La fam, vella arma de conquesta

Capítol 29

El 14 d'abril del 1938, Àngela Fran­cesc, que vivia a Maçanet de la Selva, va anar cami­nant a Vidre­res (4,6 quilòmetres). Li havien dit que a La Barca, una botiga situ­ada al car­rer Sant Feliu (avui Doc­tor Deu­lo­feu), hi havia arri­bat una par­tida de bacallà. “La gana ens feia córrer i amb una amiga vam deci­dir que, tot i que l'avi­ació ita­li­ana volia ata­car l'aeròdrom de Can Vall-llo­sera, ens arris­caríem a por­tar men­jar a casa. Quan érem a can Bruno, vam sen­tir un avió, anava a bom­bar­de­jar; ens vam ama­gar dar­rere d'una bar­dissa i, com ens havien ense­nyat els mes­tres, ens vam posar un tros de fusta a la boca.” Àngela Fran­cesc va viure la seva petita epo­peia 500 dies després que a Santa Coloma de Far­ners (agost del 1936) s'hagues­sin reco­llit 15 tones d'ali­ments des­ti­na­des als volun­ta­ris del front d'Aragó. 30 anys d'entre­vis­tes a dife­rents pro­ta­go­nis­tes con­fir­men que el camí entre l'eufòria i la misèria va mar­car l'ensor­ra­ment d'un món i, així, tant els que havien llui­tat al front com els que havien romàs a la rere­guarda, no s'esta­ven de recor­dar que, si ini­ci­al­ment pen­sa­ven que el con­flicte seria de curta durada i fàcil solució, tan bon punt la rat­lla mar­cada a l'Aragó es va con­ver­tir en fron­tera, a la zona repu­bli­cana on es van viure epi­so­dis inten­sos –l'esclat d'una revo­lució social, l'assen­ta­ment d'un nou ordre econòmic, l'arri­bada mas­siva de refu­gi­ats– la penúria i la fam van créixer de manera expo­nen­cial i es van con­ver­tir en un ene­mic invi­si­ble con­tra el qual els res­pon­sa­bles polítics no van tro­bar res­pos­tes. La manca d'ali­ments i de com­bus­ti­ble per cui­nar o escal­far les llars va actuar com una arma de des­trucció mas­siva que no tan sols va por­tar la des­es­pe­rança a una població que tot i les cam­pa­nyes ofi­ci­als con­tra el der­ro­tisme cada dia que pas­sava se sen­tia més des­val­guda i asset­jada, sinó que l'escas­se­tat va por­tar l'apa­rició del mer­cat negre i l'estra­perlo, i va pro­vo­car impor­tants con­flic­tes en indrets allu­nyats del front.

Car­men Clara Cruañas, que va néixer a Cas­tell d'Aro (Baix Empordà) el 1917, expli­cava que els bom­bar­de­jos i la fam van fer que mol­tes per­so­nes de Sant Feliu de Guíxols s'anes­sin a refu­giar a les masies de la vall d'Aro, però també que quan hi van arri­bar es van tro­bar que aque­lla era una vall sense homes –la majo­ria eren al front o embos­cats–, la qual cosa pro­vo­cava que molts camps esti­gues­sin sense con­rear i, tot i l'esforç valent de les dones, no es van poder esca­par de la misèria: “Als meus pares –asse­gu­rava–, que regen­ta­ven una fleca i una botiga, no els va que­dar res per ven­dre.”

Els pri­mers dies de guerra, Anto­nia Adro­her, pri­mera regi­dora de Girona (POUM), va obrir can­ti­nes esco­lars que garan­tien un àpat als vai­lets, però a mesura que es van anar con­su­mint els exce­dents acu­mu­lats la població cata­lana va començar a patir gana i fred. El blo­queig impo­sat per la flota fei­xista ita­li­ana que impe­dia l'arri­bada dels vai­xells d'apro­vi­si­o­na­ment, els estralls revo­lu­ci­o­na­ris vis­cuts els pri­mers mesos i el fet que a la zona repu­bli­cana hi va haver una cai­guda dels ren­di­ments agrícoles i rama­ders –a final del 1937 la collita de blat dis­po­ni­ble s'havia reduït en un 40% de la xifra nor­mal i la caba­nya rama­dera va pas­sar a ser d'un terç– al mateix temps que les for­ces fran­quis­tes ocu­pa­ven les prin­ci­pals àrees cere­a­lis­tes de l'Estat, van con­ver­tir la lluita pels proveïments en una qüestió cab­dal en la qual van jugar tant els decrets de la Gene­ra­li­tat des­ti­nats a nor­ma­lit­zar la situ­ació, impul­sar l'eco­no­mia i atu­rar l'aug­ment de preus com el xoc que dia a dia vivia una soci­e­tat que, tot i el raci­o­na­ment, es veia man­cada de pro­duc­tes bàsics i cada matí envi­ava molts dels seus mem­bres a la missió impos­si­ble de tro­bar men­jar. Marià Caran­dell, que era el res­pon­sa­ble de proveïments d'Anglès (Selva), expli­cava que no va tenir cap altra sor­tida que des­ti­nar una lliura de pa per per­sona i dia, i també que el maig del 1937, quan ja man­cava arròs, cafè, oli, farina o pasta per a la sopa, la vila se'n va sor­tir gràcies a la trans­for­mació de l'antiga fila­tura en fàbrica d'armes. A Banyo­les, alguns con­se­llers muni­ci­pals van viat­jar a altres ter­res per inter­can­viar peces de roba per ali­ments. A Figue­res, el 17 de març del 1937, 2.000 per­so­nes es van mani­fes­tar amb dos lemes: “Volem pa”, “Ens neguen el pa dels nos­tres fills”. A Bar­ce­lona i altres ciu­tats, quan els ali­ments del raci­o­na­ment no eren sufi­ci­ents, es van intro­duir al menú noves men­ges, com ara gar­ro­fes, coloms, gats i her­bes de marge que sem­bla­ven comes­ti­bles. En zones pro­pe­res als alzi­nars i sure­res s'apro­fi­ta­ven les aglans fre­gi­des o bulli­des i a Girona es van apro­fi­tar les car­pes i les bagres de les putre­fac­tes aigües de l'Onyar. Un pano­rama al qual es poden afe­gir les com­pli­ca­ci­ons deri­va­des del fred i la insa­lu­bri­tat, per la qual cosa no ens ha d'estra­nyar la rea­pa­rició d'anti­gues malu­res com ara el tifus, la diftèria i la tuber­cu­losi, que afec­ta­ven els seg­ments més febles de la població, infants i per­so­nes de ter­cera edat.

La inflació des­bo­cada –una dot­zena d'ous, que valia 4,50 pes­se­tes el 1935, es podia tro­bar el 1938 per 200 pes­se­tes al mer­cat negre– i la per­sistència de la fam van ser dos corcs tenaços que al llarg de molts mesos de guerra van gene­rar ten­si­ons entre els autòctons i una població refu­gi­ada que crei­xia dia a dia. Tot i els mal­de­caps dels ajun­ta­ments, que amb nous impos­tos i jocs mala­bars van inten­tar ati­par tot­hom, epi­so­dis com els de Cal­des de Mala­ve­lla –on hi va haver una revolta de page­sos pel men­jar que es donava als refu­gi­ats–, Lla­gos­tera –on els refu­gi­ats van amenaçar de saque­jar els ramats del poble– o Molins de Rei –on es recla­mava men­jar per al poble– no eren sinó el preàmbul d'una post­guerra en la qual la fam va ser el mar­tell que va xafar els vençuts.