Cel·les obertes

El visi­tant que entra al depar­ta­ment d'atenció espe­ci­a­lit­zada (DAE) de la presó de Qua­tre Camins s'oblida amb rapi­desa que és en un penal. L'angoixa de sen­tir i veure que es tan­quen rei­xes al seu pas no exis­teix. És una uni­tat total­ment apar­tada de la rigi­desa i dis­ci­plina dels mòduls del cen­tre peni­ten­ci­ari, on viuen 400 reclu­sos en cada un.

Fun­ci­o­na­ris sense uni­for­mes, cel·les per a dues per­so­nes i ober­tes tot el dia, moni­tors i edu­ca­dors atents a les seves capa­ci­tats, i un jardí amb hort que dóna oxi­gen als interns que volen millo­rar la seva for­mació per­so­nal i pro­fes­si­o­nal. És una pin­ze­llada d'aquest depar­ta­ment de con­vivència, amb una capa­ci­tat per a 40 reclu­sos amb dis­ca­pa­ci­tat intel·lec­tual i del desen­vo­lu­pa­ment (DID). És un paradís, diuen la majo­ria dels seus hos­tes, però no tot­hom vol entrar-hi. Dei­xar el con­sum de dro­gues és un requi­sit impres­cin­di­ble per ingres­sar-hi i no tots ho accep­ten, admet Jordi Tor­res, veterà psicòleg del sis­tema peni­ten­ci­ari català i coor­di­na­dor del DAE. “Alguns ens diuen que és una zona massa tran­quil·la i sense soroll no poden dor­mir”, hi afe­geix Tor­res.

Real­ment, qua­tre dels dotze reclu­sos que des de l'estiu s'han incor­po­rat a aquest depar­ta­ment coin­ci­dei­xen a expres­sar que s'han allu­nyat de la pressió. “Al mòdul hi ha molta tensió, bara­lles i droga”, afirma Ani­ceto Nar­va­laz Nar­va­laz. Explica que creu en Déu i que al depar­ta­ment ha dei­xat de con­su­mir tòxics i ara aprèn a lle­gir. Ani­ceto és un dels res­pon­sa­bles de cui­dar l'hort de l'ufanós jardí, que té dos des­mais i dos pins, i amaga una bar­ba­coa i un espai on s'han fet pae­lles per a 50 comen­sals amb els fami­li­ars de l'ante­rior uni­tat de toxi­co­ma­nies. Ara a l'hort tenen madui­xe­res i aca­ben de plan­tar-hi cebes.

“Aquí els fun­ci­o­na­ris t'aju­den i els espais són oberts. A Bri­ans et peguen”, asse­gura Miguel Jiménez Rodríguez. Miguel, com Ani­ceto, també ha de superar la seva addicció i tots dos tenen fills petits per qui llui­tar. Miguel relata que al grup hi ha per­so­nes que cobren la paga d'indigència i que mai no ve a veure'ls cap fami­liar. “Els dono xampú o un cigar­ret”, explica Miguel.

Un altre intern, José Manuel San­tos, vol treure's el car­net d'edu­ca­dor social per aju­dar altres per­so­nes a sor­tir del forat de les dro­gues. “Vaig estar tretze anys a la presó. En sor­tir-ne un dia em vaig pun­xar, vaig anar a comis­sa­ria i vaig dir-los: «Mireu si tinc res pen­dent»”, relata amb sin­ce­ri­tat. Anto­nio Mena també se sin­cera: “La vaig cagar.” Després de com­plir una pena de set anys i mig, va rein­ci­dir. Ara al depar­ta­ment se sent tran­quil i se cen­tra a estu­diar informàtica. “Al depar­ta­ment –hi afe­geix– pots par­lar amb el tutor quan vols, men­tre que al mòdul sem­pre hi ha cues i t'has d'espe­rar dies i dies.”

Susanna, una de les moni­to­res del DAE, recorda com abans mar­xava entris­tida de la presó en aca­bar la sessió amb els interns amb dis­ca­pa­ci­tat. Aquest grup acos­tuma a ser expe­di­en­tat al penal perquè no segueix el ritme ordi­nari. A alguns se'ls ha de recor­dar que la neteja per­so­nal és diària, i altres des­a­pa­rei­xen dels pro­gra­mes espe­ci­als, com ara el de violència o toxi­co­ma­nies, perquè no ente­nen el que s'hi diu.

Hi ha tres edu­ca­dors i dues mes­tres que aju­den els inters a for­mar-se. També hi ha volun­ta­ris que els ense­nyen valors, jar­di­ne­ria o crei­xe­ment per­so­nal. Una d'elles és una fun­cionària de la presó de Girona,l'Assumpta, que hi va els caps de set­mana, explica Tor­res. “Tre­ba­llem l'auto­de­ter­mi­nació: que la per­sona sigui capaç de deci­dir, de resol­dre pro­ble­mes, de millo­rar la seva auto­es­tima”, des­criu Susanna Vert, coor­di­na­dora de Din­cat. For­mació, sobre­tot per­so­nal, perquè quan sur­tin no tor­nin a recaure.