Societat

29 de gener del 1939

Salvats de miracle

Quatre diesabans hi havia hagut l'últim gran combat aeri de la guerra, amb centenars d'avions sobre la Garriga

Capítol 39


Són tres quarts de tres del mig­dia d'un diu­menge. Apa­rent tran­quil·litat. “La gent sent remor d'avi­ons, mira el cel i els veu.” De pri­mer s'ho miren de lluny, “hi ha un gran silenci” que fa per­cep­ti­ble el so de com es desen­gan­xen les bom­bes i xiu­len. No sona l'alarma, espat­llada. Sí que s'havia acti­vat en altres oca­si­ons, en divi­sar avi­ons que no havien arri­bat a des­car­re­gar. En un tres i no res, ve l'esglai: dos minuts de bom­bar­deig sobre la Gar­riga, al Vallès Ori­en­tal, sobre la qual deu avi­ons Savoia ita­li­ans llan­cen 120 bom­bes de 50 qui­los, el doble de les llançades sobre Gra­no­llers en la mas­sa­cre del 31 de maig del 1938. Però avui, 29 de gener del 1939, es pot dir que la Gar­riga ha tor­nat a néixer. El bom­bar­deig ha impac­tat en diver­sos punts del cen­tre del poble i ha fet quinze vícti­mes. L'estació de tren, just al cos­tat del refugi anti­a­eri, ha que­dat irre­co­nei­xi­ble.

Tan­ma­teix, la mag­ni­tud de l'atac és tan gran que si els avi­ons hagues­sin fet diana només al nucli de la població, l'hau­rien esbor­rat del mapa. “Per la quan­ti­tat de bom­bes, aquest és un bom­bar­deig dels gros­sos; per una població d'uns tres mil habi­tants –com era el cas de la Gar­riga en aquell moment– no té cap lògica”, argu­menta l'his­to­ri­a­dor Joan Gar­riga. De fet, en aquest poble hi havia encara ins­tal·lats alguns con­so­lats estran­gers, com el de la URSS, cosa que solia ser res­pec­tada per no fer-hi atacs aeris. Si el bom­bar­deig no es con­ver­teix en una car­nis­se­ria és perquè força bom­bes cauen en camps dels vol­tants.

Així, com s'explica aquest bom­bar­deig des­me­su­rat, si ja fa tres dies que ha cai­gut Bar­ce­lona? El motiu és una con­cen­tració de bri­ga­dis­tes inter­na­ci­o­nals que es pro­du­eix a la Gar­riga. Així ho con­si­de­ren tant Gar­riga com els també his­to­ri­a­dors David Gesalí i David Íñiguez, que han estu­diat la guerra aèria a la zona. Els fran­quis­tes temen que els bri­ga­dis­tes s'esti­guin recom­po­nent. A par­tir del 22 de gener, qua­tre dies abans de la cai­guda de Bar­ce­lona, els bri­ga­dis­tes es van agru­pant a la Gar­riga. L'italià Luigi Longo, comis­sari de les Bri­ga­des Inter­na­ci­o­nals, ha redac­tat “un decret de recons­ti­tució de les Bri­ga­des Inter­na­ci­o­nals.” Segons Íñiguez i Gesalí, “un d'aquests cor­reus va ser cap­tu­rat pels sol­dats ita­li­ans del CTV”, que hi van veure una amenaça real.

L'objec­tiu del bom­bar­deig “va ser el poble sen­cer”. Els fei­xis­tes supo­sen que dins les cases del poble “hi ha infan­te­ria i recur­sos” per coman­dar una pos­si­ble defensa de la zona. Per aquest motiu llan­cen bom­bes “rela­ti­va­ment peti­tes, per enfon­sar com més cases millor” i poder-ne dur mol­tes a sobre: bom­bes amb un pes just com les que duien per­me­tien col·lap­sar un edi­fici de dues plan­tes i fer més mal que llançant un nom­bre reduït de bom­bes molt potents. Avui, unes rajo­les al car­rer recor­den els punts del poble on van explo­tar bom­bes, el refugi anti­a­eri (cons­truït el 1938) i el camp d'avi­ació de Rosa­nes s'han museïtzat i aquests dies es fan diver­ses acti­vi­tats per recor­dar el bom­bar­deig.

Aquesta reac­ti­vació de les bri­ga­des inter­na­ci­o­nals que volien esmi­co­lar acaba resul­tant més lenta del que espe­ra­ven, a causa, entre d'altres raons, de la falta d'arma­ment. Acon­se­guei­xen crear la 44a divisió inter­na­ci­o­nal, però, per culpa de “la pressió de la línia del front”, només entrarà en com­bat a la zona de la Gar­riga-l'Amet­lla (com a infan­te­ria) i tan sols tindrà tres dies d'existència: molts dels seus mem­bres, esca­pats per la zona de Seva, mori­ran men­tre trac­ta­ven de pas­sar el massís del Mont­seny.

Qua­tre dies abans del bom­bar­deig, el 25 de gener del 1939, hi ha hagut en cel de la Gar­riga l'últim gran com­bat aeri de tota la guerra civil. Caces repu­bli­cans i fran­quis­tes pro­ta­go­nit­zen esce­nes més pròpies de la pel·lícula Àngels de l'infern, amb la par­ti­ci­pació d'un nom­bre d'avi­ons que voreja el cen­te­nar. Així ho reve­len els his­to­ri­a­dors Gesalí i Íñiguez, que fan un relat exhaus­tiu d'aquest com­bat. El 25 de gener del 1939 la Gar­riga s'ha con­ver­tit en “el cen­tre de coman­da­ment de l'esqua­dra de caça” des d'on les ja del­ma­des for­ces aèries de la República inten­ten sal­va­guar­dar Bar­ce­lona. A més d'això, de Rosa­nes –el seu camp d'avi­ació– sur­ten avi­ons d'eva­cu­ació de polítics i mili­tars.

A les 9.35 del matí del 25 de gener els avi­ons Mos­ques de la quarta esqua­dri­lla repu­bli­cana s'enlai­ren amb la missió de pro­te­gir els Xatos que miren de defen­sar Bar­ce­lona. L'esforç dels Xatos per donar suport a les línies repu­bli­ca­nes que defen­sen el Llo­bre­gat és majúscul. El matí trans­corre així fins que, poc després de tres quarts de qua­tre del mig­dia, quan s'han enlai­rat dues esqua­dri­lles de Mos­ques de la Gar­riga, l'aeròdrom de Rosa­nes és ata­cat per un nombrós grup de caces Fiat ita­li­ans. Això motiva la sor­tida de tres Mos­ques que estan de guàrdia, que s'ajun­ten amb els caces repu­bli­cans que tor­na­ven del front. El com­bat és dur i car­re­gat de gira­gon­ses. Després de més d'una hora, quan s'han esgo­tat muni­ci­ons i com­bus­ti­ble, s'acaba: un pilot italià, que s'havia llançat en para­cai­gu­des, és fet pre­so­ner i dies després afu­se­llat; un pilot repu­blicà mor en l'avió en fla­mes; els ita­li­ans diuen haver tom­bat tres Mos­ques. La guerra civil s'esllan­gueix i ja no hi haurà cap altre gran com­bat aeri d'aques­tes dimen­si­ons.

“El mossèn aixafava tant el castellà que ni l'entenies”

En Felip Rosselló tenia sis anys i mig quan, el dia 29 de gener de 1939, jugava amb altres infants a la plaça de la Garriga. “De cop, veiem que de la part del pont de l'Ametlla vénen tres avions.” Se'n van corrent cap a casa, al carrer Samalús, no gaire lluny, i a prop d'on hi va haver algunes explosions. L'àvia els amaga sota l'escala. La mare d'en Felip, en aquell moment als afores del poble, veu de lluny la fumera de les explosions i corre esperitada per si els seus han rebut. En arribar a casa, comprova que no, però s'adonen dels desperfectes materials: “Per la compressió de l'aire de l'explosió, la teulada va volar.” Això fa que tots se'n vagin cap al refugi, on passaran tres dies i tres nits, fins a l'entrada dels franquistes. Molta gent va optar per la mateixa decisió: van passar-hi tres dies ben estrets. Per por del pillatge, el pare i un oncle feien passades per casa seva. Acabada la guerra, la família d'en Felip va témer pel pare, que era d'ERC i figurava en la “llista negra” que els delators havien confegit. Al seu pare el va salvar la intercessió d'un oficial franquista, dos familiars del qual vivien a la Garriga i havien estat assassinats per les violentes milícies antifeixistes que hi actuaven. Durant la guerra, la mare d'en Felip havia avisat a aquesta família del perill que corrien.

Al mateix carrer Samalús hi havia una altra nena, la Rosa Llimargas, de llavors 10 anys. El bombardeig l'agafa dinant a casa. Són nou a taula. Cau runa del sostre sobre les patates a la cassola amb conill que menjaven. “De cop em vaig trobar sota la taula.” L'entrada queda destrossada. Ella i una part de la família passen tres dies a casa d'uns amics, a prop de la plaça. “Tres dies nefastos”, “ningú sortia de casa”. Veuen marxar els brigadistes internacionals. Silenci i quietud, fins que veuen entrar a la plaça uns soldats, amb “una altra bandera”: han arribat els franquistes. A partir d'aquí comença la litúrgia habitual, inclosa la missa de campanya, que es va fer l'endemà, a la plaça, perquè l'església havia estat mig cremada. El mossèn, amagat durant la guerra al mateix poble, la va haver de fer en castellà. També les següents. “Aixafava tant el castellà que de vegades ni l'entenies”, recorda, riallera, la Rosa. Abans de la missa, un veí del poble que després es faria falangista llança una arenga. La comença en català. Un oficial espanyol li crida: “Hable en español”. “Va ser la primera vegada que vaig sentir aquesta frase”, comenta la Rosa. L'alegria provocada pel final de la guerra de seguida queda escapçada per les persecucions de la dictadura franquista.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia