Qui té por a les veritats?

A Silla m'està pas­sant una cosa ben curi­osa, encara que no siga la pri­mera vegada i és que palpe la por que tenen els polítics a sen­tir el que no volen sen­tir, per exem­ple que s'aire­gen els seus draps bruts o tèrbol; és, com si diguérem, que tenen por a enfron­tar-se a la veri­tat feta pública. Contrària­ment, a la veri­tat oculta, la que sols conei­xen ells, a aquesta no li tenen por; a tot esti­rar, poden tenir remor­di­ments, i és per això que pro­cu­ren rela­ti­vit­zar-la, auto-jus­ti­fi­cant-se. És evi­dent que el que dic refe­rint-me als polítics locals és el mateix que si em refe­ria als polítics en gene­ral, però ara m'interessa Silla.

Com a con­seqüència d'aquesta por a què se sàpiga la veri­tat, qui paga el pato és la premsa, a la que trac­ten de con­tro­lar, i si no ho poden, de menys­te­nir; en els casos més extrems, de denun­ciar i final­ment de per­se­guir. Mala cosa és, doncs, que un polític tema la premsa que no con­trola, perquè això vol dir que té coses a ama­gar. Par­lant-ho amb el meu amic Primi m'ha donat la raó.

A Silla la cosa no és tan dramàtica com en altres lati­tuds, perquè a fi de comp­tes som un poble que no arri­bem als 20.000 habi­tants, o siga que ens conei­xem. Així i tot, a la nos­tra escala, ens passa tot això i com en sóc tes­ti­moni i puc tes­ti­fi­car-ho, ho faré. Em refe­riré a l'actu­a­li­tat, per no fer-ho massa llarg i perquè sem­pre és el mateix. Evi­dent­ment em refe­riré als pro­ta­go­nis­tes de manera anònima i cadascú que entenga el que crega més con­ve­ni­ent.

Curi­o­sa­ment es dóna el cas que hi ha polítics que es deba­ten entre la por a la premsa i la neces­si­tat de què se'n parle d'ells. Em refe­risc als polítics que pro­tes­ten si la premsa els fa cas de manera crítica, acu­sant el peri­o­dista i el mitjà d'ene­mics (la denúncia del PP con­tra El País n'és un bon exem­ple), i que també pro­tes­ten si ningú els fa ni cas. Com a con­seqüència ata­quen o menys­preen la premsa, però al mateix temps la desit­gen, en una estra­nya relació d'amor-odi o de sado-maso­quisme.

A mi, con­cre­ta­ment, mal­grat que no sóc peri­o­dista, però que escrit molt sovint a la premsa (pràcti­ca­ment cada set­mana escric, sobre tot a El Punt, alguns polítics m'han pro­tes­tat i altres m'han ani­mat a escriure. Amb pocs dies de diferència, tres amics del PP m'han asse­gu­rat que em lli­gen i els interessa el que escric. Encara que ata­que el vos­tre par­tit?, els dic. Doncs sí, molt bo tot el que escrius de Pri­eto i de Primo. I sobre l'alcalde?, els pre­gunte. Ai, per a això està, diu un d'ells; a mi em dóna llàstima de veure'l tot sol, diu l'altra.

Els comente que em consta que cada matí Serafí llig El Punt, que li pas­sen des del gabi­net de premsa; de fet un dia en va lle­gir un, abans que el dis­tribuïren, perquè em comentà, un poc con­tra­riat, que les poques parau­les que havíem inter­can­viat i de les quals jo em feia ressò, no ho con­tava exac­ta­ment. Doncs ja fa alguna cosa la peri­o­dista, diu el ter­cer, que és nor­mal­ment qui més calla, perquè no és tan vehe­ment.

Un altre polític s'estra­nya que jo no publi­que més sobre Silla a El Punt, quan en el seu moment par­ti­cipà a silen­ciar la publi­cació en paper, i quan pres­sionà perquè Empar Sara­gossà dei­xara d'escriure les seues famo­ses colum­nes àcides i crítiques, que tan bé ens vin­drien ara. També m'ha sorprès que un altre líder polític d'esquer­res reclame un infor­ma­tiu, plu­ral i obert, com era El Punt quan jo era l'alcalde, quan hi ha El Punt digi­tal, en el qual encara no ha escrit res. En defi­ni­tiva, que em consta que tot­hom vols més presència a la premsa, encara que ningú mou un dit per a res.

En aquesta situ­ació, jo crec sin­ce­ra­ment que la línia que seguim els qui hi par­ti­ci­pem a El Punt digi­tal, a banda de la peri­o­dista Cris­tina Muñoz, jo mateix, Lluís Martínez, Xavier Cunyat, Josep Antich, Jesús Esco­ri­hu­ela, Raquel Sànchez, Anna Per­pinyà... aquesta línia és la cor­recta. Tenim índexs de lec­tors espec­ta­cu­lars. El Punt està obert a tot­hom, sent com és una publi­cació pro­gres­sista. Em consta que el mateix direc­tor ter­ri­to­rial de València, Eze­quiel Cas­te­llano, li va ofe­rir espai a l'alcalde Serafí Simeon.

Tot és qüestió de tenir alguna cosa a dir, d'aga­far lla­pis i paper i de posar-se a escriure i de fer-ho bé. I parle més d'El Punt, perquè és la publi­cació que man­te­nim més activa, seguint-li de prop Levante-EMV, que també publica coses del poble, perquè a més de les notícies que escri­uen les seues peri­o­dis­tes, hi ha arti­cles d'opinió, com els que em publi­quen de tant en tant.

La missió de la premsa és d'infor­mar, i quan el poble està infor­mat la soci­e­tat opina i no es deixa enrot­llar, ni mani­pu­lar. Un exem­ple magnífic i incon­tro­ver­ti­ble és que tots els mer­ders de la Gürtel, del Bárce­nas i la comp­ta­bi­li­tat en negre del PP, d'Emarsa, de l'aero­port de Cas­telló... Tot això ho sabem gràcies a la premsa.

Per aca­bar, m'han pas­sat dues infor­ma­ci­ons, per si podem acla­rir alguna cosa. La pri­mera: quin polític de Silla o vin­cu­lat, està emmer­dat en el cas Emarsa. La segona és a nom de qui està la pro­pi­e­tat que l'església tenia a Moraira, en temps del rec­tor don Ubaldo, perquè, em diuen, la seua família, que l'està ocu­pant, no és la pro­pietària, ja que no l'han poguda ven­dre; la pre­gunta és: Silla té algun dret sobre aque­lla pro­pi­e­tat?