L'inici de la dictadura
Els capatassos del franquisme
Capítol 64
Per a un règim, el franquisme, amb una voluntat i una concepció política
uniformitzadora, centralitzadora i persecutòria, els governadors civils van ser un instrument crucial. Exercien com l'extensió directa del ministre de Governació al territori, i tenien sota la seva tutela les competències d'ordre públic, la gestió de les administracions locals –eren qui proposaven, o directament decidien, els alcaldes, regidors o diputats provincials– o el control sobre els delegats ministerials de torn. Vigilants estrictes d'àmbits com ara la moral i la censura, també van aconseguir arrelar la seva autoritat gràcies a les àmplies prerrogatives que tenien sobre l'abastiment i el racionament d'aliments, absolutament vitals en un país que estava en un escenari de postguerra. Uns poders, en resum, amplíssims que els governadors van utilitzar, preferentment, amb la finalitat de mantenir a ratlla la dissidència, aplacar qualsevol brot que fes tuf de catalanisme o, alhora, segellar una complicitat tàcita amb les elits i classes benestants locals. Un braç executor, en definitiva, de l'ortodòxia franquista que, tot i això, va protagonitzar una cohabitació institucional sovint complexa amb les autoritats militars del règim com ara els capitans generals.
La implantació del càrrec de governador, extint durant el període de la República, va ser una de les conseqüències del canvi d'ordenació territorial de Catalunya per la derogació de l'Estatut. D'estar dividit en 38 comarques i 9 vegueries, el Principat va passar a estar-ho en quatre províncies –les actuals Barcelona, Girona, Tarragona i Lleida–, al capdavant de les quals es va situar aquesta nova figura orgànica. Generalment eren militars o càrrecs d'extrema dreta de la FET, les JONS o el Frente de Juventudes –tot i que, en una primera fase, també n'hi havia d'ascendència catòlica o monàrquica– sense cap o una mínima vinculació amb el país i la seva idiosincràsia, i que, generalment, utilitzaven aquesta responsabilitat com a palanca per a ascendir en la nomenclatura de la dictadura. Durant els primers anys, els governadors adscrits a Catalunya van tenir mandats molt fugaços com a conseqüència de les lluites caïnites entre les mateixes fraccions del règim. A partir del 1945, però, i coincidint amb l'assumpció de la responsabilitat de cap provincial del Movimiento, van guanyar musculatura política i, sobretot, estabilitat.
L'esdevenir de la Guerra Civil va propiciar que Lleida i Tarragona fossin les primeres contrades on es va instituir aquesta figura política, ja que l'any 1938 part de les seves comarques ja estaven sota control feixista. En aquesta atmosfera postbèl·lica, el primer governador lleidatà va ser Fernando Vázquez, un castrense –per ser més exacte, capità– que va protagonitzar una depuració expeditiva de càrrecs republicans i de qualsevol persona o circumstància sospitosa de catalanisme. Una repressió aspra que van continuar els seus predecessors Juan A. Cremades Royo i José Manuel Pardo de Santayana. Tarragona va ser la contrada on els cessaments i nomenaments de governadors es van encadenar a un ritme més compulsiu. La prova és que en només tres anys Carmelo Monzón, Antonio Iturmendi, Mateo Torres i Ángel Fernando van ostentar aquesta tasca.
En el cas explícit de Barcelona, l'elecció del titular era una decisió d'estat que competia directament a les grans estructures del règim. És a dir, a Franco. Wenceslao González Oliveros en va ser el primer. Nascut a Zamora el 1890, i vocal entre altres càrrecs del Tribunal de Responsabilitats Polítiques, ja va ser governador civil durant l'època de Primo de Rivera. A Jaén. Va aterrar a Barcelona el juliol del 1939 i s'hi va estar fins a final del 1940. Un període relativament curt en el temps, però que per a molts es va fer etern per la persecució implacable que va protagonitzar envers el català a l'administració pública. “Espanya es va alçar amb tanta o més força contra els estatuts desmembrats que contra el comunisme” és una de tantes frases que va deixar com a llegat un personatge que no va estalviar esforços a l'hora de d'aplacar la presència del català al carrer, en monuments o en l'ús institucional. També va desmantellar l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), i va substituir-lo per un nou ens, l'Instituto Español de Estudios Mediterraneos.
El va substituir Antonio de Correa Véglison, que prèviament ja havia deixat la seva petja a Girona. Originari de Canillas (Santander), sempre impecable en el vestit i implacable en la seva devoció religiosa, va tenir com a padrins Ramon Serrano Suñer o el general Yagüe. De posat populista i aparentment proper –va fer nombroses visites als barris de perfil obrer, on li agradava rodejar-se, i fotografiar-se, amb gent– i gran amant dels toros, de seguida va intentar guanyar-se els favors i l'auspici de la gran burgesia local, a través del parentiu que mantenia amb una nissaga il·lustre com els Comillas Güell. De Correa Véglison també es diu que va assentar pràctiques com l'estraperlo a la ciutat de productes bàsics com el petroli o el carbó, tot i que diverses tesis sostenen que van ser aquestes conductes, i el seu enfrontament a alguns poders fàctics locals, el que va propiciar el seu cessament el juliol del 1945. Cinc anys en els càrrec durant els quals va mostrar una actitud fèrria, tirànica, a l'hora de mantenir l'ordre públic utilitzant grups paramilitars o confinant els captaires en camps de reclusió com el que hi havia a Horta. La captació de nous adeptes per al Frente de Juventudes va ser una de les seves altres obsessions. Li va prendre el relleu Bartolomé Barba Hernández, que, entre altres mesures, va permetre a l'Orfeó Català que tornés a actuar.
