El Llobregat com a defensa

Capítol 35

L'ocu­pació de l'Ordal va fer pos­si­ble que les pri­me­res uni­tats de l'exèrcit fran­quista es diri­gis­sin cap el Llo­bre­gat. Aquest riu era l'última pos­si­bi­li­tat de defensa de Bar­ce­lona i algu­nes uni­tats de l'exèrcit repu­blicà van inten­tar resis­tir en alguns punts claus com ara el pont que comu­ni­cava la cruïlla de Qua­tre Camins amb Molins de Rei. El dia 25 les for­ces de la 13a divisió van tra­ves­sar el riu per aquest pont, que no va ser des­truït a temps. La cai­guda de Bar­ce­lona era qüestió d'hores.

El dia 24, Franco havia orde­nat una mani­o­bra per rode­jar i assal­tar Bar­ce­lona. El gene­ral Dávila, cap de l'exèrcit del nord, va donar una ins­trucció gene­ral en què es pre­ci­sa­ven les línies d'avenç de cada cos d'exèrcit. El de Navarra ho faria des de Mar­to­rell cap a Rubí i Sant Cugat per, poste­ri­or­ment, llançar l'atac sobre Bar­ce­lona des de Vall­vi­drera i el Tibi­dabo. I el mar­roquí ocu­pa­ria Molins de Rei, Sant Feliu i Cor­nellà, cons­ti­tui­rien un cap de pont al Prat i esta­bli­rien con­tacte amb l'ene­mic a Esplu­gues i l'Hos­pi­ta­let.

Tan­ma­teix, el dia 24, Vicente Rojo donava una direc­tiva en què plan­te­java, entre altres coses, acci­ons de caràcter defen­siu i pos­si­bles con­tra­a­tacs sobre els flancs de l'ene­mic ni que fos en peti­tes uni­tats. Aques­tes dis­po­si­ci­ons eren fran­ca­ment il·lusòries, ja que Rojo era per­fec­ta­ment cons­ci­ent que no dis­po­sava de tro­pes per rea­lit­zar-les. Per a la defensa s'apro­fi­ta­rien tots els acci­dents natu­rals des del front Mar­to­rell-Gar­raf fins al límit de Bar­ce­lona. La comandància mili­tar de Bar­ce­lona orga­nit­za­ria una defensa en els límits de la ciu­tat. Es des­trui­rien tots els ponts del Llo­bre­gat i al sud del Tibi­dabo s'emplaçaria tota l'arti­lle­ria pos­si­ble. Aquest cim i el de Montjuïc serien la base de pos­si­bles con­tra­a­tacs en cas de pene­tració de l'ene­mic. Davant la por que l'exèrcit fran­quista envoltés Bar­ce­lona, es pre­veia una línia gene­ral de reti­rada deter­mi­nada per les loca­li­tats de Navar­cles, Sant Llo­renç Savall, Cal­des de Mont­bui i el Mas­nou.

De totes aques­tes mesu­res la més fac­ti­ble era la des­trucció dels ponts sobre el Llo­bre­gat i la mul­ti­tud de rie­res que hi havia a la zona. Jordi Amigó ha fet un ampli inven­tari d'aques­tes des­truc­ci­ons: el dia 23, l'exèrcit repu­blicà va pro­ce­dir a la zona d'Espar­re­guera i d'Olesa a la vola­dura del pont de Ferro o Nou, el pont d'Olesa, el pont dels Cata­lans i el pont del Tru­quell. Més al sud, a Mar­to­rell, va ser volat el pont de l'MZA. La mati­nada del dimarts dia 24 va ser exe­cu­tada també a Mar­to­rell la vola­dura del pont de la car­re­tera sobre l'Anoia, el pont de la car­re­tera de Ter­rassa i el pont del Dia­ble sobre el Llo­bre­gat. Del pont de la car­re­tera de Ter­rassa només va explo­tar el cap­pont de la riba esquerra i del pont de l'Anoia va que­dar des­truït sols el cap­pont de la vil·la. Els ponts van que­dar a mig des­truir i, amb difi­cul­tats, la gent hi pas­sava. Aquesta situ­ació dels ponts a mig des­truir es va donar mol­tes vega­des: per manca d'explo­sius, per sabo­tatge o per les pre­ses en què es van fer les vola­du­res.

El dia 24, uni­tats del cos d'exèrcit de Navarra van ocu­par Mar­to­rell. La defensa d'aquest sec­tor anava a càrrec del V Cos d'Exèrcit, coman­dat pel tinent coro­nel
Enri­que Líster, que dis­po­sava de les res­tes de la 11a divisió, la 45a i la 46a, diri­gida per Domi­ci­ano Leal.

Amb el pas del riu Llo­bre­gat, la pos­si­bi­li­tat de resistència i que aquell riu es con­vertís en el Man­za­na­res com a sinònim de la resistència a Madrid el 1936 es va esvair ràpida­ment. San­ti­ago Car­ri­llo i altres diri­gents comu­nis­tes havien visi­tat Manuel Tagüeña: “[...] Per par­lar-me de la defensa de Bar­ce­lona, que s'estava orga­nit­zant amb coman­da­ments i for­ces espe­ci­als. Em van dema­nar que retardés l'arri­bada de l'ene­mic al riu Llo­bre­gat, almenys 24 hores, mal­grat l'extrem esgo­ta­ment de les meves for­ces.” Aquesta acti­tud de resistència dels diri­gents comu­nis­tes es va man­te­nir fins al final, ja que Joan Como­rera, con­se­ller de Tre­ball, encara creia en la resistència i, per for­ti­fi­car la ciu­tat, va orde­nar que els fun­ci­o­na­ris fins a 55 anys del seu depar­ta­ment s'enqua­dres­sin en una uni­tat de for­ti­fi­ca­ci­ons per acu­dir al lloc que el coman­da­ment mili­tar indiqués. Como­rera també es va mos­trar dis­con­forme amb el tras­llat dels con­se­llers a Olot que va pro­po­sar el pre­si­dent Lluís Com­panys en la reunió del Con­sell Exe­cu­tiu del dia 21.

El man­da­tari comu­nista opi­nava que eva­cuar la ciu­tat de Bar­ce­lona era der­ro­tisme i que calia defen­sar-la com fos. El mateix Como­rera va orde­nar el tan­ca­ment de totes les acti­vi­tats comer­ci­als i indus­tri­als de la ciu­tat perquè tot el per­so­nal no mobi­lit­zat col·laborés amb la cons­trucció de for­ti­fi­ca­ci­ons. Mal­grat el tan­ca­ment, els tre­ba­lla­dors havien de pre­sen­tar-se als seus llocs de tre­ball a l'espera de rebre ordres. Els bar­ce­lo­nins es van fer tot tipus de con­jec­tu­res sobre aquesta mesura i alguns la inter­pre­ta­ven com una mesura cau­te­lar per impe­dir els saque­jos i el pillatge.

També, diri­gents anar­quis­tes es van plan­te­jar un pla de defensa numantí. Es diu que el pla era una idea de Diego Abad de San­tillán, i el que hau­ria d'exe­cu­tar-lo era Gar­cia Oli­ver. El pla con­sis­tia a col·locar grans quan­ti­tats d'explo­sius en llocs estratègics i fer-los explo­tar en el moment de l'entrada de les tro­pes fran­quis­tes, alhora que des­trui­rien gran part de la ciu­tat. Es comp­tava amb el dipòsit d'explo­sius exis­tent al túnel de metro pro­per a la plaça Molina. El pre­si­dent del Con­sell de Minis­tres de la República, Negrín, i el mateix Com­panys van refu­sar la idea. Poques hores després, de mati­nada, Com­panys va sor­tir de Bar­ce­lona acom­pa­nyat de Josep Andreu i Abelló en direcció a Mont­solís.

El dia 25, Tagüeña va ins­tal·lar el seu lloc de coman­da­ment al vèrtex de Sant Pere Màrtir. A la nit, aquest punt va ser assal­tat per sol­dats de la 13a divisió i Tagüeña i altres coman­da­ments del XV Cos d'Exèrcit van poder esca­par mira­cu­lo­sa­ment. Tagüeña es va diri­gir cap al cen­tre de la ciu­tat i va arri­bar a l'hotel Colon, seu del PSUC. Des d'aquí va orga­nit­zar l'eva­cu­ació de cen­te­nars de ferits que que­da­ven a l'estació de metro de la plaça de Cata­lu­nya.

El dia 25, les tro­pes fran­quis­tes van ocu­par els nuclis urbans del Prat i Sant Boi de Llo­bre­gat. A la pri­mera d'aques­tes ciu­tats, els veïns van apro­fi­tar les hores prèvies a l'ocu­pació per assal­tar un dipòsit de que­viu­res situat a la plaça de l'ajun­ta­ment. Aquest mateix dia, Cas­tell­bis­bal, el Papiol, Sant Vicenç dels Horts, Sant Feliu de Llo­bre­gat i Sant Just també van ser ocu­pats. Jordi Amigó ha reco­llit el tes­ti­moni que recor­dava l'arri­bada dels sol­dats fran­quis­tes a l'ajun­ta­ment de Sant Feliu, que, fins aquell moment, era el de Roses de Llo­bre­gat: “L'ajun­ta­ment no sem­bla el mateix d'abans. En lloc d'aquell fatídic drap negre i roig, oneja al vent aquell senyal de victòria, la ban­dera espa­nyola, amb els seus colors bri­llants, ver­mell i groc. Sant Feliu, poques hores després ha can­viat de color. El poble sen­cer s'asso­cia a aquest tri­omf de la veri­tat, enga­la­nant els bal­cons amb mul­ti­tud de tapis­sos i pen­ja­dis­ses. Ja ha pas­sat el mal­son. Tot ha aca­bat.”