Besalú medieval

Un veu que el diu­menge s'aixeca serè i agafa la família, la car­rega al cotxe i diu, vinga, avui ani­rem a la fira medi­e­val de Besalú, i pata­pam, el pri­mer que es topa al bell mig d'un d'aquests car­rers estrets, sense esca­patòria pos­si­ble, és el con­se­ller de Cul­tura de cara. És clar que l'home aca­bava de for­mu­lar una paràbola sen­sa­ci­o­nal que enllaçava, sense solució de con­tinuïtat, els espais de culte i reunió de l'edat mit­jana amb la recu­pe­ració del car­rer com a lloc de festa i tro­bada ciu­ta­dana durant la tran­sició i, aga­fant un últim i deci­siu impuls, amb el Par­la­ment de Cata­lu­nya d'avui dia com a síntesi, com a plaça for­ti­fi­cada, diguem-ne, de tots els valors de concòrdia, diàleg i repre­sen­tació col·lec­tiva que en els segles pre­ce­dents havien que­dat mera­ment esbos­sats. Mirat així, la presència de Fer­ran Mas­ca­rell i del seu seguici de mos­sos d'esqua­dra, secre­ta­ris i polítics, que havien pujat a Besalú per con­fir­mar públi­ca­ment la immi­nent decla­ració de la sina­goga com a Bé Cul­tu­ral d'Interès Naci­o­nal, no desen­to­nava pas entre les para­des del mer­cat medi­e­val i els nom­bro­sos visi­tants que hi tafa­ne­ja­ven apro­fi­tant la clemència del temps i fugint també de la claus­trofòbica pers­pec­tiva de pas­sar el diu­menge tan­cats amb la família a casa.

Besalú Ciu­tat Jueva vol ser, de fet, una cons­ta­tació del caràcter con­ti­nu­ista de la història, de les arrels fon­des que sos­te­nen l'evo­lució dels pobles per més que els segles els trans­for­min. Però a Besalú, cer­ta­ment, el temps sem­bla en total sus­pensió, fins al punt que, no pas sense malícia, algú pre­gunta, tot con­tem­plant el for­ner que cou pa de lle­nya al mig de la plaça i que s'ha con­ver­tit en un dels prin­ci­pals atrac­tius turístics de la festa, si hi ha habi­tants autèntics en aquest poble, si les cases són real­ment habi­ta­des, si a part del turisme hi ha alguna altra acti­vi­tat pro­duc­tiva que doni vida al recinte quan els visi­tants l'aban­do­nen. Fa de mal dir, tot i que en un car­reró des­co­brim, quasi amb entu­si­asme, un taller de fus­te­ria. Hi ha sobre­tot res­tau­rants, cafe­te­ries, boti­gue­tes de sou­ve­nirs, un estanc, un parell de pas­tis­se­ries que pro­mo­ci­o­nen bru­nyols i coca de grei­xons, i car­nis­se­ries amb un ampli assor­ti­ment d'embo­tits gar­rot­xins. Si fa no fa, el mateix que s'exposa als tau­lells de les para­des, amb l'excepció que a l'aire lliure els des­pat­xen alguns depen­dents ves­tits com si aca­bes­sin de tor­nar de les cro­a­des o de pol­sar les cor­des d'un sal­teri i que, quan hi passa el con­se­ller pel davant, hi veuen només un senyor que va mudat.