurant de l’estil s’hi estableixin.

Independentment del que s’hi farà o no, l’entrada a Girona pel sud sembla maleïda. A tots els municipis de Catalunya sempre hi ha algun espai que ho sembla i que per anys que passin sempre està igual. Pot ser un local on fracassa el negoci que s’hi posa, un solar amb un edifici que s’està deixant caure a trossos o, fins i tot, un carrer sencer. A Girona hi hauria molts candidats a exemplificar cada cas en l’imaginari popular, però en l’imaginari col·lectiu hi acabaria havent un guanyador absolut: la carretera de Barcelona i, per tant, un dels principals accessos a la ciutat. No es tracta només de si és un carrer lleig o no –que ho és–, sinó del conjunt de despropòsits que s’hi ajunten. Deixant de banda l’anècdota del solar de Mas Gri, es tracta d’un carrer que mai ho ha estat: una antiga carretera principal que mor abruptament a la plaça del Marquès de Camps i que està carregada de greuges. Neix en una rotonda a la zona comercial que no és rodona i que els serveis municipals de Mobilitat s’han cuidat de desgraciar per convertir-la en un obstacle. Però el despropòsit més evident és l’estat d’abandonament de les naus industrials buides que van des de la continuació del flamant nou edifici de la Clínica Girona –l’única millora destacable en aquest temps– fins a l’aparcament en superfície de l’Hipercor. Unes naus que fa més de dues dècades que han d’anar a terra. Es va anunciar el 25 de febrer del 2002, en un acte colonialista d’aquells que tant agradaven al PP de l’època. La plana major del Ministeri de Foment es va presentar a Girona per dir que l’AVE arribaria al centre de la ciutat passant sota terra. I no només l’alta velocitat, sinó que es perforaria la capital de nord a sud per fer un altre túnel que permetria eliminar el viaducte que travessa la trama urbana des del 1973. Vint-i-tres anys després de l’anunci només s’ha fet el túnel de l’alta velocitat; el viaducte segueix impertèrrit des de fa mig segle i les naus industrials de la carretera Barcelona, també. Perquè el túnel del tren convencional no s’ha fet mai i això ha obert la porta no només perquè urbanísticament l’espai no hagi progressat, sinó perquè, a més, hagi entrat en un estat d’abandonament impressionant. Les empreses i els veïns que hi vivien –que també n’hi havia– van haver d’afanyar-se a marxar. L’Estat tenia pressa i va jugar amb les indemnitzacions per accelerar el procés. Però vet aquí que la perforació de l’alta velocitat va sortir massa cara i de dos túnels només se’n va fer un. El nou barri residencial que havia de sorgir a l’entrada sud va morir abans de néixer, perquè la reurbanització s’havia de finançar en gran part amb les compensacions obtingudes pel sòl. Dues dècades després, tot just ara l’Estat s’ha avingut a refer la plaça de l’estació de tren de Girona. Un exemple més que quan de Madrid arriben dient que venen amb sacs carregats de diners, com a mínim, ens n’hem de malfiar.

A la rastellera de naus abandonades s’hi ha de fer l’institut Ermessenda i s’han anat presentant projectes, com una gran torre residencial que també ha fracassat. El problema és un mentrestant que fa massa que dura. No només en aquesta zona, sinó a tota la carretera. Hi ha una part que no té ni voreres. L’asfalt ha anat acumulant capes i capes perquè més d’una quarta part del vial té amiant a sota. Això fa que en alguns trams la carretera sigui més alta que la vorera i que tingui forma d’esquena d’ase. Tot i ser porta d’entrada del parc del Migdia o malgrat la presència d’El Corte Inglés, la carretera de Barcelona és un lloc de pas que ni tan sols és agradable per caminar-hi. És una de les portes d’entrada a una Girona monumental que busca viure cada cop més del turisme i que ofereix una imatge penosa.

No es tracta de la remodelació d’un carrer secundari que ara entra en el debat. Fa dècades que es parla d’intervenir-hi a fons, però fer-ho val molts i molts diners. Molts partits ho han portat al seu programa, però cap ajuntament ha estat valent fins ara per dur-ho a terme. S’han fet dibuixos de com hauria de ser, amb rotondes, arbres i carrils de trànsit encara més estrets. El nombre de carpetes obertes a la carretera de Barcelona s’acumula. I a curt termini no sembla que hi hagi la intenció de canviar-hi gaire res.